Penediment, com quan, en un acte de contrició un senyor amb els atributs divins atorgats demana per a perdonar els pecats comesos. En el cas dels polítics i líders socials catalans, uns senyors, sense aquests privilegis extraterrenals, pressionats per les multituds enfervorides, l'exigeixen amb la promesa de què mai més a la vida tornaran a gosar pensar que en una mateixa comunitat hi pot viure un del Barça i un del Madrid sense que caigui l'edifici.
Unes multituds, per cert, que en l'indult d'altres personatges que s'ha demostrat que, en aquests casos sense qüestionar la "unidad", han afectat clarament a tots els espanyols, no s'han sentit ofesos i s'han quedat a casa. Potser és aquesta fòbia que s'ha anat incrustant en la societat espanyola a base de moviments, discursos i arguments enganyosos que per esgarrapar vots determinats polítics utilitzen sense cap mena d'escrúpol ni remordiment.
Sembla que, per aquests, igual que per l'Estat, el pitjor delicte de què tothom s'ha de penedir és posar en qüestió la unitat d'aquesta Espanya.
En efecte. Penedir-se per matar? No. Per robar? No es pot considerar robar a un altri quan et gastes els teus propis diners. És per pensar diferent de l'estàndard que permet estar tranquil, i haver actuat amb la responsabilitat i honestedat del mandat rebut a les urnes, segons un programa que, prèviament a poder ser votat, no havia rebut cap mena d'impugnació, prohibició o amenaça d'esdevenir en un posterior "delicte".
S'exigeix un penediment per rebre uns indults, d'unes condemnes qüestionades arreu a fora d'Espanya, que ara neguen aferrissadament, malaltissament i obsessivament, precisament, els mateixos que van indultar, i deixar indultar, els que van entrar a trets al Congrés dels Diputats i van treure els tancs al carrer.
En un Estat que, si més no de portes enfora, s'autoconfessa laic, no té raó de ser una mesura de caràcter estrictament religiós. I la seva aplicació, fora de temps, no pot portar a la presó més severa i, pel que es veu, en molts casos, a l'arruïnament personal i familiar.
Amb tot, quan el que procediria és anul·lar el disbarat, del que es parla és d'uns indults, parcials, condicionats, que no faran més que confirmar l'existència d'uns delictes i les seves condemnes. I, i per això és un gest forçat per mantenir el suport (en el que a cada bugada perdem un llençol) per acabar la legislatura, encara s'haurà de besar els peus. A més, i en qualsevol cas, hauran d'estar molt ben amanits perquè les desbocades dretes no ho vegin com una nova baixada de pantalons amb els criminals més perillosos que hi ha a les presons espanyoles, i es llancin a la jugular, com ja s'ha vist a propòsit del simple anunci de la intenció del president Sánchez.
Mentrestant, aviat farà quatre anys de presó i exili, i parafrasejant unes paraules d'Antoni Bassas, "l'Estat en bloc continua en l'"a por ellos", en un projecte econòmicament madrileny, culturalment castellà, políticament autoritari i internacionalment acomplexat". En un Estat així es pot tenir confiança o esperança d'una solució honesta i racional per corregir aquest problema endèmic?... O potser seria que, una vegada desarmats, i afeblits, generosament us donem una caritat.
Unes multituds, per cert, que en l'indult d'altres personatges que s'ha demostrat que, en aquests casos sense qüestionar la "unidad", han afectat clarament a tots els espanyols, no s'han sentit ofesos i s'han quedat a casa. Potser és aquesta fòbia que s'ha anat incrustant en la societat espanyola a base de moviments, discursos i arguments enganyosos que per esgarrapar vots determinats polítics utilitzen sense cap mena d'escrúpol ni remordiment.
Sembla que, per aquests, igual que per l'Estat, el pitjor delicte de què tothom s'ha de penedir és posar en qüestió la unitat d'aquesta Espanya.
En efecte. Penedir-se per matar? No. Per robar? No es pot considerar robar a un altri quan et gastes els teus propis diners. És per pensar diferent de l'estàndard que permet estar tranquil, i haver actuat amb la responsabilitat i honestedat del mandat rebut a les urnes, segons un programa que, prèviament a poder ser votat, no havia rebut cap mena d'impugnació, prohibició o amenaça d'esdevenir en un posterior "delicte".
S'exigeix un penediment per rebre uns indults, d'unes condemnes qüestionades arreu a fora d'Espanya, que ara neguen aferrissadament, malaltissament i obsessivament, precisament, els mateixos que van indultar, i deixar indultar, els que van entrar a trets al Congrés dels Diputats i van treure els tancs al carrer.
En un Estat que, si més no de portes enfora, s'autoconfessa laic, no té raó de ser una mesura de caràcter estrictament religiós. I la seva aplicació, fora de temps, no pot portar a la presó més severa i, pel que es veu, en molts casos, a l'arruïnament personal i familiar.
Amb tot, quan el que procediria és anul·lar el disbarat, del que es parla és d'uns indults, parcials, condicionats, que no faran més que confirmar l'existència d'uns delictes i les seves condemnes. I, i per això és un gest forçat per mantenir el suport (en el que a cada bugada perdem un llençol) per acabar la legislatura, encara s'haurà de besar els peus. A més, i en qualsevol cas, hauran d'estar molt ben amanits perquè les desbocades dretes no ho vegin com una nova baixada de pantalons amb els criminals més perillosos que hi ha a les presons espanyoles, i es llancin a la jugular, com ja s'ha vist a propòsit del simple anunci de la intenció del president Sánchez.
Mentrestant, aviat farà quatre anys de presó i exili, i parafrasejant unes paraules d'Antoni Bassas, "l'Estat en bloc continua en l'"a por ellos", en un projecte econòmicament madrileny, culturalment castellà, políticament autoritari i internacionalment acomplexat". En un Estat així es pot tenir confiança o esperança d'una solució honesta i racional per corregir aquest problema endèmic?... O potser seria que, una vegada desarmats, i afeblits, generosament us donem una caritat.
