El 14 de setembre de 1867, Karl Marx, després de molts esforços i patiments, va tenir a les mans, l'edició del primer volum d'El capital. D'això fa 150 anys. Havia estat treballant-hi a la sala de lectura de la biblioteca del Museu Britànic durant més de deu anys, investigant les particularitats del mode de producció capitalista. Encara va viure temps suficient per veure publicada la 2ª edició del llibre en alemany i ho va aprofitar per fer-hi algunes modificacions. També va arribar a visualitzar la publicació de l'edició francesa, de la qual va corregir la traducció personalment i a la vegada va cooperar amb la traducció de l'edició anglesa que apareixeria després de la seva mort. Malauradament, no va tenir temps d'acabar la resta dels llibres previstos a l'obra, tot i que va deixar molt de material escrit que va permetre a Engels publicar, més endavant, els llibres 2on i 3er d'El capital. 150 anys després, podem dir que aquesta gran obra ha estat traduïda pràcticament a totes les llengües i que, malgrat el silenci al qual ha estat sotmesa i haver estat declarada morta o obsoleta moltes vegades, s'ha convertit en una de les més consultades i comentades de la història.
Què explica, doncs, el llibre?
En primer lloc, parteix d'un fet tan obvi, com que tots els productes i serveis que necessitem provenen de l'esforç del treball humà sobre la natura. Tal com Marx va comentar en una carta "Qualsevol nen sap que una nació que deixa de treballar, no un any, sinó fins i tot unes setmanes, s'enfonsa. Tot infant també sap que les masses de productes que corresponen a les diferents necessitats, requereixen masses diferents i quantitativament determinades del treball total que ha de dur a terme la societat."
Sota el capitalisme, aquest treball crea valor i aquest valor té un paper rellevant a l'hora de determinant la quantitat amb la que unes mercaderies s'intercanvien per altres o per determinar el muntant de diners associat a cadascuna d'elles. El capitalisme, doncs, es distingeix de les formes anteriors de producció social mitjançant la creació de valor, que al cap i a la fi, no és altra cosa que treball (abstracte) associat a cadascuna de les mercaderies. Els mecanismes de la competència, forcen la millora tecnològica, empenyent als capitalistes a no superar el nivell de treball "socialment necessari" i a reduir-lo si és possible, millorant la productivitat social i desenvolupant les forces de producció. Tot plegat modifica cada dia la quantia de valor de cadascuna de les mercaderies.
Però aquest valor no és creat per persones que controlen la seva producció i treballen de manera aïllada. Sota el capitalisme, la propietat dels mitjans de producció, imprescindible per poder dur el procés de treball en les condicions tecnològiques apropiades, es troba en mans d'uns pocs, mentre que la gran majoria només té la possibilitat de vendre la seva força de treball o treballar de manera subordinada, al servei i antull de les grans corporacions. D'aquesta manera, la producció (i el valor) queda en mans dels capitalistes, que no busquen altra cosa que la creació d'un benefici. Aquest benefici s'obté a través d'una plusvàlua apropiada gràcies l'explotació dels treballadors. El poder està en mans del capital i el treball és alienat.
Un concepte central, i molt potent, d'El capital, és el de "fetitxisme de mercaderies". En termes més generals, aquest fetitxisme és la il·lusió que sorgeix de la centralitat de la propietat privada en el capitalisme, que determina no només com la gent treballa i interacciona, sinó també com percep la realitat a través d'aquest intercanvi, mentre que el procés de treball i les relacions socials de producció, resten amagats.
Per Marx, el capital no és una cosa aïllada, ja sigui una fàbrica, un robot, una botiga, una entitat financera o una quantitat de diners. És una relació social específica! Una fàbrica és una propietat privada i el treballador ha de treballar-hi fent el que l'hi ordenen. La relació social entre l'empresari i el treballador és el que permet la producció capitalista. Perquè hi hagi capitalisme, es requereix que els treballadors siguin "lliures" en un doble sentit: "lliures" per vendre la seva pròpia força de treball (no vinculada per altres vincles i limitacions socioeconòmiques) i "lliure" de qualsevol propietat dels mitjans de producció, de manera que no tinguin cap altra elecció que no sigui vendre aquesta força de treball si volen garantir la supervivència material. Fins i tot ara, que les relacions contractuals semblen més complexes a causa de l'aparició de la subcontractació i el treball en xarxa, aquesta relació social subjacent segueix sent fonamental.
Però el capitalisme no sempre ha existit i no és etern. No és l'única manera que tenim els éssers humans per organitzar les societats. Més encara, el capitalisme, és una forma de producció que no neix de "manera natural", sinó que ho fa amb violència i opressió, destruint llibertats, llengües, cultures i pobles, espoliant a les poblacions dels seus mitjans de producció, per posar a la majoria dels humans a disposició dels grans capitals que ho monopolitzen tot.
La concentració de la propietat dels mitjans de producció en unes poques mans és el que fa que el capital pugui exercir el seu paper en la producció. Aquesta concentració se sustenta en l'expropiació d'aquells que abans estaven vinculats a la terra, com ara camperols i petits artesans que podien produïr de manera independent. El procés "d'acumulació primitiva" ha estat sovint un procés violent, i encara ho és, tot i que ara ho fa de maneres més complexes, a causa del desenvolupament desigual del capitalisme en diferents regions i en diferents sectors.
Marx va considerar que el mode de producció capitalista va lligar a l'acumulació de capital i que aquesta acumulació és la raó principal de l'existència de diferències socials cada volta més gran i del procés creixent de la població aturada.
Avui en dia, una nova generació, sofreix en pròpia pell, les grans crisis capitalistes. Cada vegada hi ha més gent preocupada per les seves perspectives i la creixent desigualtat, però són pocs als que vinculen tot plegat amb la dinàmica pròpia i inevitable del capitalisme. Això ens obliga a rebutjar una part del nostre llegat intel·lectual, més gran dels que alguns imaginen, i recuperar les eines d'anàlisi que El capital ens ofereix.
Si, com dèiem més amunt, perquè hi hagi capitalisme cal que hi hagi concentració dels mitjans de producció en poques mans, a mesura que es desenvolupa el capitalisme i s'expandeix el mercat mundial, aquest procés de concentració i espoli augmenta. El capitalisme no pot assolir el seu propi objectiu d'extreure més i més benefici explotant el treball i eliminar a la vegada l'explotació, la pobresa, l'atur i les desigualtats socials. A més, és un sistema condemnat periòdicament a situacions de crisi. Hi ha una contradicció fonamental entre la producció dels béns i serveis que necessitem i la necessitat que els propietaris privats dels mitjans de producció i controladors del nostre treball obtinguin beneficis en un model organitzat sobre la competència.
La classe obrera fabril que Marx descriu en El capital pot haver disminuït, però la classe obrera del món mai havia estat tan gran com ho és ara. Hi ha milers de milions d'homes i dones al servei del capital, a l'Índia, Brasil, Xina, Àfrica i tants i tants altres indrets. Les diferències socials no han disminuït sinó que han augmentat al llarg dels darrers 150 anys. L'atur ha arribat a unes quotes mai vistes, i ara hi ha un exèrcit industrial de reserva mundial de milions i milions de persones, moltes de les quals es veuen obligades a anar d'un lloc a l'altra, buscant la manera de subsistir. Tot això no és culpa de la tecnologia, com intenten fer-nos creure des del pensament dominant. Té a veure amb les relacions socials de producció. I aquest és, precisament, el gran descobriment que va fer Marx en El capital.
