Hi ha divises que fan fortuna. Com la que proclama “Que paguin més els més rics”. La superficialitat s'escampa. Aquesta divisa no pot ser una reivindicació. És una constatació. Perquè els més rics paguen més. Sobretot, si per rics entenem persones físiques. Contribuents de peu. Els impostos en aquest àmbit són progressius. Si qualsevol lector excessivament crèdul en té algun dubte, només ho ha de consultar a sant Google, patró dels despistats. Hi ha de posar tres paraules clau: IRPF, trams, autonomies. Allà trobarà una escala ascendent.
En primer lloc hi ha les rendes baixes i després, les altes. El percentatge impositiu puja i puja sense parar. Els més rics paguen molt més. Repetim-ho: si parlem de persones físiques. Si es tracta d'empreses, sembla que del que es tracta és que no se'n vagin, que generin llocs de treball. I aquí la gamma de matisos és com una paleta de pintor. Per això no s'entén que el secretari d'Economia sospesi apujar els impostos als “més rics” seguint la falsa divisa. I que Pere Aragonès afirmi que a Catalunya els trams alts del 50% de l'IRPF cedit per l'Estat cotitzin menys que a la resta de l'Estat.
Totes les dades que publiquen les revistes especialitzades diuen el contrari. De 100.000 euros a un milió els contribuents catalans paguen més que la mitjana. Qui hem de creure? “Que paguin més els més rics”. Això diuen a Extremadura per justificar que ells no han de pagar peatges i els catalans, sí.
