A veure si ens posem al cap d'una vegada que no estem en un Estat plurinacional, ni federal, ni federalista... Ens agradi o no, l'Estat en el qual estem vivim a gust o a la força, a tots els efectes és uniformista i totalitari, amb una capital a Madrid totalment centralista i usurpadora de tot el que representa algun poder.
En aquestes condicions qualsevol taula de diàleg sempre serà sota les seves condicions i mai no acceptarà cap altra fórmula. Dins de les coordenades que tenim marcades, no ens haguérem de capficar en recuperar l'Estatut del 2006, tot i que això refaria alguna de les pàgines que ho ha originat tot plegat.
El que sí que valdria la pena és proposar retrocedir el 1978 i obrir el punt de la Constitució que fa referència a les nacionalitats històriques i que, en el cas de Catalunya, no es va fer valdre prou per a aconseguir un concert fiscal i econòmic. Allò que, amb els mateixos mèrits, però amb més traça, més sort o més decisió, o tot això junt, sí que va fer el País Basc, per exemple.
Tot el que no sigui plantejar això, que prou difícil és que pugui ser acceptat, és fer volar coloms i viure fora de la nostra realitat, tret que, de sobte, es produís un cataclisme geogràfic, natural o provocat.
Crec que tots plegats hauríem de ser més madurs i positius i, malgrat que tot confrontament o conflicte és i depèn de dues postures divergents, centrar-nos en la que hi podem tenir més a mà per fer-hi quelcom.
Més enllà dels arguments de determinats grups polítics que així ho expressen ara, on desemboca un referèndum, que l'Estat -del que depenem- mai s'hi avindrà, i que, en l'hipotètic cas que així fos, està per veure fins on seria de vinculant per a poder ser aplicable després.
Sincerament, estic cansat i fart de tant de simbolisme que només satisfà l'esperit i el sentiment més íntim. També de tant protocol, i les seves litúrgies, que obliga a fer el que no caldria. I més quan, al mateix temps, la realitat segueix impertorbable en el seu únic objectiu iniciat arran de la reacció popular al greu error de l'Estat del 2010. I que el govern PP, amb Rajoy al capdavant i com a màxim responsable (inclús amb majoria absoluta), va anar agreujant amb la seva inacció al respecte, culminant amb el nefast traspàs de les seves responsabilitats polítiques a les ens fiscals i judicials que, sabran alguna cosa per aplicar la justícia però que molt poc, o gens, com gestionar un problema polític, com és el cas.
Sona a fullaraca el "ser més, eixamplar la base, ser més forts, majories incontestables, sumar victòries (a Europa, mentre l'Estat no s'hi sent interpel·lat, s'ho passa pel forro i segueix fent el mateix)... Taula de diàleg per a parlar de tot menys del que cal arreglar, amb el guió prescrit amb un des d'on i fins on?"
Exactament igual que l'operació de màrqueting dels indults, forçats i a contracor atenent els discursos anteriors, i els "retrobament, concòrdia i convivència", davant de molts dels actors que el 2017 no van estar a l'altura de les circumstàncies, del president Sánchez al Gran Teatre del Liceu, el 2021, que sona al "donaré suport" del president Rodriguez Zapatero, el 2003, que ja sabem com va acabar.
En aquestes condicions qualsevol taula de diàleg sempre serà sota les seves condicions i mai no acceptarà cap altra fórmula. Dins de les coordenades que tenim marcades, no ens haguérem de capficar en recuperar l'Estatut del 2006, tot i que això refaria alguna de les pàgines que ho ha originat tot plegat.
El que sí que valdria la pena és proposar retrocedir el 1978 i obrir el punt de la Constitució que fa referència a les nacionalitats històriques i que, en el cas de Catalunya, no es va fer valdre prou per a aconseguir un concert fiscal i econòmic. Allò que, amb els mateixos mèrits, però amb més traça, més sort o més decisió, o tot això junt, sí que va fer el País Basc, per exemple.
Tot el que no sigui plantejar això, que prou difícil és que pugui ser acceptat, és fer volar coloms i viure fora de la nostra realitat, tret que, de sobte, es produís un cataclisme geogràfic, natural o provocat.
Crec que tots plegats hauríem de ser més madurs i positius i, malgrat que tot confrontament o conflicte és i depèn de dues postures divergents, centrar-nos en la que hi podem tenir més a mà per fer-hi quelcom.
Més enllà dels arguments de determinats grups polítics que així ho expressen ara, on desemboca un referèndum, que l'Estat -del que depenem- mai s'hi avindrà, i que, en l'hipotètic cas que així fos, està per veure fins on seria de vinculant per a poder ser aplicable després.
Sincerament, estic cansat i fart de tant de simbolisme que només satisfà l'esperit i el sentiment més íntim. També de tant protocol, i les seves litúrgies, que obliga a fer el que no caldria. I més quan, al mateix temps, la realitat segueix impertorbable en el seu únic objectiu iniciat arran de la reacció popular al greu error de l'Estat del 2010. I que el govern PP, amb Rajoy al capdavant i com a màxim responsable (inclús amb majoria absoluta), va anar agreujant amb la seva inacció al respecte, culminant amb el nefast traspàs de les seves responsabilitats polítiques a les ens fiscals i judicials que, sabran alguna cosa per aplicar la justícia però que molt poc, o gens, com gestionar un problema polític, com és el cas.
Sona a fullaraca el "ser més, eixamplar la base, ser més forts, majories incontestables, sumar victòries (a Europa, mentre l'Estat no s'hi sent interpel·lat, s'ho passa pel forro i segueix fent el mateix)... Taula de diàleg per a parlar de tot menys del que cal arreglar, amb el guió prescrit amb un des d'on i fins on?"
Exactament igual que l'operació de màrqueting dels indults, forçats i a contracor atenent els discursos anteriors, i els "retrobament, concòrdia i convivència", davant de molts dels actors que el 2017 no van estar a l'altura de les circumstàncies, del president Sánchez al Gran Teatre del Liceu, el 2021, que sona al "donaré suport" del president Rodriguez Zapatero, el 2003, que ja sabem com va acabar.
Etiquetes:
