No es pot negar que la situació sanitària ho trastoca tot i res és igual que abans, però també hem de reconèixer que massa vegades s’aprofita aquesta situació, per part de la mal anomenada classe política, per incorporar actuacions que en d’altres moments haguessin estat molt cridaneres o fins i tot rebutjades, i que ara passen desapercebudes o justificades. Fa pocs dies escoltava el doctor Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública, que exposava la seva preocupació pel risc que algunes de les moltes limitacions imposades als nostres drets basics, haguessin vingut per quedar-se.
Realment estem assumint tot el conjunt de mesures que en d’altres circumstàncies no s’haurien acceptat, però el risc de certa permanència i que els dirigents es vulguin mantenir en aquesta manera, tan còmoda, de governar i quedi, no tan sols la voluntat de fer-ho, també l'efectivitat d’algunes de les limitacions o prohibicions que ara patim, és perceptible.
Un exemple d’aquesta comoditat que han trobat el nostres dirigents, es pot veure en l’establiment de l’estat d’alarma que segons la constitució, de la qual tant es parla i es fa una anàlisi restrictiva quan convé, estableix que no pot ser de més de 15 dies i en cada nou període de de temps, s’ha de demanar autorització al Congreso; doncs bé, la comoditat i l’estalvi d'haver de donar explicacions cada dues setmanes, els ha portat a l’establiment de quasi set mesos, fins al 9 de maig.
No es tracta d’analitzar la necessitat de les mesures aplicades, sinó de la lleugeresa com es fa, que pot generar raonables inquietuds per al futur, com va manifestar el secretari de Salut Pública. La dissociació de la vida política i la dels ciutadans, és una constant en l’actitud dels partits polítics, que sembla fan abstracció de la realitat, per centrar-se en els seus propis interessos. No cal insistir en el fet que la situació econòmica ha passat de l’estadi de preocupant, per ser ara mateix molt greu: comerços tancats, ertos no cobrats, cada dia mes gent a l’atur i tot un reguitzell de circumstàncies que són un drama quan se situa en una família en concret i que fa alçar la veu dels afectats demanant ajudes i mesures per poder-ho pal·liar una mica.
La resposta dels governs, que difereix en el vocabulari però no en el sentit, és que no hi ha diners, que s’està fent tot el que es pot i que cal tenir paciència, que ja arribaran els diners d’Europa. Un fet que recorda la paròdia de la pel·lícula de García Berlanga de 1953 'Bienvenido Mister Marshall'. En aquest escenari de restriccions econòmiques, els polítics s’han adeqüat el sou (eufemisme per no dir que se l'han apujat) i quan algú va proposar de no cobrar almenys les dietes, per la situació i la no assistència dels diputats al Congreso, la resposta va ser un clam unànime dels 350 diputats a Madrid, que no ho volien fer, tret de Odón Elorza, l’únic diputat que hi va renunciar.
Al Parlament català la situació no és millor. Tot i fer propostes a la Mesa que no han entrat en vigor, des del mes de maig s’han pagat 1,4 milions en dietes, quan l'assistència als plens és de tant sols 20 diputats. Caldria afegir a aquestes mesures de reducció de la despesa, permeteu-me la ironia, la mesura en principi proposada al Parlament i posteriorment també assumida pel Congreso d’augmentar el sou als funcionaris, per sobre de l’increment de l’IPC.
La qüestió no és si els correspon, que segur que és així. La pregunta és, si aquest és el millor moment per fer-ho? Totes aquestes partides, recordem-ho, surten dels pressupostos públics i per tant són diners que podrien dedicar-se a millorar les escasses ajudes als sectors i famílies més afectades. Sembla que han descobert una manera de millorar aquesta situació i és que la Comunitat de Madrid té un nivell d’ingressos superior al que li correspondria, atenent dos factors: tenir la seu de moltes empreses que tributen allí pel fer de ser la capital de l’estat, tot i que no tenen la producció en aquella comunitat; i rebre uns ingressos pel concepte de capitalitat, és a dir, que entre tots es paguen diferents serveis, instal·lacions i equipaments situats a la ciutat, fet que els permet, a banda de la pròpia ideologia dels seus dirigents neoliberals, oferir una sensació de paradís fiscal en certs impostos, fet que recorda la situació d’Irlanda dins de la U.E. que part dels seus ingressos són fent competència deslleial als altres estats (aquí són d’altres CCAA).
Davant d’aquest fet, que s’ha de reconèixer genera discriminació i certa injustícia social i per tant s’ha de resoldre, en lloc de fer propostes adhoc atenent a les característiques pròpies de la Comunitat, com la que s’aplica, per exemple, a Washington, que té un estatus diferent i no es pròpiament un estat en relació a la resta de territoris de la Unió, ara a ERC se li ha encès la llum i ha vist la manera de poder obtenir alguns ingressos més, si aconsegueixen que a Madrid apugin els seus impostos. No sé si els seus càlculs d’ingressos són a nivell de Catalunya o de tot l’estat, però el fet que crida l’atenció no és que es proposi una solució per a aquest pseudo paradís fiscal, si no el fet que sigui precisament aquest partit qui demani una harmonització fiscal, com a condició (una d’elles) per aprovar els pressupostos, tot i que és una mesura que està previst estudiar fora de la llei pressupostària.
Sobta que un partit independentista demani regular per igual normes fiscals per a totes les CCAA proposant que s’apliquin normes homogènies quan sempre s’ha criticat l’objectiu de les lleis d’harmonització. L’objectiu dels independentistes i també dels autonomistes, entenc que hauria de ser el reconeixement de la singularitat del territori i obtenir la major capacitat pròpia per gestionar qualsevol aspecte i sobretot l’econòmic, per això fa pensar que més que una proposta d’aquest grup, sembla una contrapartida que s’ha tingut de fer, per poder-ne obtenir d’altres.
Si fos així, caldria saber a canvi de què ho fan i si no fos el cas, si us plau que parlin clar i diguin quins avantatges obtindria Catalunya amb aquesta nova versió del 'café para todos' que sempre s’ha criticat. Només ens queda veure com juguen amb les xifres dels pressupostos, com si es tractés de diners del joc del monopoli.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
