Les propostes “de màxims” són estratègies útils quan d’antuvi saps que alguna cosa en trauràs, però quan ja saps que aquell camí no et portarà al destí desitjat i, és més, no et farà arribar enlloc, s’haurien de repensar i replantejar els arguments, continguts i objectius.
Per ara, continuar obsessionats amb l’objectiu de la independència de Catalunya, quan ja hem tingut prou mostres que, si més no, amb les eines utilitzades al llarg de la història, agradi o no, és una verdadera utopia. S’ha de ser realista i saber destinar les energies, que desgasten i resulten molt cares, en allò que les circumstàncies, contextos i personificacions deixen que hi corri el vent.
En aquest sentit, però, sembla igual de poc eficaç l’anunci d’una taula de diàleg amb un Estat que, pel que ens diu la història, mai accedirà a parlar de tot i molt menys negociar segons que, que exigir la independència i posar-hi termini quan ja sabem que no tot depèn de nosaltres i el preu que l’Estat posa a qualsevol discrepància estructural o dissidència política.
En aquest sentit, vist el que hem vist, i atès que és el partit que governa el Parlament, s’albira un cert desgast d’ERC o una variant d'interessos polítics de partit, que s’hauria de veure si també són de l’electorat, o una alarmant incapacitat que permeten repetitius gols entre les cames, o una rara sensació, impensable en aquesta formació, que es creu més còmode a Madrid que a Catalunya.
Potser el més assenyat i positiu a treballar, seria incidir en les estructures estatals que permeten que, any rere any, es produeixi un dèficit fiscal de l’Estat en vers Catalunya, dintre de l’organització territorial de les Autonomies, de 20.000 milions d’euros.
Que l’Estat, principalment per això, que representa sobre el 20% de les seves arques generals, faci mans i mànigues, defensi amb ungles i dents, és lògic i ja ho sabem. El que ja no és tan normal i també sabem són les maneres que utilitza. En tot cas, sempre mostrarà la seva oposició frontal a qualsevol projecte d’acord o negociació per renunciar, ni reduir aquesta part, necessària de totes totes per afrontar els Pressupostos Generals, molt conscient que rarament ho podria compensar.
Però, políticament, és de suposar que ha de ser més «fàcil» asseure’s per a parlar d’una sempre possible reestructuració fiscal, amb una sempre possible diferent predisposició de la que va trobar el president Mas, el 2012, amb un tal Rajoy, que d’un referèndum acordat encara que fos per qüestionar la sacrosanta unitat d’España.
Tot plegat pot indicar massa desgast i segurament aconsella el recanvi electoral per uns representants que tinguin clar l’objectiu i el mandat dels votants, així com el convenciment i decisió per defensar a tots els efectes.
