Un nou, cru i dur panorama

Per als particulars, allò de treball segur i per a tota la vida, o demanar un crèdit per accedir legítimament a un esglaó per dalt del que es podria amb els propis ingressos, són conceptes que ja es poden anar oblidant. El lloc de treball, encara que sigui a precari, actualment és tot un luxe, i de fonts d'entrada de diner extres via accèssit bancari més val que ni s'intenti, perquè si s'aconseguís desprès ningú no pot tenir la seguretat de poder-lo tornar, cosa que encara seria pitjor.

Ara, també cal començar a parlar de les entitats privades, sense cap ànim de lucre i només complint amb els buits que històricament sempre han quedat als ajuntaments per la nostra rica vida associativa. Les administracions, a base d'aprimar-se, s'han quedat sense fons per al que no és estrictament bàsic i, malauradament, les subvencions per aquest sector, per altra banda tan important, han quedat reduïdes a la més mínima expressió. Per altra banda, per a les indústries, empreses i comerços primer és afrontar els seus compromisos per a seguir funcionant que poder pensar en aportacions en concepte de propaganda en allò que, fins ara, podria ser més que normal, comercial i socialment parlant. En aquest punt també cal esmentar la davallada –que finalment serà desaparició total– de les importants obres socials de les nostres caixes, ja exterminades amb motius o sense, els suficients com per arribar a fer-les desaparèixer.

Tots aquests conceptes, per altra banda tan arrelats a la nostra història i manera de viure tan personal com col·lectivament, han passat a millor vida i, pensar-hi, tan sols farà recordar allò que va ser, però que ja no és, ni tornarà a ser. 

És hora d'acostumar-nos, sigui quina sigui la nostra posició particular i social, a pensar en altres alternatives i solucions, perquè el que s'ha destruït amb les decisions polítiques en aquests darrers anys, dits de crisi, rarament tindrà capacitat, previsió de futur, ni prou ganes de reviscolar de les seves cendres.

Individualment, poques noves sortides s'albiren tret de, en el millor dels casos, poder sobreviure. I socialment, potser l'única opció de cara al futur puguin ser els emergents ‘micro-mecenatges’, però que s'orienten principalment per projectes puntuals i molt concrets, cosa que tampoc dóna una solució a la supervivència d'una tasca social permanent i continuada per complir amb un projecte.