Aquests són els meus principis, deia Groucho Marx, però, si no li agraden, en tinc uns altres. Tot i que al llarg dels anys molts polítics l'han fet seva, aquesta frase, denotant el poc valor que li donen als principis, certes figures polítiques en els darrers dies sembla que l'ha volgut incorporar a la seva manera d'actuar, el president del PP, Alberto Nuñez Feijóo, quan s'atreveix a dir que per defensar la Constitució espanyola, de la que tant s'omplen la boca, ha d'incomplir les normes que d'aquesta mateixa Constitució emanen. De fet, també es podria dir que és tan demòcrata el seu partit que per defugir dels principis democràtics d'acceptar els resultats de les votacions al legislatiu, quan no els agrada, ha d'intentar, i en massa ocasions ha d'aconseguir fora de l'hemicicle, actuar per fer canviar el resultat de la voluntat de la majoria que aquest representa.
Des de fa quatre anys el Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que dirigeix tota la judicatura, té pendent renovar part dels seus càrrecs, fet que comporta que, per exemple, el Tribunal Suprem tingui 9 vacants, dificultant la celebració de judicis; que hi hagi membres del Tribunal Constitucional que s'han de renovar i totes les conseqüències d'interinitat, suplències, endarreriments que pateix tot l'entorn judicial. Situació que no s'hauria de produir si els partits polítics es dediquessin a complir el que els mana la Constitució que diuen defensar.
Però vet aquí, que com que els nomenaments per uns òrgans que han d'impartir justícia es fan parcialment a través dels partits polítics i aquests són conscients que la seva influència es podrà reflectir en els dictàmens, resolucions i sentències, fa que es generi una lluita per veure quin partit és el que situa els membres més partidaris a les seves idees o interessos. Nomenaments que es distribueixen en funció del pes que tenen PP i PSOE bàsicament, al Congrés dels diputats. La darrera renovació es va produir quan el PP tenia majoria, fet que li va permetre poder fer el major nombre de nomenaments. Ara la situació és contrària, fora el PSOE qui nomenaria més membres, raó per la qual es nega el PP a fer-ho, per no perdre la seva influència en aquests òrgans.
Semblava, i així es va comunicar per ambdós partits majoritaris, que just començar el mes de novembre se signaria finalment un acord entre els partits per la renovació de càrrecs. Convindran amb mi que fer un joc de canvi de cromos entre partits per veure si posa un jutge o un altre, no sembla el més edificant democràticament, però com que la Constitució ho estableix així, doncs no queda una altra, mentre no hi hagi un partit prou valent i amb ganes de donar una vertadera independència als jutges i canviï les normes.
Resulta que, a fi de poder acontentar un col·lectiu que els costa admetre el joc de les majories, el Sr. Núñez Feijóo fa seva la frase de Marx i diu que per defensar l'estat de dret i la Constitució no signarà aquest acord, perquè està en contra d'una possible, no està clar si probable, modificació del delicte de sedició que s'ha de votar al Congrés dels Diputats, i com que allí pot guanyar la majoria dels representants del poble, fet que sembla no tenir prou assumit aquest partit, fa el xantatge de no complir el que mana la Constitució, per defensar el que ell creu, que és realment la Constitució, fer tot el que calgui i li vagi bé al seu partit.
A Catalunya ho vàrem patir i encara s'estan patint les seves conseqüències. Recordem la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar un Estatut que havia estat aprovat pel Parlament català, ratificat per les Corts Generals, i tornat a votar pel poble de Catalunya. Com que al PP no els agradava i com que el poble a les eleccions, no els hi havia donat majoria suficient al Congrés, es van dedicar a recollir signatures pels carrers de tot arreu en contra de l'estatut. Sembla doncs que el vot del Parlament, del Congrés dels Diputats i un referèndum d'aprovació del poble de Catalunya, no és una manera de complir la Constitució. Aquesta es compleix, sembla ser segons interpreten, obviant un principi democràtic que és actuar en funció de les majories i anar a cercar un racó, on ells estaven segurs, i així va ser, l'ajudarien a carregar-se'l.
