Dijous, 29 d'Octubre de 2020

Cròniques del Quetzal (7): Travessar la frontera

Per a nosaltres, entrar a Mèxic des del nord de Guatemala ha estat un mer tràmit, senzill, insubstancial, mentre que per a centenars de milers de persones comporta arriscar la vida

24 de Juliol de 2020, per Enric Garcia Jardí
  • Frontera entre Guatemala i Mèxic, a l'altura de La Mesilla

    Enric Garcia Jardí

  • EGJ

  • EGJ

  • Luis Felipe Banegas, a Jacaltenango, Guatemala

    EGJ

  • Oficina del Centro de Acogida de Refugiados Oscar Romero, de Frontera Comalapa

    EGJ

  • Imatge d'una habitació de l'alberg del Centro de Acogida de Refugiados Oscar Romero, de Frontera Comalapa

    EGJ

  • Mural situat al dormitori del Centro de Acogida de Refugiados Oscar Romero

    EGJ

  • Imatge d'un carrer de Frontera Comalapa, Mèxic

    EGJ

  • Paisatge vist des de la carretera, als afores de Frontera Comalapa

    EGJ

En una oficina duanera de La Mesilla, un policia revisa els nostres passaports i els segella. En cap moment no ens interpel·la. Es limita a comprovar, sense dissimulació, que els nostres rostres es corresponen amb els de les fotografies que figuren en els documents que li hem prestat. Un a un ens els retorna, amb indiferència. No som més que quatre estrangers que fan pinta de turistes, acompanyats del típic guia local. A l’exterior, un cartell blau ens desitja bon viatge. Deixem enrere els carrers bulliciosos d’aquest municipi de Guatemala, que viu del comerç transfronterer, i ens endinsem, amb el cotxe, en una carretera estreta. Mirant el paisatge, no sembla pas que hàgim canviat de país, però les línies imaginàries que els humans dibuixen en els mapes tenen efectes. Al cap de poca estona, davant d’una estació de servei, ens aturem de nou i repetim el mateix tràmit. Aquesta vegada, el despatx és igual d’ensopit, però més ample, i els dos agents mexicans, quan s’assabenten de quin lloc venim, ens somriuen: “España, ¿eh?”. Un rètol verd ens dona la benvinguda a Chiapas, i anuncia els llacs de colors de la regió. En arribar a la localitat de Frontera Comalapa, ens entaulem en un bar d’un carrer principal, decorat amb banderes mexicanes, i endrapem uns ‘tacos’ per 10 pesos, mentre al local sonen els ritmes alegres d’Inspector i Panteón Rococó. Mengem, conversem i riem. Travessar la frontera ha estat, per a nosaltres, cosa de minuts, una mera gestió burocràtica, senzilla, insubstancial. Res a veure amb la realitat dels milers de centreamericans que diàriament arrisquen la pell, indocumentats, per rutes paral·leles. Segons les dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), s’estima que cada any 400.000 persones creuen la frontera sud de Mèxic, de manera irregular, rumb als Estats Units.

Un parell de dies abans d’anar fins a Frontera Comalapa, el capellà de Nentón, Luis Felipe Banegas, em relata, en un dinar a Jacaltenango, algunes històries de frontera. Aquest missioner de Scheut hondureny, de Juticalpa, va treballar, anys enrere, amb immigrants llatinoamericans a Bèlgica, i per aquest motiu els companys de congregació li han encarregat ara d’impulsar les tasques humanitàries a la regió de Huehuetenango. Un sector important de l’església catòlica guatemalenca, capitanejat per l’arquebisbe Álvaro Ramazzini —qui per als més conservadors és el dimoni personificat—, s’ha posat mans a la feina amb aquest tema, que el govern fa dècades que descura. “L’Estat no compta ni amb la infraestructura necessària per rebre els deportats”, denuncia Banegas. La inexistència de polítiques públiques al respecte, i la urgència del suport a vulnerables i vulnerats, ha impel·lit els catòlics a crear una xarxa de cases del migrant a Guatemala, on de moment n’hi ha unes vuit, inspirats per l’experiència prèvia dels mexicans, que ja en tenen una vuitantena en funcionament.

El prevere de Nentón recorda que “la gent no sol emigrar per plaer”, i alerta que el discurs de la xenofòbia s’està imposant al país: “Diuen que tots els migrants són ‘pandilleros’ i delinqüents”. El discurs de l’odi, atiat pel president Donald Trump, s’estén més enllà dels marges extensos del territori de la bandera estrellada. Els Estats Units, al mateix temps que amplia el mur amb Mèxic, continua interferint en la vida política de l’Amèrica Llatina. Amb el xantatge de fixar un impost a les remeses, i les amenaces d’establir aranzels i limitar l’expedició de visats, els governants nord-americans aconsegueixen que la majoria dels seus homòlegs centreamericans s’agenollin per acontentar-los.

Aprofitant que Banegas va visitar, durant el 2018, més d’una quarantena de cases del migrant a Mèxic, li insinuo si em podria posar en contacte amb un ‘coyote’ o un guia. Com en ‘Chico’, com en ‘Panchito’, i com tants altres a qui ho sol·licito, el capellà em respon, estirant la interjecció: “Ahhhhh, això és molt difícil”. En primer lloc, perquè costa d’identificar-los. “De tant en tant, intueixes qui és perquè quan llences una pregunta al grup de migrants només respon ell, o bé perquè la resta el miren tota l’estona, cercant la seva aprovació”. Banegas admet la contradicció d’ajudar 'coyotes' i guies, de retop, en els equipaments catòlics. L’alternativa, tanmateix, seria no ajudar ningú, cosa que seria molt pitjor.

La immensa majoria de les llars de Guatemala —exceptuant les dels barris més rics—, coneixen de primera mà el drama dels emigrants sense papers. El mateix xofer que ens condueix fins a Frontera Comalapa, en F., va intentar entrar als Estats Units fins a tres vegades, als anys 90. Al final, va accedir-hi, però en poc temps es va afartar de l’‘american way of life’ i va tornar al seu poble natal. En l’actualitat, per motius laborals, creua sovint a Mèxic, i durant el trajecte ens adverteix de les extorsions que pateixen els migrants a la carretera —a qui alguns agents cobren, com a mínim, 100 quetzals de "peatge" per no ser detinguts—, així com de la protecció que alguns policies i militars brinden al narcotràfic.

A Frontera Comalapa, després de recobrar forces amb els ‘tacos’, la salsa picant i el sentit de l'humor d'en F., ens allunyem del centre i ens desplacem fins a la secretaria del Centro de Acogida de Refugiados Oscar Romero, situada en un edifici humil, d'una sola planta. El màxim responsable d’aquesta organització fundada pels jesuïtes és René Sop, un guatemalenc que respon amablement les nostres preguntes. Al seu costat s’hi asseuen en Luís, que fa tres mesos que treballa en el projecte, i en David, qui estudia el magisteri sacerdotal i també hi està implicat.

Mentre Sop parla, em fixo en la quantitat de mots que gasta a l’hora de referir-se als casos que des del centre aborden: ‘emigrants’, ‘transmigrants’, ‘immigrants’, ‘deportats’, ‘retornats’, ‘migració interna’, ‘desplaçament forçat intern’, ‘sol·licitants de protecció internacional’, ‘refugiats’, etc. Aquesta varietat lèxica denota la complexitat del fenomen migratori, i em permet entendre que el terme “migrants”, que jo havia cregut innecessari, per la seva indefinició, pot resultar útil si es pretén englobar, precisament, el conjunt de casuístiques.

És evident que no hi ha un únic perfil de migrant, a l'Amèrica Central, però l’informe que Sop comparteix amb nosaltres, elaborat per la Red de Documentación de las Organizaciones Defensoras de Migrantes (REDODEM), indica un seguit de dinàmiques que són interessants de remarcar. Així, de les 28.288 persones registrades, durant el 2017, en cases del migrant i albergs mexicans, un 69% provenien d’Hondures, un 10,32% del Salvador i un 9,96% de Guatemala. No tots emigren, a més a més, per raons econòmiques, sinó que molts d’aquests centreamericans se'n van del seu país per la violència social de les ‘maras’, unes bandes criminals autòctones. La majoria dels migrants són joves, d’edats compreses entre els 18 i els 30 anys, que representen el 56,94% del total, o bé d’entre 31 i 40 anys, que en són el 22,99%. Entre els nens, cal tenir en compte que fins a un 46% viatgen sols.

Rere totes aquestes xifres, resumides en aquestes ratlles escrites amb fredor, hi ha vides humanes. Des del Centro de Acogida de Refugiados Oscar Romero procuren atendre a tothom qui ho necessita, i oferir-li una “atenció integral”. No es conformen amb alimentar-los, sinó que pensen en “solucions duradores”, i per això en el recinte també ofereixen, entre d’altres, assessorament psicològic i legal. Amb un equip petit, de nou treballadors, enguany han auxiliat unes 300 persones. En la mesura del possible, intenten regularitzar la situació dels qui sol·liciten asil o refugi a Mèxic, i ajudar-los a denunciar els abusos soferts. La justícia mexicana, no obstant, eternitza els processos, fet que perjudica els qui no saben, ni tan sols, si l’endemà dormiran al mateix indret. De l’estat mexicà, a banda del suport puntual en alguns albergs, Sop n’opina que contribueix “a la contenció de persones, a la repressió i a la corrupció”. Per poder tirar endavant, el centre rep aportacions econòmiques de Càrites França i Alemanya, i compta amb la col·laboració d’una vintena de veïns de Frontera Comalapa.

