La llibertat d'expressió que ve

Cada dia que passa la llibertat d'expressió queda més restringida, condicionada, i és impossible que, sigui la que sigui la seva reivindicació i motiu, pugui ser espontània, sobretot en l'aspecte col·lectiu.

I no tot s'ha de posar al sac de les previsions per lluitar contra la pandèmia en el que es refereix a la lliure mobilitat. Fa por que es pugui estar aprofitant això per crear tot un seguit de casuístiques que facin repensar, dubtar, qüestionar fins on veritablement val la pena una determinada actitud.

Dels aspectes legals, inevitables, es pot passar als legítims, que no tenen per què coincidir, perquè quedi obert un ampli ventall de riscos a tenir en compte. En el moment actual les mesures sanitàries, també inevitables, també aboquen a un re-pensament.

La frustració i el desengany és part molt important i finalment decisiva pel que fa al comportament individual, tot i comprendre que treballar, i més governar, en el context en què fa anys estem encerclats, ha de resultar molt difícil, gairebé del tot impossible. Això es veu dia si i dia també, i pot fer la sensació que no val la pena res del que es digui o es pugui fer per tal de revertir les situacions impensables i imprevisibles que ens toca viure.

La llibertat d'expressió haurà de passar per la recicladora perquè es pugui seguir exercint per damunt dels parèntesis i les cometes que marquen els interessats en què l'olla no bulli fins al seu punt, o que es cremi el guisat, i que, ves quina casualitat, són els que tenen els botons de control del foc.

I ens haurem de fer a la idea que, si els periodistes i personatges espanyols crítics amb España tenen un especial atractiu per coincidència, per la mateixa regla, els periodistes i personatges catalans crítics amb Catalunya tenen el mateix atractiu morbós pels molts que s'escolten els arguments anticatalans. Per molt que molesti a l'orella que gent amb un mateix parlar pugui vomitar en contra de la mateixa terra, encara que, en determinats moments, si es vol, de motius no en faltin.

Finalment, qui estant a fora arriba a un punt de tenir la necessitat de qüestionar el que pel que sigui ha deixat enrere, i fins i tot s'atreveix a renegar dels seus semblants, els seus motius deu tenir, encara que no haurien de ser de ressentiment, d'odi, pot ser per una possible frustració per no haver aconseguit un pretès reconeixement a casa seva.