"-Té informació per donar-nos?
-No, ja té tota la informació. Té els noms i les dates al seu cap. El que vol, el que necessita, és una història.
-Una història pot ser veritable o falsa.
-Aquests judicis li deixo a vostè, inspector. La nostra història comença tal com acostumen a començar aquestes històries, amb un jove i prometedor polític. És un home de fermes conviccions religioses i membre del Partit Conservador. Només té un objectiu a la ment i no respecta les regles del joc. Com més poder té, més evident és el seu fanatisme i més agressius es tornen els seus seguidors. Al final, el seu partit presenta un projecte especial en nom de la seguretat nacional.
Al principi, es va creure que l'objectiu era la recerca d'armes biològiques, una recerca a qualsevol preu. Però, el veritable objectiu era el poder, la dominació hegemònica completa i total. El projecte va acabar violentament, però els esforços dels implicats no van ser en va, ja que una nova habilitat per fer la guerra va néixer de la sang d'una de les seves víctimes.
Imagini un virus, el més terrorífic que li passi pel cap i, després, imagini que vostè i només vostè en té la cura. Si el seu únic objectiu és el poder, quina seria la millor forma d'utilitzar aquella arma?
És en aquest punt de la història quan apareix l'home del sac. És un home aparentment sense escrúpols per a qui el fi sempre justifica els mitjans i és ell qui suggereix que el seu objectiu no hauria de ser l'enemic del país sinó el mateix país. Es van triar tres objectius per a l'atac: un col·legi, una estació de metro i una planta de tractament d'aigües. Centenars de persones van morir.
Alimentats per la premsa, la por i el pànic es van expandir ràpidament, fracturant i dividint el país... fins que al final el veritable objectiu va sortir a la llum... Abans de la crisi del St. Mary ningú no hauria predit els resultats de les eleccions d'aquell any, ningú. I poc després de les eleccions, es va produir el miracle. Alguns van creure que va ser obra del Totpoderós, però va ser obra d'una empresa farmacèutica controlada per alguns membres del partit que es van fer escandalosament rics.
Un any després, diversos extremistes van ser jutjats, declarats culpables i executats al mateix temps que s'aixecava un mausoleu per canonitzar les seves víctimes.
Però el resultat final, l'autèntica genialitat del pla era la por. La por s'havia convertit en l'arma més poderosa del Govern i gràcies a ell el nostre polític va aconseguir el lloc acabat de crear de Líder.
La resta, tal com s'acostuma a dir, és més que conegut."
És un dels molts fragments impactants de la versió cinematogràfica del còmic V de Vendetta, una de les tres, com a mínim, obres mestres d'Alan Moore, el guionista que ha revolucionat el món del còmic en els darrers decennis arreu del món, sobretot a partir d'aquesta obra, de From hell i de Watchmen, tot i que no només. En l'escena que he traduït, l'inspector Eric Finch va a una cita amb un contacte que vol explicar-li què ha passat a Anglaterra en els darrers anys per tal que entengui qui és i per què actua V, un terrorista tapat amb una màscara que està posant la seguretat del país en perill. L'escena, però, no forma part del còmic escrit per Moore i dibuixat per David Lloyd. De fet, Alan Moore va expressar que no tenia cap mena de relació amb la versió cinematogràfica de V perquè al seu personatge central li havien canviat la ideologia i mentre al còmic era anarquista a la pel·lícula es presentava com a antifeixista i prou.
El còmic va començar a publicar-se el 1981, dos anys després que Margaret Thatcher arribés al poder a la Gran Bretanya, i l'autor va voler mostrar els perills que tenia una democràcia que podia obrir les portes al feixisme. Al protagonista li posà la màscara de Guy Fawkes, qui intentà fer esclatar el Parlament el 1605 en un atemptat que no arribà a aconseguir els seus objectius. Amb la màscara que el moviment dels indignats i Anonymus han reutilitzat, una llengua plena de poesia i cites literàries (sobretot Shakespeare) i una força fora del corrent, V salva de ser violada una noia, Evey Hammond, en mans d'uns policies i li ensenya com ha de fer-ho per aconseguir preservar la seva individualitat i la seva llibertat de pensament davant d'un règim totalitari. A Evey l'acull a la Galeria de les Ombres, la casa sota terra on viu i on ha expropiat obres d'art de tota mena a un govern que intenta desculturalitzar el poble per dominar-lo encara més.
Moore beu dels clàssics de la ciència-ficció pel que fa a l'argument de la seva obra, de les grans distopies de Ray Bradbury, Les cròniques marcianes, i Aldous Huxley, Un món feliç, de les històries de mons futurs que en enunciar-se denuncien el present com la seva llavor necessària, però alhora el seu personatge de V es construeix al voltant d'altres personatges fàcils de reconèixer en moltes de les seves actituds i característiques, des de Robin Hood fins al Zorro o D'Artagnan. Ara bé, V no és cap dels tres perquè l'autor el construeix humà, amb sentiments complexos i completament allunyats dels arquetips. Res a veure amb els còmics que llegíem quan érem petits.
Algú pot preguntar-se com és que un còmic inclou totes aquestes formes literàries i d'altres, tots aquests referents i molts d'altres, però qui ho fa és clar que no ha llegit mai cap obra de Moore o no coneix el present i el passat recent del còmic i la seva permanent exploració d'espais creatius nous, sense barreres estilístiques i a vegades absolutament innovadors. Alan Moore és un autor literari extraordinari, a l'alçada de qualsevol gran novel·lista del XIX de la literatura francesa o russa, tant per com relata com per la diversitat temàtica, la profunditat dels seus personatges i la complexitat de les seves trames argumentals. No estic al·lucinant, és així. Que el llenguatge que ell ha triat per expressar-se sigui el del còmic, és una tria seva, feta a partir de la seva construcció estètica i cultural, i li hem d'agrair perquè triant-lo ha estat un dels seus recuperadors per a la literatura amb majúscules.
Moore era un jove de barri obrer, d'una família pobra, que abans d'anar a l'Institut pensava que al món només hi havia la reina d'Anglaterra i la seva Cort i els pobres de solemnitat del seu barri, d'on mai no havia sortit. Fou la literatura a l'institut el que li va fer conèixer el món rodó a què podia accedir llegint. La història no és nova ni original, però tots els que ens hi sentim reflectits sabem perfectament que sense l'accés a la lectura i a la literatura les nostres vides no haguessin estat com han estat. Per això, quan llegeixes V de Vendetta, per exemple, no pots deixar d'entendre com cada un dels elements que fan complex cada un dels personatges ha estat posat en aquell lloc per tal de crear una narració que fugi de la senzillesa i del tòpic, perquè encara que el llenguatge sigui el còmic i les històries d'aventures, és clar que el fons és la literatura amb majúscules, la que permet construir mons que no hi són per tal de mostrar el que tenim o, també, transforma aquest en un altre.
A la versió cinematogràfica de V de Vendetta, denunciada per Moore com a no fidel a la ideologia anarquista que ell va donar a V i que també és la seva, l'inspector Finch descobreix com vint anys abans, Gran Bretanya havia estat sotmesa al terror i va ser el partit conservador i feixista Norsefire (Foc Nòrdic) qui va restablir l'ordre, però aquest suposat ordre s'havia construït a partir d'un atac biològic amb un virus que havia creat el mateix partit, un atac contra la seva pròpia població que havia provocat 100.000 morts. Tot per tal d'estendre la por, una por que els havia permès guanyar les eleccions i construir una dictadura feixista per a la qual ell treballa com a policia.
Pensem-ho en tota la seva complexitat. Tal com Moore fa quan construeix un argument com aquest o com qualsevol altre. I pensem sobretot en el que ell diu sobre el feixisme: "Els feixistes són gent que treballa a fàbriques. Que probablement és afectuosa amb els seus fills... gent normal. Són com tot el món, excepte pel fet que són feixistes." O sobre el govern: "Un poble no ha de tenir por del seu govern, és el govern qui ha de tenir por del poble".
