(Des de la barra del bar Miami).
Assegut en un banc de la plaça, observa les llambordes que han estat trepitjades any rere any, d'ençà que les van col·locar de manera minuciosa. També observa la vida que ha viscut, ho fa des de la dèbil memòria que té; els anys passen factura i recordar és ara una habilitat que, tot i que encara conserva, s'ha d'esforçar molt per poder realitzar-la.
De totes les habilitats que el temps li ha anat prenent, l'única que li queda gairebé intacta és l'habilitat d'estar content. L'humor no l'ha perdut, ni l'ha oblidat. Amb les seves dues mans al bastó, somriu per sota el nas tot esperant que arribi la seva filla per dur-lo de nou a casa. Caminant a poc a poc i arrosegant els peus, explica batalles de quan vivia a França. I que li hagués agradat anar a Nova York per dedicar-s'hi a tocar el clarinet, i tot això ho explica parlant una mena d'italià inventat mentre gesticula com un personatge de Fellini.
De sobte tot s'atura, i entra en un estat de realitat profunda mentre passen per davant del bar Bon-Mar. Aquella imatge davant dels seus ulls, la barra farcida de menjar el ressitua de nou. Els 'callos' el criden amb una olor entabanadora que pot fer defallir el rei més poderós i, en un gest d'autotitat paternal, demana entrar-hi per poder gaudir d'aquell menjar regat amb una copa de cava.
Ella, mentre contempla com el seu pare gaudeix sucant pa al plat, fa cara de paciència. Dedica gran part del seu temps a cuidar-lo, un gest que avui és poc freqüent. Les persones anem i venim amb el sac ple de banalitats, no ens aturem a pensar què és allò que ens farà viure en pau els anys que han d'esdevenir, i de vegades vivim la vida com si nosaltres no haguéssim de ser vells.
Fem i desfem tot oblidant que els detalls més importants, aquells que ens fa ser feliços en un futur, estan farcits de gestos com els d'aquesta filla amb el seu pare. I és que la consciència, que és la millor de les amigues, si no vivim amb certa precaució, pot esdevenir la pitjor de les enemigues. Un gos que no vam cuidar prou, una filla a la qual no vam dedicar prou temps, l'avi i l'àvia, que ens destorben, que estimem moltíssim, però que no ens deixen viure amb plenitud egoista.
Allò que realment ens fa millors és allò que fem amb i des de l'esforç, perquè estimar és gratuït, però estimar bé... Ja no tant. Un cop vaig llegir que ningú vol morir jove, però en canvi no tractem a les persones velles com cal. Quina contradicció, la nostra. Som una espècie ben estranya, ens hem deixat guanyar terreny per tot el fet material, ja no som capaços de simplement viure cor endins, sinó que ho fem tot vivint de portes enfora.
Tornant al conte que havia començat... Ella fa cara de cansada, té al pare a casa amb ella. El cuida, el consent, i sobretot no el deixa sol. Quan treballa hi va una noia, a fer-li companyia. La despesa és important, tant de diners com de temps personal. Tant, que ha deixat una mica la seva vida de banda i ha prioritzat cuidar al pare.
Ell, per les seves limitacions tant cognitives com de mobilitat per l'edat, sembla que no se n'adoni, però aquell estat de felicitat i de bon humor és l'única eina que té per mirar de poder alleugerir una mica la càrrega que té la seva filla, perquè tot i que molt vell, continua sent el seu pare i es preocupa per ella.
De sobte, quan el capvespre d'agost ja ha arribat, i assegut al sofà, contempla la llum tènue que dóna pas a la nit. Escoltant els últims xiscles dels falciots abans no s'amaguin als nius, trenca el seu somriure per un instant i verbalitza el que li passa pel cap.
- Perdona'm per ser tan vell-.
Ella somriu mentre s'aixeca per anar a la cuina a omplir dues copes de cava ben fresc, mentre des del menjador s'escolten unes paraules en italià inventat que envaeixen tota la casa.
