Dijous, 28 de Març de 2024

Què s'hi ha de fer

28 de Maig de 2013, per Xavier Guarque

És la realitat sociolingüística del nostre petit país. Mentre la gran majoria de nosaltres hem anat passant-nos, generació a generació, la costum de canviar de llengua quan l'interlocutor no és, o sospitem que no és, de parla catalana sense que ningú mai no li hagi donat major importància, amb les darreres corrents polítiques, unes poques i comptades famílies poden crear un problema a l'escola podent fer prevaldre el seu dret per condicionar tot el grup escolar català. Tan malament fem sentir a aquestes famílies a casa nostra que no poden acceptar les singularitats del lloc on viuen i on conviuen sense, fins ara, cap tipus de problema. Tampoc en la manera de comunicar-se i d'aprendre els nens a l'Escola? Qui atempta contra la convivència? Cal crear de la quotidianitat un problema?

Per qualsevol que visqui a Catalunya, i es vulgui fixar, per exemple, en el carrer i en els patis de les escoles, és obvi que el castellà no està en perill ni tan sols en inferioritat i, tenint els dos idiomes com a co-oficials, queda ben palès que el que necessita de protecció en el seu aprenentatge és el català i l'únic lloc integrador per a poder-ho fer és l'escola. Llavors, perquè plantejar una reforma educativa minvant greument la presència del català a l'aula tret de que, com s'olora, es tingui la intenció de deixar-lo com a llengua residual. Tot i l'èxit i el seu reconeixement exterior, l'immersió lingüística fa nosa.

El que aconseguiran amb aquestes postures és que el que fins ara, donat el cas de valorar-ho, tots ho hem observat com un detall d'educació, és fer-nos creure que és "de rucs". Com el concepte de "catalanisme" que, a força de garrotades, insults i menyspreus, l'espanyolisme únic i unificant l'ha anat transformant en "sobiranisme" i, fins i tot, "independentisme", a cada dia que passa per a més gent, amb les mesures dictades pel ministre Wert i que ens volen inculcar des de la majoria política al govern. Ens volen fer deixar de "ser rucs" i que, a casa nostra, només contestem en català.

Llàstima! El que és una riquesa comptar amb dues llengües, una de pròpia i una altra de co-oficial, en certs sectors i nuclis sembla ser que és molt difícil d'assimilar. És on no es vol acceptar la diversitat existent dintre del territori espanyol negant, així, el valor cultural  i  natural d'Espanya que ens hi deixi estar a tots mínimament a gust.

Què s'hi ha de fer. Mentre formem part de la inacabada Espanya, això és el que hi ha i amb el que hem de conviure, i amb qui hem de conviure. Políticament, per activa i per passiva, hem tractat de fer veure una millor manera d'estar junts i ja ha de quedar ben clar que mai no podrem canviar Espanya des de Catalunya. Els que estan enrocats en l'Espanya uniforme, anquilosada i obsoleta, preferiran seguir encegats en el seu projecte poc consistent i càduc abans d'obrir-lo a la realitat perquè saben que això comportaria una descentralització que, precisament, és per la línia contrària a la que estan treballant.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Flavià Mateu i Cluet  29 de Maig de 2013

Ben esplicitat

Ni Felip V , que un dia
amb sang ens va acallar
la llengua ens treuria
el que ningú ens treurà.

Ni Primo de Ribera
ni Franco del carall
trobar.en la manera
de fer-no ballar el ball.