-
Daniel Grao
Enrique Canovaca
Quin és el paper que juga el seu personatge?
En aquesta ficció, perquè històricament no està clar que sigui ell, acaba amb la vida de Prim amb les seves pròpies mans. Ja malferit, al Palau de Buenavista, José María Pastor compleix ordres del general Serrano. Per això, Prim acaba amb la famosa marca de soga que se suposa que s’ha trobat al seu cos.
Què va sentir quan va rodar aquesta escena?
Com actor és el que em va seduir del personatge. Sempre és interessant quan hi ha un conflicte i em va sorprendre el moment de rodar-la. Hem dibuixat un personatge que sempre està a l’ombra, ordint l’assassinat, però quan li toca ser la mà executora, en aquell moment, amb Prim malferit, hi ha alguna cosa que el remou. Això li dona més profunditat al personatge, que no sigui un dolent dolentíssim. Està bé que dubti.
Què opina de la figura de Prim i de com se’l recorda?
Com gairebé tots els personatges d’aquesta casta, uns o altres s’apropien del personatge. Ho comentava amb Francesc Orella, és un home controvertit, com a militar bombardeja Barcelona, però en un altre moment va defensar Catalunya. Em va sorprendre molt que malgrat les amenaces de mort es nega a augmentar la seva guàrdia, a deixar-los portar armes. És una qüestió de principis, i a la vegada, de bogeria, de creure’s intocable. Prim és d’aquest tipus de personalitats que fan coses grans, que es troben posseïts pel moment i passen a la història.
Creu que podem establir paral·lelismes entre l’època narrada i l’actual?
En relació a la màfia que envolta el poder i totes les conspiracions, per suposat que sí.
Prim advocava per una monarquia més moderna i a la vegada va defensar els interessos de Catalunya, almenys, en aquells anys.
Sí, però veus, a això em refereixo. Amb la situació actual de Catalunya es mesclen moltes coses... Els interessos pràctics, molts més ajustables, de caire econòmic, es mesclen amb identitats culturals i tot allò de la nacionalitat. Allò que es pot solucionar en un despatx es mescla amb qüestions més emocionals, d’un poble que pertany a un lloc i té una llengua, una cultura. Es perillós quan es fa això, perquè el missatge no està clar ni per a uns ni per a altres. Per això, em sembla una mica trampós que Mas es posi amb la qüestió emocional del poble català, quan la seva política no ha estat molt diversa de la que critica. De sobte, el moment històric li ha vingut bé per apujar-se al vaixell. Al film també ho veiem això, polítics que aprofiten la situació per jugar amb les emocions del poble. Amb la crisi que tenim, aquesta utilització per fer-se la foto em sembla molt mesquina.
Podem realitzar una reinterpretació actual dels fets històrics?
Sí perquè és com si no avancessis gaire. Mires enrere i penses que potser ara els atemptats són més discrets, però la base, allò que mou al ser humà per estar al poder, segueix igualment contaminada.
