-
D'esquerra a dreta, Lluís Bassat, Vicenç Villatoro i Andreu Lascorz
Josep Gallofré
Qualsevol família jueva del segle XX guarda tants relats com familiars emigrats, assassinats, retrobats, reinventats o humiliats. Aquest és el punt de partida de 'El retorn dels Bassat' (preu de venda 22 euros), nascut gràcies a una conversa informal entre el seu autor, Vicenç Villatoro, i el protagonista que ens obre la porta dels seus records, Lluís Bassat i els seus en el sentit més ample. "Fa tres anys vàrem coincidir a la mateixa taula en la boda de Joan Barril i mentre el Serrat cantava Mediterráneo a una de les Golondrines de Barcelona, ens vam començar a explicar històries familiars", explicava durant la presentació compartida de l'obra, aquest dijous, al Centre de Lectura el periodista, escriptor i actual director del Centre Cultural Contemporani de Barcelona.
"Li vaig explicar la vida dels meus avis i de seguida em va dir que volia escriure-la", afegia en el format de conversa distesa l'empresari, dues vegades candidat a la presidència del Barça i jueu "convençut de què Israel té tot el dret del món a existir. Era imprescindible especialment després de l'Holocaust. Ara bé, jo sóc partidari de la pau i si bé he sintonitzat molt amb alguns governs, no ho he fet tant amb d'altres. Una cosa que pot passar també relació amb altres països, com per exemple ara com ara Estats Units i Trump".
"Sempre m'ha interessat el món jueu i escriure sobre els antecessors de Bassat era posar cara i poder parlar directament amb protagonistes del que només havia vist en paper, com ara l'Holocaust i un món que m'és molt pròxim com els mons literaris i culturals d'Europa Oriental i sefardita". Villatoro fa amb aquest llibre un pas més en la seva trilogia entorn del món de l'emigració i la identitat. "Vaig començar amb 'L'home que se'n va', la història del meu avi emigrat a Catalunya des d'Andalusia. Amb aquest llibre de Bassat parlo del retorn i en el tercer tinc previst parlar del catalanisme popular per reflectir la gent que es queda".
"El món jueu sempre m'ha semblat una pedrera extraordinària de fets extrems que parlen d'històries de tots", comentava el periodista. I el llibre és capaç de combinar la comèdia en color amb el drama documental en blanc i negre. "La composició del llibre va ser una experiència compartida perquè vam viatjar junts a llocs d'origen de la meva família", explicava Bassat. El desplaçament per visitar dues cosines llunyanes a Trieste, d'aquelles que només es veuen en festes familiars i adéu fins a una altra, serveix per definir de forma sintètica què es pot trobar llegint les pàgines d'aquest èxode particular. "Quan li vaig preguntar si ella era creient en un intent per expressar les meves preguntes interiors sobre la religió –relatava el publicista- ella em va respondre que menjava de tot... Una resposta molt pròpia de pel·lícula de Woody Allen".
Ara bé, la mateixa persona de to racionalista i lleuger guardava la història de la seva àvia durant la Segona Guerra Mundial. Ella, la seva germana i els seus pares havien fugit de Trieste un cop els alemanys la van annexionar. "La seva àvia de 70 anys havia decidit quedar-se perquè creia que ja no la molestarien per la seva edat. La resta va desplaçar-se a Florència i mentre les dones es van poder refugiar en un convent de monges, el pare va quedar-se a viure en un apartament". Quan l'anciana va entendre que els nazis volien exterminar tota traça hebrea, es va posar en contacte per dir-los que finalment també marxava i l'anessin a esperar.
La van enxampar a l'estació de Trieste membres de la Gestapo i va acabar morint a Auschwitz. La seva família, en canvi va aconseguir salvar-se perquè esperant-la a l'estació de Florència es va fer tan tard que van anar a dormir a casa del pare. Aquella mateixa nit els alemanys entraven al convent i s'emportaven tots els refugiats. "La meva cosina sempre ha dit que la seva àvia va morir per a què tots els altres poguessin viure", explica Bassat.
Un viatge per la maldat humana
El llibre és un viatge per les catacumbes de la maldat humana. Els avis materns del publicista van haver de marxar de Corfú perquè la mort d'una noia jueva a mans de cristians va ser convertida en l'assassinat d'una cristiana en mans de jueus per part de la policia local. Els aixecaments populars van obligar a fer les maletes que més tard s'obririen i establirien a Barcelona i una Espanya "on érem tolerats però no estimats". El publicista, de fet, té el record nítid de "viure a Barcelona en un pis que estava al costat d'un cafè on es reunien els nazis. Fins al punt que quan tancaven les persianes es vestien amb l'esvàstica i cantaven himnes".
La supervivència nascuda de la voluntat imposada de passar desapercebut marquen uns anys difícils que, és clar, també tenen la seva inevitable nota d'humor. "La meva família paterna venia d'Estambul i la meva materna de Grècia. El meu pare i la meva mare, que probablement va ser la primera jueva nascuda a Barcelona (el 1917) des de temps dels Reis Catòlics, es van conèixer l'any 1935. Jo vaig néixer el 6 d'octubre de 1941 i segons la tradició jueva m'haurien d'haver posat com a nom Samuel. La meva mare es va negar a posar-me un nom tan hebreu amb els nazis a la frontera. La solució la va donar una tieta que era molt llesta. 'Ha nascut el 6 d'octubre, així que posa-li Lluís com Lluís Companys i passarem com molt catalanistes'". L'acte va ser presentat pel president de l'ARCCI, Andreu Lascorz.
