Com ja vaig avançar en el mateix moment en què va ser elegit, no veig útil etiquetar Trump de feixista. Si més no, com jo entenc el feixisme, ja que, ara per ara, no està liderant una formació feixista ni sembla, que de moment, vulgui construir-la. Les seves opinions són extremadament reaccionàries, però els polítics burgesos no necessiten ser feixistes per ser reaccionaris. És cert que el feixisme pot prendre diverses formes. Agafar el feixisme alemany, el nazisme, com una mena de tipus ideal de feixisme podria portar-nos a la conclusió que no hi ha hagut feixisme a Europa des de la caiguda del tercer Reich.
Aquest és un debat que ja vam tenir al seu dia, en identificar les característiques del franquisme. Crec que és més encertat intentar comprendre quina és la dinàmica de les agrupacions d'extrema dreta i feixistes en el context de la crisi actual. En el decenni de 1920 hi havia una àmplia gamma de formacions polítiques radicals, nacionalistes, militaristes i autoritàries, tant dins com fora del sistema parlamentari. En aquest context, va aparèixer "la teoria" del feixisme a Itàlia que va ser presa com a exemple per part de les forces reaccionàries similars d'altres països. Però va ser l'aparició del nazisme el que va proporcionar una mena de "Revolució anti-Octubre", una amalgama sense escrúpols de "campions d'anti-bolxevisme".
En lloc de voler analitzar les peculiaritats i coincidència entre Trump o Marine Le Pen amb Hitler o Mussolini, crec que seria millor mirar el desenvolupament de les forces de la dreta en el nostre període de crisi sistèmica i després fer paral·lelismes amb la crisi generalitzada del sistema en els anys d'entreguerres i l'augment de la barbàrie i la reacció.
No és la primera vegada que hem hagut de pensar a través d'aquest tipus d'anàlisi. El segle XXI va començar amb els avenços de Jörg Haider a Àustria i Jean-Marie Le Pen entrant en la segona ronda de les eleccions presidencials franceses.
El feixisme no és una categoria estàtica. L'accés de Hitler al poder no va ser un cop militar antidemocràtic. Però el seu règim va ser, en essència, un estat policial i militar, amb els seus propis mecanisme d'intervenció (les SS, per exemple) i amb una política de supressió de totes les garanties democràtiques, per posar l'accent en l'expansionisme imperialista Va haver-hi un abans i un després!
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics