Dimarts, 26 de Novembre de 2024
Antoni Batista
Oriol Duran
Arnaldo Otegi va ser condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Bateragune, acusat d'haver intentat reconstruir Batasuna, entesa com a ETA. Sortirà de la presó el mes d'abril que ve.
Otegi vol ser lehendakari?
Otegi és un home d'un partit d'esquerres assembleari i és molt disciplinat. Si li ho proposen, acceptarà. A qui no li fa il·lusió ser el president del seu país? Quan al judici pronuncia el seu al·legat final, fa dues coses: es defensa i comença la campanya electoral. És un discurs absolutament polític, com el de Fidel Castro quan el condemnen i acaba dient: “La història m'absoldrà.” En aquest sentit, Otegi fa un discurs castrista.
Otegi no pot ser candidat fins al 2022. Fins llavors està inhabilitat. Creu que la maquinària de l'Estat buscarà una manera d'allargar-ho?
L'Estat espanyol intenta que la inhabilitació es porti fins a les últimes conseqüències i més, però la defensa d'Otegi considerava, almenys fa un cert temps, que el recurs per inhabilitació es podia guanyar. Arnaldo Otegi és a la presó per un procés de fabricació jurídica, el que ell no ha fet en cap moment és enaltiment del terrorisme, sinó posar les bases materials perquè el terrorisme s'acabi.
La presó ‘mandelitza' Otegi?
Des d'un punt de vista polític, sí. Utilitzem la frase mandelització per expressar que una persona que ha estat posada a la presó d'una manera com a mínim discutible jurídicament i com a màxim totalment injusta, en el moment en què surt, això li dóna un efecte de gran personalitat. En aquest sentit, sí, el mandelitza. Hi ha altres casos, a part de Nelson Mandela: quan Companys i el govern de la Generalitat van ser empresonats durant el Bienni Negre, o Pepe Mújica. Hi ha una llista de polítics que, pel fet de lluitar per allò en què creuen sense delictes de sang, els posen a la presó i, en el moment en què surten, hi ha un factor d'admiració pel sacrifici que han assumit.
Veu punts en comú entre Companys i Otegi?
En l'efecte aquest: que Companys és empresonat, i tot el govern de la Generalitat, quan guanyen les dretes a la República. A Companys el van afusellar i ara tenim sobretot la imatge impactant de la seva mort, però és que abans havia estat a la presó. Les persones que per defensar els seus ideals han estat a la presó desperten l'admiració de la gent que pensa com ells i de la que pot no pensar com ells però que creu que són capaços d'arriscar molt per defensar una idea.
‘Sin violencia se puede hablar de todo'?
Això ho deien quan hi havia violència. És curiós: des que no hi ha violència ja no ho diuen. Aquest discurs els ha caducat.
Les detencions recents de David Pla i Iratxe Sorzabal són l'acta de defunció d'ETA, com diu el ministre?
Donar per morta una organització com ETA té un punt de frivolitat propagandística per una raó purament tècnica: cinc o deu persones poden fer una quantitat de mal si volen practicar el terrorisme, que el mal que fan és inversament proporcional al nombre de persones que necessiten per fer-lo. Activar un cotxe bomba on vulguin costa relativament poc. És molt difícil donar per finita una organització d'aquestes característiques. Entenc que diguin que ETA ha acabat perquè ha estat derrotada, és la seva estratègia política i comunicacional, però jo crec que ETA ha acabat perquè ha volgut, perquè ha arribat a la convicció que, amb les armes a la mà, la independència, en el context de la Unió Europea i del món occidental, era inviable. I que, en canvi, sense violència la independència té més possibilitats. A més violència, menys independència.
Vostè va guanyar el premi Irla d'assaig amb el llibre ‘Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa', una reflexió que abordava la qüestió de la ‘basquitis' a casa nostra. S'ha girat ara la truita? Hi ha ‘catalanitis'?
En aquests moments sí que hi ha una catalanitis dels bascos que no hi havia estat. Els bascos valoraven el que Catalunya havia fet per ells, sobretot durant el franquisme. Catalunya era un dels punts de refugi de bascos que fugien de la repressió franquista, entre ells molta gent d'ETA. Ara hi ha una certa fascinació pel procés català, però ma non troppo: el que fa el PNB és marcar moltes distàncies i està preocupadíssim pel concert econòmic, no sigui que els caigui per nosaltres. El PNB està en una posició molt prudent. L'esquerra abertzale simpatitza més amb el procés independentista que el PNB.
Al final del llibre s'atreveix a fer una anticipació del que passarà al País Basc, que no revelarem. Pot fer un vaticini sobre Catalunya? Quan arribarà la independència?
Jo de política catalana no hi he entès mai, i ara hi entenc menys. Això no vol dir que no desitgi per al meu país les cotes més altes de llibertat i de democràcia, les dues coses.
No es pot comparar!
No és possible fer comparacions, de cap manera! La cultura africana, ancestral, té uns valors. Aquí mantenim, a desgrat, la cultura de la 'peineta', les romeries, el toro 'de la Vega', les mantances de braus, la marca 'España' i el 'oso y el madroño', a banda de l'herència d'en cisquet. La comparació és improblablement efectiva.