Quan van iniciar el servei, una part dels migrants desconfiaven d’ells. “La gent és molt escèptica, perquè ja els han enganyat i extorsionat massa vegades", assegura Sop. Amb el temps, però, s'han guanyat la confiança de la gent, i el seu alberg es troba, gairebé sempre, al límit de capacitat, d’unes 65 persones. També disposen d’un menjador social i d’un dormitori, i organitzen cursos i activitats per als infants i adolescents que emigren, i que durant el trajecte, per tant, no es poden formar.

La feina de Sop i els seus companys comporta un desgast emocional descomunals. Els drets dels migrants són sistemàticament trepitjats, i ells en són testimonis. Entre els principals abusos que els conten hi ha el robatori, les lesions, l’extorsió, el segrest i l’abús d’autoritat, i pel que fa a les dones, les agressions sexuals. Veure tant de patiment de prop deu frustrar per força. De totes maneres, en David assegura que, com a jesuïtes, hi descobreixen llums i ombres, dolor i alegria, mort i resurrecció. “És una experiència que ens convida a cuidar la nostra afectivitat”, resol.

Des del desembre de 2018, s’han intensificat els esforços policials a les fronteres de Mèxic. Les polítiques de Trump han tingut, a parer de Sop, unes conseqüències fatals: “Els migrants, perseguits, han d’explorar noves rutes, més arriscades, on impera el crim organitzat. El sistema estatunidenc ha deshumanitzat les realitats centreamericanes en benefici del seu interès egoista com a nació. Per què es diuen, doncs, Estats Units?”. Davant el que considera “una guerra contra els migrants”, diu que ells treballen, per contra, en “construccions de pau”, i demana als líders polítics de tot el món que es preguntin “què entenen per Humanitat”.

Sop insisteix que la filosofia del centre és proporcionar “maneres d’ajudar sense mutilar, sense caure en la dimensió netament assistencial”, i que no s’han d’ignorar mai “les causes estructurals d'aquests fenòmens migratoris”, en el que sembla una crítica a bona part del catolicisme. Fa esment al dret d’emigrar, però també al de no emigrar, això és, de viure en condicions dignes, sense necessitat d'expatriar-se. Les seves crítiques afinen, penso, en uns temps d’herois contemporanis que rescaten vides al Mediterrani, o bé que aporten un gra de sorra en els camps de refugiats, però en què tots plegats som incapaços, com a societats, d'anar més enllà de posar pedaços.

Després de fer un volt per la secretaria del centre, ens ensenyen l’alberg, situat als afores de Frontera Comalapa, i que es va inaugurar el 2011, amb el suport d’UNHCR-ACNUR. Les instal·lacions són austeres. Hi dialoguem amb un jove d’uns 30 anys, amb formació universitària, que ha hagut de fugir del seu país per raons polítiques, i que tem perquè la seva situació, que hauria de ser provisional, s’allargui, com la de tants altres que emigren, arreu del món, i que acaben malvivint en campaments.

A l’hora de dinar, ens acostem al menjador social, on coincidim amb en Bryan, un nen de quatre anys que fa dues setmanes que camina, amb els seus pares, per la carretera, des de Guatemala. Tots tres, amb la roba desgastada, fan fila de cansats. L’objectiu de la família és començar una vida nova a Tijuana. Encara els manquen, però, 3.800 quilòmetres de periple. Qui sap si hi arribaran, ni quin futur els depara. L’home, que deu rondar la trentena, porta una samarreta de Los Ángeles Galaxy, és paleta i té l’esperança de trobar una feina en aquesta llunyana destinació. Ens comenta que fa uns 10 dies es va trencar un dit de la mà dreta, en una caiguda. El més probable és que l’os fracturat no es recuperi, ens confirma el doctor Biarnés, i que la mobilitat se’n ressenti. Ara com ara, és un paleta amb una mà inutilitzada. Voldria animar-lo, amb paraules encoratjadores, però no sé ben bé què dir, sense caure en frivolitats. I voldria ajudar-lo, perquè acompleixi la família acompleixi el seu somni, però no acabo fent res, ni tan sols caritat. Quan som de nou al cotxe, la Joana plora, desconsolada, i jo continuo amb la mateixa cara de babau.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital
guatemala mèxic frontera migrants emigració comitè oscar romero diari reus digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics