No hi ha cap dubte, la curiositat humana és un dels millor motors que es coneixen. Segur que a hores d’ara ja comenceu a esperar amb candeletes que els dies es perdin lentament en l’horitzó per donar pas a les nits i poder acompanyar-nos en aquest recorregut apassionant i un punt xafarder per les habitacions del nostre magnífic hotel. Avui caminarem tots junts per conèixer la història de l’habitació número 10.
El relat de l’habitació número 10 és, de fet, el resultat de tot el que pot arribar a fer el cervell humà, de tot el potencial desconegut que pot amagar una imaginació fèrtil i desfermada. Segons com ens ho mirem, vindria a ser la cronologia detallada i precisa de com algú, en aparença normal, es pot deixar arrossegar pels pensaments més impurs i arribar a convertir-los en un acte que avergonyeix els seus amics, els seus companys, els seus coneguts i que és a punt de provocar un conflicte internacional d’aquells que fan córrer els ambaixadors i converteixen els bombons de les recepcions en rius de xocolata desfeta.
El punt d’arrencada de la situació, o potser caldria dir del problema, va ser l’arribada d’un senyor molt elegant i amb passaport nord-americà. Portava una maleta de viatge de mides normals i d’aparença més aviat luxosa i un curiós embalum que, a primera vista, semblava la funda d’un saxofon. El company de torn que es va ocupar de fer el registre, veient-lo d’aquella manera, americà i amb tota la pinta de saber anar pel món sense atabalar-se, no va gosar a dir-li que les normes de l’hotel no permetien ni animals domèstics ni sorolls a partir de les 10 de la nit. I és clar, no cal ni recalcar que al capítol de sorolls s’hi podien incloure perfectament els concerts públics o privats de saxofon. Enlloc d’això li va recomanar una visita al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia i, a grans trets, li va explicar la història de la pastoreta Isabel Besora, la filla del Joan i la Caterina, encara que el visitant no mostrés gaire interès per cap de les dues coses.
I tot i que ja sabeu que no m’agrada gens criticar sense motiu, haig de dir que el meu company, el que va registrar l’americà, era un personatge gris, una mica negatiu i tocat per un punt de mesquinesa. Era una ànima fosca, una d’aquelles persones que semblen enemigues irreconciliables de tota la humanitat, així en general, en abstracte i quasi sense excepcions. Tot li semblava malament, tot ho trobava cagat i pixat, tothom era dolent per naturalesa i totes les persones que es creuaven amb ell al llarg de la seva vida tenien sempre alguna cosa vergonyosa per amagar. Mai no reia i dedicava la major part dels seus esforços a sembrar maledicències i crítiques a tort i a dret.
Així les coses, el meu company, no va parar d’escalfar el cap a tothom sobre el nou hoste i les seves possibles activitats. Que si l’havia vist entrar amb un saxo, que si s’havia d’anar en compte, que si els americans es creien als amos del món. I després d’escampar rumors i suposicions, abaixava el volum de la veu i quasi en to de confidència, afegia que a la que ens descuidéssim començaria a tocar sense respectar les normes i que després ja no hi hauria ningú capaç d’aturar-lo. I si algú encara es resistia i no li donava la raó, tornava a apujar el to i reblava els seus arguments amb un contundent “no sabeu com emprenya un saxo a mitjanit” que, a més, anava repetint a totes hores. Ens va martiritzar tantes vegades amb aquella cantarella que al final va aconseguir el seu objectiu, que tots ens predisposéssim en contra d’aquell bon senyor que, si ens toca dir la veritat, des que havia arribat no havia donat cap motiu de queixa i que tampoc no havia bufat ni una sola nota i això, és clar, suposant que a l’interior d’aquella funda hi portés un saxofon i no un pernill de pota negra o un cuixa de xai de la Casa Borrull.
Però tanta maldat acumulada va acabar fent el seu efecte i va aconseguir encomanar-nos la llavor del recel i de la desconfiança. Quan passàvem per l’habitació número 10, tots sense excepció, paràvem orella per tal de comprovar si ens arribava un si bemoll o un fa sostingut que alimentés la nostra ira i que ens fes anar corrents a veure al director i a dir-li que hi havia un hoste que alterava la pau de l’establiment amb el seu saxofon incontrolat i molest. Per tal de fer prevaldre la veritat, haig de dir que no el vam poder caçar mai en falta, però com que no paràvem de passar i traspassar per davant a totes hores del dia i de la nit, vam descobrir una cosa que no tenia res a veure amb tocar el saxo... o potser sí, qui sap.
En una ocasió, quan no hi havia ningú al passadís, vam veure entrar a l’habitació número 10 la noia que ocupava l’habitació del costat. Era una mica grassoneta i no gaire alta. De fet gosaria a dir que era molt normal, que no mostrava cap característica que es pogués convertir en molt destacable. Una dona molt normal, sense cap estridència, sense exageracions ni en positiu ni en negatiu. Discreció absoluta. I nosaltres, intoxicats del tot per la maledicència i la llengua viperina del nostre company, també ens vam apuntar de manera quasi espontània a l’esport de criticar i vam començar a murmurar i a especular sense fre ni mesura. Quina barra, segur que això no és net i, fins i tot, com si els coneguéssim de tota la vida, gosàvem a afirmar que ni tan sols feien una bona parella.
