Fer poemes hermètics, és a dir, versos que costen més que d'altres d'entendre, d'interpretar, és lícit, legítim; però que la política que fas com a governant sigui opaca perquè amaga informació i interessos inconfessables és condemnable del tot.
Quant a l'hermetisme poètic (un isme més que, com tots els altres, Gabriel detestava), no crec pas que els poemes de Gabriel Ferrater siguin hermètics, tancats. N'hi ha que ho són més, sí: especialment els darrers, inclosos a Teoria dels cossos (1966). Però no pas els dels seus dos primers llibres de poemes: Da nuces pueris (1960) i Menja't una cama (1962). En aquest sentit, l'estudiós Enric Balaguer escriu, comparant Pavese i Ferrater, a Paper reciclat, que la poesia del poeta català evoluciona, en tot cas, envers un expressionisme conceptual; però la poètica pragmàtica i allunyada d'imatges ximples i d'estupefaccions excessives que el reusenc explicità al postfaci del seu primer poemari, la manté de manera prou coherent en tota la seva producció: "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com soc jo". I també: "Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir, en una paraula, divertit".
Quant a l'opacitat política, diré que aquest ciutadà que signa aquest article hagi hagut de demanar al Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Reus que intercedeixi davant la Regidoria de Cultura, àlies IMRC, perquè li faci a mans el conveni signat entre aquesta institució pública i l'associació privada Gosar Poder per això que tots ells han convingut a anomenar Pròleg Any Gabriel Ferrater fa lleig perquè, en acabat d'haver-lo sol·licitat com cal, no li era com cal facilitat: un conveni, per cert, que, un cop aconseguit i llegit i rellegit, el lector atent i crític hi constata la manca absoluta de mecanismes de control i d'avaluació. També és opacitat política el procediment amb què han estat decidits els membres del Consell de la Cultura de Reus, com es pot comprovar a la nota oficial del web municipal. Un consell que ve a ser un nounat sense reglament de funcionament efectiu, sense objectius específics clars i que, al cap i a la fi, és, doncs, un duplicat del Consell General de l'IMRC, amb membres escollits a dit i quota de partitocràcia, en comptes d'organitzar aquest institut (i d'institut, ema de municipal, erra de Reus, ce de cultura, és a dir, una construcció agramatical i sense sentit) en comissions sectorials veritablement participatives de baix a dalt i plenament integrades, formalitzades i fixades a l'organigrama.
Poesia i política comencen a escriure's igual, amb les mateixes dues humanes lletres inicials, però llur grafia acaba ben diferent, amb distintes hermenèutiques lletres finals, perquè allò que és permès a l'una, jugar a mostrar i a amagar sentits a partir de mots que parlen de les dones i els dies, no és admissible a l'altra, que hauria de ser transparent, diàfana i cristal·lina de debò com l'aigua de la boca de la mina.
Biel Ferrer i Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater i Soler de Reus.
Quant a l'hermetisme poètic (un isme més que, com tots els altres, Gabriel detestava), no crec pas que els poemes de Gabriel Ferrater siguin hermètics, tancats. N'hi ha que ho són més, sí: especialment els darrers, inclosos a Teoria dels cossos (1966). Però no pas els dels seus dos primers llibres de poemes: Da nuces pueris (1960) i Menja't una cama (1962). En aquest sentit, l'estudiós Enric Balaguer escriu, comparant Pavese i Ferrater, a Paper reciclat, que la poesia del poeta català evoluciona, en tot cas, envers un expressionisme conceptual; però la poètica pragmàtica i allunyada d'imatges ximples i d'estupefaccions excessives que el reusenc explicità al postfaci del seu primer poemari, la manté de manera prou coherent en tota la seva producció: "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com soc jo". I també: "Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir, en una paraula, divertit".
Quant a l'opacitat política, diré que aquest ciutadà que signa aquest article hagi hagut de demanar al Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Reus que intercedeixi davant la Regidoria de Cultura, àlies IMRC, perquè li faci a mans el conveni signat entre aquesta institució pública i l'associació privada Gosar Poder per això que tots ells han convingut a anomenar Pròleg Any Gabriel Ferrater fa lleig perquè, en acabat d'haver-lo sol·licitat com cal, no li era com cal facilitat: un conveni, per cert, que, un cop aconseguit i llegit i rellegit, el lector atent i crític hi constata la manca absoluta de mecanismes de control i d'avaluació. També és opacitat política el procediment amb què han estat decidits els membres del Consell de la Cultura de Reus, com es pot comprovar a la nota oficial del web municipal. Un consell que ve a ser un nounat sense reglament de funcionament efectiu, sense objectius específics clars i que, al cap i a la fi, és, doncs, un duplicat del Consell General de l'IMRC, amb membres escollits a dit i quota de partitocràcia, en comptes d'organitzar aquest institut (i d'institut, ema de municipal, erra de Reus, ce de cultura, és a dir, una construcció agramatical i sense sentit) en comissions sectorials veritablement participatives de baix a dalt i plenament integrades, formalitzades i fixades a l'organigrama.
Poesia i política comencen a escriure's igual, amb les mateixes dues humanes lletres inicials, però llur grafia acaba ben diferent, amb distintes hermenèutiques lletres finals, perquè allò que és permès a l'una, jugar a mostrar i a amagar sentits a partir de mots que parlen de les dones i els dies, no és admissible a l'altra, que hauria de ser transparent, diàfana i cristal·lina de debò com l'aigua de la boca de la mina.
Etiquetes:
