És el que passa quan tens més vida viscuda que vida per viure: que acumules records. I a la taula rodona organitzada pel Centre de Lectura dins el cicle “Pere Anguera: deu anys en el record”, això va quedar totalment demostrat. Tothom qui hi va participar va anar descabdellant el fil de la memòria per reviure un munt de moments compartits amb el Pere. I m’imagino que també molta gent que ens estava veient –la taula es va retransmetre en streaming, davant la impossibilitat de realitzar-la presencialment; i ara, mentre escric aquest articlet, se’n comptabilitzen quasi cent visualitzacions.
Potser no caldria, però vull apuntar que tots els qui han intervingut, d’una manera o altra, en els diferents actes que conformen el cicle –inclosa, doncs, la mostra d’art postal SIEP, que mereixeria un article a banda– van ser el que es diu “amics de molts anys del Pere Anguera”; o sigui, que el van conèixer a fons, que hi van intercanviar idees en llargues tertúlies, que van celebrar aniversaris, homenatges i qualsevol cosa que es pogués celebrar, que van anar amunt i avall per aquests mons... En fi, tot allò que se sol fer amb els amics de debò.
Doncs bé, el proppassat divendres, 20-N –esperem que el Pere no se’ns enfadés, per la coincidència de la data escollida–, l’erudit historiador, l’expresident del Centre de Lectura, el mestre i mentor, el company i col·lega, va tornar a estar a prop nostre; el primer a parlar-ne va ser Josep M. Balañà, també expresident del Centre de Lectura, que va recordar quan el Pere, a la sala Pompeu Fabra, li va llegir un fragment d’El quadern gris que el convertiria en un lector assidu de Josep Pla –l’animada conversa en l’espai de silenci obligat va comportar que la bibliotecària, la Mari, els fes fora: a dos futurs presidents!! va subratllar, irònic, Balañà. I va destacar diversos projectes impulsats amb èxit per l’amic –per exemple, les Edicions del Centre de Lectura i el Premi Pedrol Rius–, així com la bona relació amb el fotògraf Ribas-Prous.
A continuació, Montserrat Palau –filòloga i professora a la URV– va situar Pere Anguera a Tarragona, en el grup que es va forjar a l’entorn de Jaume Vidal Alcover i Maria-Aurèlia Capmany: “hi anàvem a dinar tots cada dimarts, a cal Jaume”. Les converses s’allargaven hores i hores i sovint en sorgien idees de caràcter predominantment literari; per això, va mostrar a la càmera la col·lecció de llibrets Foc Nou –“que pagàvem de la nostra butxaca”–, enfocada a la difusió de poetes: hi van publicar Vicent Andrés Estellés, Jaume Vidal Alcover, Pere Anguera i molts noms de la plèiade que s’aglutinava sota el nom de “La gent del Llamp”. En els primers temps, també els unia, a uns quants d’ells, la vinculació amb les JSAN, cosa que els va permetre establir contactes amb militants de l’extint PSAN.
El tercer torn va ser per a l’artista Salvador Juanpere, que es preguntava com hauria viscut l’amic aquests temps actuals tan convulsos, entre l’eufòria independentista –i les reaccions consegüents– i els daltabaixos causats pel virus... I, d’aquí, al record de la detenció “per terroristes” –el Pere, el Josep Mariner i el Lluís Font de Rubinat– l’any 1981 i com el Centre es va convertir en el nucli on es feien totes les gestions per alliberar-los. Va destacar-ne, a més, la memòria d’elefant que, lligada a l’insomni quasi crònic i que feia del Pere un lector voraç, el va anar convertint en un lúcid intel·lectual.
Finalment, va parlar la historiadora i professora de la URV, Montserrat Duch. Només començar ja va fer evident el sentiment d’emoció que l’ennuegava –el qual, sens dubte, compartíem tots– i es va referir a la bona sintonia que va sorgir entre ambdós des del moment que es van conèixer, “al Departament d’Història Contemporània, a Tarragona”. Van participar junts en seminaris, congressos i viatges de caràcter acadèmic –i va incidir, Duch, en el realitzat a Salamanca. En el terreny més anecdòtic, va parlar de la visita al veí del Pere quan aquest vivia a les Carnisseries Velles: el Dr. Subirà, col·leccionista de prestigi, que els va mostrar una quantitat ingent de cartells i de postals d’interès històric.
I encara n’hi va haver més, d’anècdotes i de remembrances, perquè la memòria cada vegada feia més filigranes i remetia a més coincidències. Per això, qui tingui ganes de resseguir i perfilar les tessel·les d’aquest carismàtic mosaic, pot accedir a https://www.youtube.com/watch?v=QxlphAgbxow
Fina Masdéu és secretària general del Centre de Lectura
