Des del passat mes d’octubre, la legislació obliga diferents persones i col·lectius (entre ells, totes les entitats) a realitzar qualsevol tràmit per via electrònica. Des de fora, suposo que molts ho aplaudeixen com un pas més per adaptar-nos als temps que corren, agilitar la burocràcia administrativa i posar fi a aquelles taules enterrades en muntanyes de papers.
M’ho imagino perquè és el mateix que vaig pensar quan es van presentar plataformes com Lexnet per a l’àmbit jurídic. La realitat, òbviament, és molt diferent quan la mires des d’un altre costat. Aquest estiu no ha calgut fer gaire esforç davant la famosa fallida de seguretat de Lexnet, però és que sovint no cal esperar a errors puntuals per adonar-se que, potser, la casa de l’administració electrònica s’està construint per la teulada i amb uns materials més dèbils que la casa de palla del primer porquet del conte.
Aconseguir els certificats digitals és un maldecap considerable fins i tot per persones acostumades a treballar amb el mitjà informàtic, i tenir èxit a l’hora de fer un tràmit electrònic requereix una alineació astral per la qual l’usuari ha de passar una cursa d’obstacles tècnica i resar per no caure en el pou de les fallides del sistema. Està molt bé modernitzar-nos, però potser seria millor que les administracions no amaguessin les febleses pròpies deixant la responsabilitat a les mans dels que som a l’altre costat.
