Aquest dissabte és el cinquè aniversari del referèndum per la independència i tot i que l’escenari ha canviat molt de llavors, l’1 d’Octubre de 2017 sempre serà una data per recordar. Fa cinc anys, vam viure una de les expressions de la democràcia més importants de la història recent. Recordem aquella jornada amb Agnès Toda (Mont-roig del Camp, 1977), professora i activista independentista que va contribuir des de l’escola Prat de la Riba de Reus que la gent pogués votar.
- Cinc anys després, com el recorda l’1 d’Octubre de 2017?
- Amb la mateixa emoció. Aquell dia vam fer història i si aquell dia ja van passar moltes coses contradictòries, després n’han vingut més, però no haurien de fer res més que refermar-nos en la nostra convicció de voler ser, de no permetre que ens coartin la nostra llibertat d’existir.
Pel que fa a l'escola Prat de la Riba, hi vaig anar la nit abans, com molts altres en aquella escola o en altres espais habilitats per votar-hi, per tal d'assegurar que l'endemà la podríem utilitzar. Després de passar-hi la nit (no dic dormir perquè els nervis no ho permetien massa, no sabies com podia evolucionar tot plegat), va ser impactant veure la quantitat de gent que a les 5 de la matinada ja era allí i que, a més, ens portava esmorzar.
- Creu que es va errar en alguna cosa?
- A atrevir-nos a somiar, a pensar que els somnis són fàcils d’aconseguir. I tot costa... No teníem una estratègia posterior a l’1 d’Octubre, potser perquè tampoc pensàvem que l’1 d’Octubre aconseguiríem desbordar tant les expectatives com ho vam fer. I és que aquell dia vam demostrar (els vam demostrar, ens vam demostrar) que tenim una força incommensurable, vam adonar-nos que som imparables si ens ho proposem, que som capaços de l’impossible, i això no ho hem de perdre de vista. Perquè hi hem de tornar; hi hem de tornar; hi hem de tornar.
Només així, al final, aconseguirem la victòria. I que ningú s’equivoqui, l’endemà de la victòria, continuarà la lluita, perquè tindrem tot un poble per articular i tirar endavant. Tot comença en el nostre somni i s’acaba allà on decidim. Tot depèn de nosaltres. És clar que hi ha qui hi posa moltes traves. Sembla que estiguem fent un pols amb l’estat, i a vegades amb nosaltres mateixos, que ja és ben trist, i guanyarà qui sigui més insistent. N’hem perdut moltes de batalles, desgraciadament, però el que importa és no rendir-se.
- Esperava vostè tanta repressió?
- No. Evidentment que no. Tot i saber de quin peu calça l’Estat, perquè portem tota una història a les espatlles que ens ho evidencia, pensava que en ple segle XXI hi havia determinades línies vermelles que no es podien sobrepassar, i l’Estat les ha sobrepassat, i continua fent-ho, amb escreix repetidament. I després vol passar per estat democràtic... Però també n’hem de fer una lectura de tot això, d’aquest desemmascarament de l’Estat a partir de l’1 d’Octubre. És un estat hereu del franquisme; és un estat que es pensa encara ara que tot ho pot fer i tot ho pot decidir; és un estat que coarta les llibertats i que actua impunement en nom d’una justícia que ho és tot excepte justa.
És un Estat que vol fer por, però ja no ens n’hauria de fer gens ni mica, no hauria de poder-se sortir amb la seva, s’hauria de trobar davant un poble resolut i empoderat (tot i que davant de certes actituds potser és que sí que han aconseguit que hi hagi qui hagi fet un pas al costat o potser, també, és que hi ha certs privilegis que passen per sobre de la nostra dignitat com a poble); sabem que són capaços d’inventar-se una violència que no és que no existeixi sinó que és que qui l’aplica és el mateix Estat, però també sabem que tenim la força de la solidaritat. Som molts i no poden aplacar tot un poble.
- Pocs dies després va venir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i líders independentistes i polítics anaven a la presó. Quina era la seva impressió?
- Que tornàvem al franquisme, que lluny d’intentar propostes dialogades com pertocaria a un estat democràtic, lluny d’intentar apostar precisament per un referèndum pactat, s’apostava per la política dictatorial. Tenen por que per la via legal ens en sortim i opten per la via repressiva perquè no tenen més armes, això diu molt dels uns i dels altres. Ras i curt, van deixar clar que som una colònia i que no deixarem de ser-ho fins que no aconseguim la independència.
- La il·lusió de la Repúbica va durar unes hores i la realitat es va imposar en forma de presó, exili i suspensió de l’autonomia.
- I els nostres cors es van omplir de tristor, d’un somni que se’ns escolava entre els dits de les mans. La sensació era d’injustícia tremenda perquè com és possible que donar l’opinió pugui ser tan devastador? Però també hi havia la sensació que l’Estat espanyol estava esporuguit per la nostra força i que no havia trobat altra sortida que l’aplicació de la força i de la submissió per tal d’aplacar tot un poble, el poble català, que caminava a l’uníson.
- Des d’Europa, cap estat va donar suport a la República Catalana.
- Potser és que no n’aprenem. Amb la Segona Guerra Mundial ja ens va passar que ens esperàvem la lluita còmplice en contra de Franco per part dels que havien guanyat la guerra, però encara l’esperem ara. I amb l’1 d’Octubre o amb la lluita independentista en general ens trobem una mica amb la mateixa situació. Per aconseguir suport per a la nostra causa, cal que siguem tàctics i que movem fils perquè en el proper 1 d’Octubre o en el segon o tercer proper 1 d’Octubre, aconseguim sortir-nos-en millor i aconseguim el reconeixement necessari per alliberar-nos del jou opressor de l’Estat.
- Us podíeu imaginar fa cinc anys que seríem on som avui?
- Fa cinc anys ens imaginàvem independents i sense més traves per part de l’Estat a l’hora de caminar. Fa cinc anys no podíem pensar que després de l’1 d’Octubre passaríem per tanta repressió. Fa cinc anys no podíem pensar que passaríem, tampoc, per una pandèmia. Som en som per tot plegat, ens cal aixecar el cap i seguir lluitant cada dia, seguir convençuts i decidits que tenim dret a existir, que tenim dret a ser catalans i a parlar en català, i que ningú té dret a prohibir-nos-ho.
Claudicar és de perdedors, els dona la victòria a ells, ens esfondra... Som catalans, no podem claudicar; hem de ser resilients i convertir cada batzegada seva en una nova espurna que enlluerni el nostre camí cap a la llibertat, com abans de l’1 d’Octubre. És pesat aquest camí tan lent, és clar; el temps juga en contra nostra, és evident; però si no volem desaparèixer com a poble, no ens queda més remei (ha quedat ben patent) que lluitar dia a dia, combatre els seus embats amb la nostra convicció.
- Espera que hi hagi un nou referèndum? Encara que sigui a llarg termini.
- Sí, és clar. Fins que aconseguim sortir-nos-en, com en el cas d’Escòcia. Fins que aconseguim que se’ns permeti existir com a poble, sense tenalles de cap tipus, només amb les nostres pròpies.
- Quins passos s'haurien de fer per avançar cap a aquest referèndum, tant des de la societat civil com des de les institucions?
- Per començar, demostrar que hi continuem sent; articular una societat decidida a no renunciar als seus drets; articular una societat activista i resistent a l’hora de reclamar-los... I fer molta pedagogia de qui som i de què volem. No som independentistes ni per molestar, ni perquè és una moda... Al darrere tenim tota una història d’existència que en un moment concret passa per convertir-nos en castellans/espanyols a contracor, per la força de les armes, de la sang, de la mort i la destrucció.
I la història compartida des d’aleshores és una història de maltractaments. L’encaix, per tant, és impossible; el vulguem o no, l’han fet impossible. Tot això cal explicar-ho perquè ja s’han encarregat i continuen fent-ho de tergiversar-ho tot.
- Què en pensa de les divergències entre els partits independentistes?
- Que vam veure què passava si anàvem tots a la una i teníem clar quin era l’horitzó comú, que no ho hem de perdre de vista. I, si cal, que la societat civil ho torni a cridar ben fort a les places i als carrers. Al cap i a la fi és la societat la que va acabar generant el Procés, la que va acabar mostrant el desacord amb l’estat i va forçar que partits que no estaven per la labor, s’hi aboquessin amb totes les seves ànsies de poder.
Ara potser cal que la societat faci sentir la seva veu en contra de determinades actituds servils que no semblen res més que, com deia abans, submissió davant la política de la por que l’Estat ha exercit o voluntat d’apoltronar-se al preu que sigui, però la societat té el poder, ara sí, de les urnes i té el poder de sortir al carrer i fer-se’l seu (“els carrers seran sempre nostres”, recordem-ho) i fer sentir, altra vegada, la seva veu en un sol clam.
- En aquest sentit, és important en l’actualitat la tasca de les entitats i la societat civil per a la causa independentista.
- Sí, i tant. Els polítics, com deia, acaben movent-se en relació amb el que la societat demana. Per això hem de ser contundents a l’hora de dir què volem, per aconseguir que els polítics vegin que han d’estar per la labor. I les entitats han de poder facilitar transmetre el missatge, han de fer d’altaveu i de crida a la vegada.
La societat civil hi continua sent, només necessita que se la convoqui; i ja no ens hauria d’importar si deixem els carrers nets o no; de fet, crec que aquest és un estadi superat, la lluita implica desobediència i implica contundència. El llirisme ja s’ha acabat.
- Celebrarà aquest dissabte, el 5è aniversari d’aquest referèndum?
- Com en les anteriors ocasions i com sempre a partir d’aquell 2017. Aquell dia ens va marcar a tots (els que van votar i els que no ho van fer, ningú va poder quedar-ne al marge). Recordar-ho, celebrar que vam fer història, és inevitable. Però la lluita continua, no s’hi val a lamentar-se de tot el que volíem aconseguir i no hem aconseguit.
Cal tirar endavant i continuar vetllant per la nostra integritat com a poble. L’1 d’Octubre ens ha de donar forces i embranzida; ens vam demostrar que som molts i que tenim molta força. I això hi continua essent, hi ha de continuar essent.
