Qui els havia de dir, quan varen començar a utilitzar els tribunals i sobretot el TC, que amb el temps se’ls tornarien en contra. Almenys, sembla que això és el que pensaven quan varen presentar un recurs per aturar un ple d’un parlament democràtic. Un procediment per intervenir en la política. Encara és prou viva la imatge d'Iceta (PSC-PSOE), Arrimadas (C’s) i Albiol (PP), els tres junts, presentant un recurs d’empara el 2015 al TC, demanant l’aturada d’un ple al Parlament de Catalunya. Certament, en aquell moment no es va suspendre, però si va ordenar al TC de suspendre el ple previst pel 9 d’octubre de 2017, pel recurs d’empara presentat, en aquell moment, pel PSC-PSOE.
Ara, ves per on, se sorprenen que el PP hagi fet el mateix que ells amb el Parlament català. Clar que en aquell moment, segons s’ha afanyat a explicar Eva Granados, portaveu del PSOE al Senat, en un intent de marcar diferències, “que allò va ser una altra cosa”. Aleshores es podia fer, segons ha manifestat, perquè era per defensar un atac a la Constitució que es feia des del Parlament de Catalunya i ara, la presentació del recurs per part del PP, és precisament un atac contra la mateixa Constitució. Quina visió tan clara dels fets que té el PSOE, que li permet fer aquesta rotunda afirmació.
Val a dir, que tant el recurs presentat ara pel PP per impedir el debat al Senat, com el que al seu dia va presentar el PSC-PSOE contra el debat al parlament català, té el mateix caire: impedir que es puguin debatre certes coses als parlaments. El fet és considerar preventivament si unes actuacions podrien no ser ajustades a la carta magna. La suspensió admesa a tràmit pel TC es tracta d’una decisió emparant-se en una estimació del que podria passar en el futur. En certa manera recorda l'opció d’aplicar un càstig, abans que es pugui cometre un delicte. Reconec que la visió del futur, que poden tenir els membres del TC, ha de ser quasi de superherois.
Tot i que hi ha un parany tant en el recurs del PP, com en la resolució del TC. Durant els dies previs s’ha parlat molt de la suspensió del delicte de sedició i del de malversació. De fet, el PP ha dit a tot arreu que estava en contra d’aquesta modificació del Codi Penal, tot i que en el fons sembla que volien aconseguir, i de moment ha estat així, que no es pogués modificar l’actual composició del TC amb càrrecs vençuts, i que haurien de ser fora des de fa temps.
Els membres d’aquest tribunal, certament amb una divisió entre conservadors o partidaris del PP i progressistes o partidaris del PSOE, el que fan és impedir, no la revisió del Codi Penal amb els delictes de sedició i malversació, que sí que es podrà votar, sinó la revisió del model per poder escollir els jutges del mateix tribunal.
D’aquesta resolució, la suspensió només afecta aquest punt, a la mateixa permanència en els seus càrrecs dels membres que han decidit, posant novament en evidència que el que realment volen els partits és controlar els tribunals, sigui el TS o el TC. En aquest cas, fins i tot el PP sembla no importar-li massa, tot i les declaracions quan s’aprovin les modificacions del Codi Penal, sempre que es mantinguin els “seus” membres, tot esperant que posteriorment ja podran derogar les modificacions del Codi Penal a través dels tribunals.
Un fet que novament posa en evidència que al marge de qui governi, la lluita sempre ha estat per controlar uns tribunals que en principi han de ser imparcials. Si ho han de ser, per què les lluites d’ambdós partits per posar a qui ells volen? De fet, fa anys, en tenim constància de com actua la seva imparcialitat.
En aquest escenari pot resultar còmic, si no fos perquè actualment governen Catalunya, sentir al president Aragonès dir que s’obre a reformar la Constitució si és per aconseguir un referèndum acordat, com si ell tingués la facultat per fer-ho. Mentre el president d’ERC dona pautes, quasi instruccions, per com ha de ser el referèndum, amb un 55% de vots afirmatius i votant els majors de setze anys. Quan hom sent aquestes declaracions té la sensació que poden passar dues coses. La primera que els dirigents polítics que fan aquestes afirmacions, ens volen prendre el pèl o fer-nos combregar amb rodes de molí, i la segona, que no saben realment on estan ni amb qui se suposa que negocien. De fet, vist com es mou la política catalana i la seva relació amb la política espanyola, malauradament cada vegada més, sembla que ens decantem a la segona opció.
El govern i els dirigents del partit que li dona suport (ERC), sembla que s’han situat en un espai asèptic, en què el seu entorn no li deixa passar cap més “input” que els que realment vagin d’acord amb els seus pensaments, les seves creences o els seus desitjos. En un estat en què cada vegada està més clar que la darrera paraula no la té el poble (principi bàsic d’una democràcia), sinó que la tenen els tribunals, potser caldria tocar de peus a terra i actuar, de veritat i en conseqüència. Malauradament, els Reis d’Orient no sempre ens porten els nostres desitjos. Aquests arriben quan es treballa més pel país i menys pel partit.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i politòleg
Ara, ves per on, se sorprenen que el PP hagi fet el mateix que ells amb el Parlament català. Clar que en aquell moment, segons s’ha afanyat a explicar Eva Granados, portaveu del PSOE al Senat, en un intent de marcar diferències, “que allò va ser una altra cosa”. Aleshores es podia fer, segons ha manifestat, perquè era per defensar un atac a la Constitució que es feia des del Parlament de Catalunya i ara, la presentació del recurs per part del PP, és precisament un atac contra la mateixa Constitució. Quina visió tan clara dels fets que té el PSOE, que li permet fer aquesta rotunda afirmació.
Val a dir, que tant el recurs presentat ara pel PP per impedir el debat al Senat, com el que al seu dia va presentar el PSC-PSOE contra el debat al parlament català, té el mateix caire: impedir que es puguin debatre certes coses als parlaments. El fet és considerar preventivament si unes actuacions podrien no ser ajustades a la carta magna. La suspensió admesa a tràmit pel TC es tracta d’una decisió emparant-se en una estimació del que podria passar en el futur. En certa manera recorda l'opció d’aplicar un càstig, abans que es pugui cometre un delicte. Reconec que la visió del futur, que poden tenir els membres del TC, ha de ser quasi de superherois.
Tot i que hi ha un parany tant en el recurs del PP, com en la resolució del TC. Durant els dies previs s’ha parlat molt de la suspensió del delicte de sedició i del de malversació. De fet, el PP ha dit a tot arreu que estava en contra d’aquesta modificació del Codi Penal, tot i que en el fons sembla que volien aconseguir, i de moment ha estat així, que no es pogués modificar l’actual composició del TC amb càrrecs vençuts, i que haurien de ser fora des de fa temps.
Els membres d’aquest tribunal, certament amb una divisió entre conservadors o partidaris del PP i progressistes o partidaris del PSOE, el que fan és impedir, no la revisió del Codi Penal amb els delictes de sedició i malversació, que sí que es podrà votar, sinó la revisió del model per poder escollir els jutges del mateix tribunal.
D’aquesta resolució, la suspensió només afecta aquest punt, a la mateixa permanència en els seus càrrecs dels membres que han decidit, posant novament en evidència que el que realment volen els partits és controlar els tribunals, sigui el TS o el TC. En aquest cas, fins i tot el PP sembla no importar-li massa, tot i les declaracions quan s’aprovin les modificacions del Codi Penal, sempre que es mantinguin els “seus” membres, tot esperant que posteriorment ja podran derogar les modificacions del Codi Penal a través dels tribunals.
Un fet que novament posa en evidència que al marge de qui governi, la lluita sempre ha estat per controlar uns tribunals que en principi han de ser imparcials. Si ho han de ser, per què les lluites d’ambdós partits per posar a qui ells volen? De fet, fa anys, en tenim constància de com actua la seva imparcialitat.
En aquest escenari pot resultar còmic, si no fos perquè actualment governen Catalunya, sentir al president Aragonès dir que s’obre a reformar la Constitució si és per aconseguir un referèndum acordat, com si ell tingués la facultat per fer-ho. Mentre el president d’ERC dona pautes, quasi instruccions, per com ha de ser el referèndum, amb un 55% de vots afirmatius i votant els majors de setze anys. Quan hom sent aquestes declaracions té la sensació que poden passar dues coses. La primera que els dirigents polítics que fan aquestes afirmacions, ens volen prendre el pèl o fer-nos combregar amb rodes de molí, i la segona, que no saben realment on estan ni amb qui se suposa que negocien. De fet, vist com es mou la política catalana i la seva relació amb la política espanyola, malauradament cada vegada més, sembla que ens decantem a la segona opció.
El govern i els dirigents del partit que li dona suport (ERC), sembla que s’han situat en un espai asèptic, en què el seu entorn no li deixa passar cap més “input” que els que realment vagin d’acord amb els seus pensaments, les seves creences o els seus desitjos. En un estat en què cada vegada està més clar que la darrera paraula no la té el poble (principi bàsic d’una democràcia), sinó que la tenen els tribunals, potser caldria tocar de peus a terra i actuar, de veritat i en conseqüència. Malauradament, els Reis d’Orient no sempre ens porten els nostres desitjos. Aquests arriben quan es treballa més pel país i menys pel partit.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i politòleg
Etiquetes:
