Josep Ferrer i Roigé, corresponsal reusenc de ‘La Humanitat’ (i 2)

En relació a rutines professionals, Josep Ferrer i Roigé en va detallar algunes com visitar “al vespre” la Guàrdia Civil, Policia i Guàrdia Urbana. Sobre el primer cos, assegura que el contacte “era molt estricte”, “quelcom més liberal” amb la policia i de “vertader companyerisme” amb la Guàrdia Urbana, malgrat la introversió del seu responsable, segons va comentar. Molt més protocol·lària era la relació amb l’Ajuntament on, freqüentment, rebia invitacions per part de l’alcalde republicà, Josep Borràs Massaguer, per assistir a actes i tractar temes d’interès.

Altres espais d’interès sobre els quals també convenia estar atent eren les informacions de preus del mercat de dilluns o les inauguracions de noves botigues o establiments comercials, segons concretava el corresponsal. D’acord amb l’exemple publicat el 27 de febrer de 1934, l’esportiu era un altre dels temes tractats pel corresponsal (en aquest cas relacionat amb Pere Albinyana, a qui defineix com a “as del ciclisme reusenc”). Entre d’altres informacions, l'entrevista que va concedir a la dècada dels anys 80 aporta dades sobre el món del ciclisme local d’aquella època, les entitats vinculades a la pràctica d’aquest esport, com ara l’Sport Ciclista Reus, a la qual pertanyia el ciclista i la mena d’entrenaments i competicions que s’hi realitzaven en aquella època.

Una altra dada interessant d’aquest article és que Albinyana assenyalava que es treballava per atraure a dones a un esport com el ciclisme, que jutjava que es trobava “en ple període de retrocés”. Com molts altres reusencs del moment, Ferrer i Roigé se sentia atret pel món de l’esport que en aquells anys va emprendre una embranzida important, gràcies als clubs i al futbol (que a partir dels anys 20 es va convertir en un esport de moda a la ciutat).

Aquest interès cívic va materialitzar-se també en un pas fugaç del corresponsal per la secretaria del club Reus Deportiu durant la presidència de Joan Busquets Crusat, entre el 21 de juliol de 1935 i el 10 de novembre de 1936.

El projecte periodístic de ‘La Humanitat’ i la participació de Ferrer

“Per una explicació exacta del que per a Catalunya representava 'La Humanitat', li recordaré un fet històric important. El Consell de Guerra que condemna a mort al president Companys, entre els plecs de càrrec que pronuncià n’hi va haver un que deia: també se l'acusa d’haver fundat el “periódico más sucio de todos”, 'La Humanitat'. Això, traduït a la nostra llengua o idioma, vol dir que el diari sempre fou la bandera del nacionalisme de la democràcia i de la llibertat”, en paraules de Ferrer i Roigé sobre el projecte periodístic del diari en què col·laborava.

Però com es va forjar la seva carrera com a corresponsal en una plaça significada com la de Reus? Segons confessa ell mateix als 80, Ferrer i Roigé tenia la confiança dels homes forts del diari: Antoni Maria Esbert, Prous i Vila i Joaquim Vila-Bisa, cap del serveis de premsa de la Generalitat. Precisament aquest darrer el va entrevistar en el marc d’un reportatge per a ‘La Humanitat’ sobre presons catalanes publicat el juliol de 1935, com a conseqüència dels Fets d’Octubre, pels quals tan sols a Reus es van detenir un centenar de persones i clausurar el local de Foment N.R, entitat adherida a Esquerra.

De fet, tal i com indica l’historiador Joan Navais al llibre ‘Una ciutat en ebullició. Petites històries de Reus i més enllà’, a més del local del Foment també es van clausurar el Centre Marxista, la Casa del Poble, l’Aliança Obrera i el Centre Enciclopèdic Popular, afí al món anarcosindicalista. “El senyor Ferré Roigé, actiu corresponsal de 'La humanitat' en aquella ciutat, ens ajudà força i durant la nostra curta estada allà no ens deixà un sol moment”, descriu el reporter Vila-Bisa, traslladat a Reus, i on a més de Ferrer i Roigé s’entrevista amb l’alcalde Borràs.

Així mateix, Vila-Bisa explica com viuen la presó els 17 interns a la presó de Reus (dos d’ells de Reus: Ramon Llaveria Llaveria i Pau Sans) després d’haver estat tancats al vaixell Manuel Arnús, juntament amb d’altres ara en llibertat provisional com el batlle reusenc. Sobre la repressió dels Fets d’Octubre, Ferrer i Roigé explica que la pràctica totalitat dels empresonats “era de condició i economia modesta. Ràpidament 'La Humanitat' va obrir una subscripció d’ajuda als empresonats que va tenir una ressonància important a tot el país”, una responsabilitat en la qual a la ciutat ell va quedar establert com a “recaptador”. “Foren molts els que s’autocrearen voluntàriament un impost setmanal, quinzenal o mensual” per ajudar als presos, els noms dels quals es publicaven diàriament al diari.

