A aquestes altures del sainet, que els espanyols denominin castellà o espanyol la seva llengua només els preocupa a ells. Si els sembla que “espanyol” és més “cosmopolita”, ja s'ho faran amb el cosmos. Encara que és cert que darrere l'una o l'altra denominació sovint hi ha intenció. A Catalunya molts catalans en diuen “espanyol” amb una intenció allunyadora. A Espanya encara n'hi ha que diuen “espanyol” perquè, d'espanyol, només n'és el castellà, i les altres no són res. Això sí, el que no fa absolutament ningú és oferir la possibilitat al consumidor lingüístic de poder triar entre “espanyol” i “castellà”.
L'una exclou l'altra perquè són una sola. Per la mateixa raó s'entén que hi hagi administracions o empreses que denominin el català “valencià” o “català”, segons les circumstàncies i el territori. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix que “valencià” és la llengua que es denomina “català” a “Catalunya, les Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals [ara ho hauran de canviar], el Principat d'Andorra, la Franja Oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer”. El català, doncs, es pot denominar valencià al País Valencià. Però el que no pot ser de cap manera és que l'Estat o alguna empresa doni a triar entre “valencià” i “català”, com dues llengües diferents.
I ho fan. I per això cal agrair la iniciativa de dos advocats de Barcelona que han demanat a l'Estat que s'aclareixi. Encara que, angelets, no saben que ja s'ha aclarit: només vol rebentar els altres.
