Temps enrere, hi havia un programa al Canal 33 que es deia Silenci. Cap al final del programa sempre hi havia una entrevista amb algun personatge del món de la cultura a qui acabaven preguntant: “Quina és per tu la imatge del silenci?”. Doncs bé, per mi una de les imatges més evidents del silenci és la d’una aula d’escola buida, sense nens i nenes. La imatge de les bates penjades, d’algun estoig oblidat, de cadires ben endreçades i de la pissarra indicant una data escrita amb guix d’un dia que ja comença a ser llunyà constitueixen una de les evocacions de silenci més pregones que es poden imaginar.
És un silenci ple de vida, de colors, d’olor de jocs, de ganes d’amistat... molt diferent del silenci que hom pot trobar, per exemple, en un passeig pel nostre estimat i bell cementiri, on la calma és més íntima, més reflexiva, més personal.
El professorat, quan ja ha acabat el període lectiu, és el primer que viu aquesta experiència un punt estranya de treballar sense el brogit dels nens i les nenes rient, o la sensació de moure’s pels passadissos sense haver d’esquivar la canalla que s’empaita.
Aquests dies d’agost, però, el silenci es veu interromput a moltes de les escoles reusenques. La màgia del silenci ha deixat pas (l’estiu passat també) a pintors que xiulen, fusters que passen el ribot i canvien porticons, electricistes que substitueixen instal·lacions elèctriques, paletes que colpegen i fan pujar parets o tècnics del gas que reformen la xarxa per fer-la més sostenible. És un enrenou potser poc romàntic però imprescindible si volem continuar oferint un ensenyament de qualitat als nostres nois i noies. Si us acosteu a centres com el Ciutat de Reus, el Pompeu Fabra, el Rosa Sensat, el Joan Rebull, el Rubió i Ors... i tants d’altres, us n’adonareu. Es tracta d’una iniciativa de millora de gran abast, que com a Ajuntament estava prevista en el Pla d’Acció Municipal. I no només és el silenci de les aules el que es transforma en un anar i venir d’escales i pinzells. També són molts patis, on fins fa unes setmanes corrien i saltaven els nostres alumnes, els que estan experimentant feines d’adequació amb bancs, papereres, jocs infantils, repintat de pistes i millores en les instal·lacions esportives.
Trencar aquell silenci de les classes es fa, doncs, un pas necessari perquè les aules puguin seguir essent aquests espais de vida on s’aprèn i es somnia en coses meravelloses. Aquests llocs on es viu només el present. On no existeix el passat i el futur es veu com allò que no arribarà mai. Quan sortim de l’aula, però, la realitat ens fa conscients que el futur arriba (caram, si arriba!) i sovint és només a un mes de termini perquè el centre torni a obrir portes i les instal·lacions tornin a estar en plenes condicions i a punt d’estrena. És quan ens adonem que, malgrat tot, val la pena destorbar el silenci de les aules.
Misericòrdia Dosaiguas és regidora delegada de l’Àrea d’Educació i Formació de l’Ajuntament de Reus.