Com és conegut, les dones del Foment van tenir també un paper molt important en aquesta campanya. Amb les eleccions del febrer de 1936 i l’inici de la guerra civil, el món del periodisme va patir una metamorfosi a Catalunya, marcada pel canvi de circumstàncies, les col·lectivitzacions de redaccions i l’aparició d’òrgans de propaganda dels partits. “La nostra Associació, tot i ésser apolítica, no podia restar al marge del poble que amb les armes a la mà la va vèncer a la nostra terra, esclafant els que pretenien ensorrar Catalunya i Espanya, per a convertir-les en terres al servei del despotisme”, s’explicava en un fullet de l’Associació de la Premsa amb data de 1937, i en el qual s’informava de la sol·licitud per integrar-se en el sindicat UGT.

Els anys perduts

Més enllà de la seva activitat empresarial vinculada a les arts gràfiques i al cartró, poca cosa sabem de la vida de Ferrer i Roigé després de la derrota de 1939. En les col·laboracions periodístiques que va escriure després del retorn de la democràcia, l’antic corresponsal del diari republicà tracta aspectes vinculats amb el seu passat polític i amb els personatges que va conèixer com Lluís Companys, entre d’altres. Projectes urbanístics com el de l’avui conegut com a Mercat Central (que s’acabaria realitzant finalment durant la dictadura) o la proposta de Geroni Martorell d’obrir un carrer des de la plaça del Castell fins al carrer Major serien altres temes que va conèixer durant la seva etapa com a corresponsal, sense defugir qüestions costumistes com la descripció de La Piula, la castanyera popular o la sèrie sobre “el negoci del sexe a Reus als anys 30”.

En un total de sis articles sobre aquest darrer tema, Ferrer i Roigé, repassa tant els locals més coneguts (La Dida, la Sol...) com els menys anomenats (Madam Petit o Novelti Concert, del qual diu que “les cambreres no passaven pel metge ginecòleg, però s’hi lligava amb facilitat a la zona de reservats”), com costums relacionats amb la prostitució, com els medicaments antiveneris o els carnets professionals de les dones que exercien aquest ofici. Més enllà dels seus escrits relacionats amb temes coneguts durant l’etapa republicana, les col·laboracions de la darrera part de la seva vida aporten també una interessant visió sobre la que defineix com “una vivència personal de la meva vinculació amb Institucions Penitenciàries”.

En concret, es tracta d’un article sobre la darrera execució del franquisme, la de Heinz Chez, que es va produir a la presó de Tarragona i a la qual devia assistir el seu fill, Josep Ferrer Camprubí, en qualitat de sotsdirector del centre penitenciari. “L’execució com totes les altres fou anímica i paranoide. Una caixa pobre de fusta blanca sense polir ni pintar va recollir el cos de Heinz Chez”, conclou respecte a la cerimònia macabra que es va viure a Tarragona l’any 1974. “El cap de Serveis Penintenciaris de Tarragona va manifestar després que per tot l’or del món no acceptaria presenciar un nou acte com aquest. L’endemà estava a 39 de temperatura”, explica al mateix escrit.

Especialitzat en la fabricació d’envasos per al transport de pollets i ous, Ferrer i Roigé va ser proveïdor tant de la indústria avícola local com la de la resta de l’estat, especialment Andalusia, Aragó i Castella. A través dels models patentats 32906 i 34302, la fàbrica del reusenc va produir capses de diferents dimensions que permetien tant el transport d’un gran nombre d’animals (fins a un centenar) com l’individual i el d’ous. Un negoci que va patir diverses ampliacions tant en els anys 50 i 60, la darrera l’any 1963, tal com consta al ‘Semanario Reus’.

La donació de 2011 a Òmnium

Amant confès de la lectura com sabem per la seva vinculació al Centre de Lectura, Ferrer i Roigé tenia a casa una biblioteca de prop d’un miler de llibres. “El meu únic fill, Josep Maria, és un apassionat i un devot de la lectura. Té preferència per autors i obres contemporànies. És un apassionat a la premsa i a les revistes principalment aquelles que tracten el moment polític amb dignitat. Jo em sento molt dintre d’aquest ambient, m’ajuda a que la senectud sigui més soportable”, comentava en una entrevista en relació al seu passat com a corresponsal alhora que confessava estar a l’espera de la reobertura del teatre Fortuny.

“Em consta que el fill admirava intensament la tasca i l'obra del seu pare”, explicava l’escriptor Xavier Amorós al diari 'El Punt' l’any 2011, després que el fill del corresponsal de ‘La Humanitat’, Josep Maria Ferrer Camprubí, fes donació, a la seva mort, d’un cèntric edifici reusenc a la plaça de Prim a Òmnium el 2010. Un edifici que avui és la seu d’aquesta històrica entitat al Baix Camp i que preserva i custodia abundant documentació sobre l’activitat periodística i empresarial de Ferrer i Roigé.

“Òmnium és aquí gràcies a una persona, Josep Maria Ferrer Camprubí, que ens va deixar el 18 de gener de 2010, a l’edat de 64 anys: un home bo, un patriota reusenc, honest i discret, amb les seves il·lusions i les seves preocupacions, els seus petits plaers i les seves dèries més íntimes” destacava, sobre el donatiu de Ferrer Camprubí a l’entitat, l’aleshores president, Biel Ferrer, en el seu parlament d’inauguració de la nova seu l’octubre de 2011.