Ell era més aviat alt, atlètic, elegant, amb el cabell curt i ben pentinat. Ella era grassoneta, la qual cosa no era en absolut cap defecte, però anava una miqueta deixada, com si no s’hagués pentinat, un punt desarreglada i, a més, tenia una cara una mica vulgar i una manera de riure basta i gens sensual. I quan la van veure, s’esmunyia cap a l’habitació número 10 com si volgués entrar d’amagat, sense ser vista, la qual cosa vam interpretar com un signe inequívoc de culpabilitat.
Mentre discutíem de manera abrandada sobre les característiques físiques de la desconeguda i sobre el seu comportament gens edificant, va aparèixer el nostre company disposat una vegada més a inflar-nos el cervell amb les seves boires i els seus rumors sense cap base. I a fe de Déu que ho va aconseguir! Ens va començar a dir de tot i a aportar dades inventades com si les hagués tret de la Bíblia. Segur que és una cantant de tercera i ara tots dos junts començaran a cantar i a tocar; segur que ella no vol que la vegin perquè així no se sabrà qui és a l’hora de començar l’escàndol; segur que es pensen que som uns provincians que no gosarem imposar les nostres pròpies normes i impedir les seves malifetes; segur que sent americans es creuen amb dret per fer-ho tot amb total impunitat; segur que...
I tant va insistir que tots vam acabar preocupats, neguitosos, irritats, amb ganes d’avortar de soca-rel aquell concert que ni tan sols havia començat i que, si ens haguéssim parat a reflexionar amb una mica de rigor i objectivitat, potser hauríem vist que ni tan sols començaria i que, cas que arribés a començar, ja tindrien temps d’aturar sense cap problema abans no sonés la tercera nota.
Però el caliu desfermat de les masses és un combustible perillós i inflamable i, de mica en mica, sense ser-ne del tot conscients, l’ambient es va començar a transformar en una olla a pressió a punt d’esclatar. A tots ens va començar a bullir la sang i feia l’efecte que ens alimentéssim els odis i les rancúnies els uns als altres, com en un cercle malsà i demoníac. Al final, transgredint totes i cadascuna de les normes escrites i no escrites de l’hotel vam convenir que calia fer alguna cosa i vam decidir-nos a actuar sense dilació. La idea era senzilla, molt irregular i anòmala, però senzilla. Trucar i entrar a l’habitació. Fer-ho com una tromba, sense donar gaires opcions a la rèpicla i així segur que els enganxàvem in fraganti, amb els preparatius previs d’abans de començar el concert. I sí, teníem raó, els vam enganxar per sorpresa, però no precisament a punt de fer un concert. O potser sí que era un concert, però en qualsevol cas no era el que nosaltres ens esperàvem trobar.
Trucar i entrar.
La consigna era clara. Trucar i entrar sense donar temps ni a respondre.
I així ho vam fer. Trucar i entrar. Tots com un sol home.
Trucar i entrar.
Sense temps per respondre. Les previsions es van fer realitat. Al mig de l’habitació l’americà dret i amb els pantalons i els calçotets abaixats fins els turmells. I ella? Ella, la noia, agenollada davant seu en una actitud i una posició que, no ens enganyem, deixava pocs marges al dubte.
Ens vam quedar petrificats, garratibats, corpresos. Quin ridícul! Quina vergonya! I ell, no menys astorat que nosaltres, sorprès de veure una munió de gent aglomerada a la porta de la seva habitació, violant d’aquella manera barroera la seva intimitat, ens va dirigir una mirada dura i penetrant, capaç d’esmicolar el granit i de fondre l’acer.
Aquell acte, eixelebrat i vergonyós, tot i no merèixer en absolut la gràcia del record, va demostrar dues coses de manera fefaent. La primera, que no complíem amb les nostres obligacions més bàsiques, que no mereixíem el qualificatiu de professionals i la segona i més important, que la nostra entrada d’estampida va tenir lloc en el moment just, ni abans ni després, com la demostració d’un absolut i casual miracle de sintonia total. Ell, sense acabar de superar del tot ni la sorpresa ni la més profunda de les irritacions, va recuperar la concentració perduda, va posar els ulls en blanc i es va lliurar a culminar l’operació que tenia entre les mans mentre ella, potser una mica més espantada per la presència de públic, es va mostrar més atabalada, fins arribar al punt de deixar-se endur per una mena d’acte inconscient i reflex, d’agafar el vestit i utilitzar-lo per eixugar tot allò que no havia acabat d’anar al lloc esperat.
Enlloc de demanar perdó o de fugir sense deixar rastre i després negar-ho tot i utilitzar-nos mútuament de coartada, vam fer tot el contrari i, momificats com estàvem, només ens vam atrevir a moure’ns uns metres i a quedar-nos plantats al mig del passadís el temps just per veure com tots dos s’arreglaven de manera urgent i una mica matussera i ella marxava amb el cap cot, passant per davant nostre mentre li deia en veu baixa “Adéu Bill” i ell li responia amb un tímid i discret moviment de cap.
Van marxar tots dos, per separat i sense fer cap comentari. Ell va pagar però es va negar a signar el llibre de registre. A la casella d’ella hi deia M. Lewinsky. A l’hotel ningú no la coneixia, tot i que seguíem tenint la sensació persistent i sòlida que a ell l’havíem vist en algun lloc abans.