Amb aquests antecedents i amb aquest tarannà, algú es pot sorprendre que ara es neguin a renovar els òrgans judicials, òbviament no ho faran fins que arribi el moment en què tornin a tenir majoria, per poder tornar novament a posar els representants que ells considerin els hi poden ser més adients. Davant d'aquesta actitud, què tenim? Doncs un PSOE i un Pedro Sánchez que encara creu que porta aquella famosa "flor", i que espera que tot li surti bé, pel fet de ser ell. La realitat és que hi ha una majoria suficient al Congrés per poder ajustar la normativa que calgui, per evitar aquestes situacions i sobretot per poder, si realment tenir interès a fer-ho, els nomenaments que calguin. Clar que pot ser tampoc el PSOE vol fer això, és un dubte raonable que em sorgeix, pensant què poden tenir al cap, el dia que ells puguin estar en la posició que ara té el PP i controlar els futurs nomenaments.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg
Des de fa quatre anys el Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que dirigeix tota la judicatura, té pendent renovar part dels seus càrrecs, fet que comporta que, per exemple, el Tribunal Suprem tingui 9 vacants, dificultant la celebració de judicis; que hi hagi membres del Tribunal Constitucional que s'han de renovar i totes les conseqüències d'interinitat, suplències, endarreriments que pateix tot l'entorn judicial. Situació que no s'hauria de produir si els partits polítics es dediquessin a complir el que els mana la Constitució que diuen defensar.
Però vet aquí, que com que els nomenaments per uns òrgans que han d'impartir justícia es fan parcialment a través dels partits polítics i aquests són conscients que la seva influència es podrà reflectir en els dictàmens, resolucions i sentències, fa que es generi una lluita per veure quin partit és el que situa els membres més partidaris a les seves idees o interessos. Nomenaments que es distribueixen en funció del pes que tenen PP i PSOE bàsicament, al Congrés dels diputats. La darrera renovació es va produir quan el PP tenia majoria, fet que li va permetre poder fer el major nombre de nomenaments. Ara la situació és contrària, fora el PSOE qui nomenaria més membres, raó per la qual es nega el PP a fer-ho, per no perdre la seva influència en aquests òrgans.
Semblava, i així es va comunicar per ambdós partits majoritaris, que just començar el mes de novembre se signaria finalment un acord entre els partits per la renovació de càrrecs. Convindran amb mi que fer un joc de canvi de cromos entre partits per veure si posa un jutge o un altre, no sembla el més edificant democràticament, però com que la Constitució ho estableix així, doncs no queda una altra, mentre no hi hagi un partit prou valent i amb ganes de donar una vertadera independència als jutges i canviï les normes.
Resulta que, a fi de poder acontentar un col·lectiu que els costa admetre el joc de les majories, el Sr. Núñez Feijóo fa seva la frase de Marx i diu que per defensar l'estat de dret i la Constitució no signarà aquest acord, perquè està en contra d'una possible, no està clar si probable, modificació del delicte de sedició que s'ha de votar al Congrés dels Diputats, i com que allí pot guanyar la majoria dels representants del poble, fet que sembla no tenir prou assumit aquest partit, fa el xantatge de no complir el que mana la Constitució, per defensar el que ell creu, que és realment la Constitució, fer tot el que calgui i li vagi bé al seu partit.
A Catalunya ho vàrem patir i encara s'estan patint les seves conseqüències. Recordem la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar un Estatut que havia estat aprovat pel Parlament català, ratificat per les Corts Generals, i tornat a votar pel poble de Catalunya. Com que al PP no els agradava i com que el poble a les eleccions, no els hi havia donat majoria suficient al Congrés, es van dedicar a recollir signatures pels carrers de tot arreu en contra de l'estatut. Sembla doncs que el vot del Parlament, del Congrés dels Diputats i un referèndum d'aprovació del poble de Catalunya, no és una manera de complir la Constitució. Aquesta es compleix, sembla ser segons interpreten, obviant un principi democràtic que és actuar en funció de les majories i anar a cercar un racó, on ells estaven segurs, i així va ser, l'ajudarien a carregar-se'l.
Amb aquests antecedents i amb aquest tarannà, algú es pot sorprendre que ara es neguin a renovar els òrgans judicials, òbviament no ho faran fins que arribi el moment en què tornin a tenir majoria, per poder tornar novament a posar els representants que ells considerin els hi poden ser més adients. Davant d'aquesta actitud, què tenim? Doncs un PSOE i un Pedro Sánchez que encara creu que porta aquella famosa "flor", i que espera que tot li surti bé, pel fet de ser ell. La realitat és que hi ha una majoria suficient al Congrés per poder ajustar la normativa que calgui, per evitar aquestes situacions i sobretot per poder, si realment tenir interès a fer-ho, els nomenaments que calguin. Clar que pot ser tampoc el PSOE vol fer això, és un dubte raonable que em sorgeix, pensant què poden tenir al cap, el dia que ells puguin estar en la posició que ara té el PP i controlar els futurs nomenaments.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg
Etiquetes:
