En principi, la cosa hauria de ser molt senzilla. El meu cos és meu, i el que hi passi o hi deixi de passar ho decideixo jo. Ningú més no hi té ni veu ni vot. O, en tot cas, la tindrà qui jo vulgui, quan jo vulgui. Es fàcil d’entendre, no? Doncs sembla que no, perquè l’opinió dominant en els cercles del poder consisteix a dir que jo sóc l’última persona del món que hi té alguna cosa a decidir, en aquest afer tan íntim i personal. En canvi, hi ha una colla de ministres, diputats, jutges i bisbes –mascles tots ells, o la majoria- que se senten més legitimats que no pas jo per ordenar-me el que he de fer.
És per això que em miro amb orgull, però també amb tristesa, la celebració del 28 de setembre com a Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament. És important, molt important, que les dones d’arreu del món haguem convingut en una data per fer sentir aquesta reivindicació tan punyent, i tan necessària. I és lleig que una cosa així encara s’hagi de plantejar. Si ens veiem obligades a lluitar pel que és obvi, pel que és de sentit comú, senyal que les coses no van gens bé. Però el que em resulta especialment dolorós és el fet que estic segura de no estar sola, sostenint aquestes opinions que encara escandalitzaran alguns. Penso, i la vida de cada dia m’ho confirma, que la majoria de la societat, la majoria de la bona gent, homes i dones, les compateixen. Però amb això no n’hi ha prou. Perquè una petita capelleta, molt poderosa, ha decidit que havíem arribat massa lluny, i que cal fer marxa enrere.
Això explica les reiterades declaracions del ministre Gallardón, que creu saber millor que qualsevol dona el que ens convé a les dones. Armat amb aquesta saviesa de segona mà ens amenaça constantment amb una nova llei de l’avortament, que si s’arribés a aprovar ens posaria a la cua dels països europeus, i ens equipararia amb les legislacions més integristes i fonamentalistes de qualsevol altra part del planeta. Gallardón, però, no actua sol. Ni tan sols pensa sol. És la Conferència Episcopal, qui li fa la feina. Ell mateix, empleat felicíssim, es limita a transmetre els desitjos mitrats a la cúpula del PP. I als país sencer, així que pugui.
M’horroritza pensar que per a aquesta gent això no és suficient. Es declaren enemics, també, de l’educació sexual i els mètodes anticonceptius. Dins del seu món mental de repressió i de domini, tot plegat s’estructura amb una certa lògica. Les dones no hem de saber res, no hem de decidir res, i hem d’acceptar els que ens passi guiades per la tutela de l’Estat, l’Església i el mascle que arbitràriament vulgui fer-se càrrec de nosaltres.
És indecent, tot plegat. Per això celebracions com la del 28 de setembre són necessàries, i més necessari encara és que el nostre missatge, tots els dies de l’any, arribi a tot arreu. I es materialitzi en comportaments masculins racionals, i en lleis justes que garanteixin els nostres drets, en comptes de retallar-los. Som persones adultes, autònomes. Lliures. I no permetrem que uns estranys exercitin la seva ideologia, o la seva propaganda, utilitzant abusivament els nostres cossos. I les nostres vides.
Arga Sentís és coordinadora d’ICV a Tarragona.
