Cròniques del Quetzal (8): Jacaltenango i els mapes

Tinc la sensació que els dies, a Jacaltenango, passen de pressa. A les estones lliures, m’escapo a passejar pels carrers del poble, ja sigui sol o acompanyat. Alguns vespres, amb els companys del Comitè Oscar Romero, sortim a prendre una cervesa Gallo, o un gelat Sarita, i fem tertúlia fins a l’hora de sopar. M’agrada l’hospitalitat de la gent que he conegut aquí. I la placidesa de la música de la marimba, i la tornada d’aquella cançó dedicada al rei Quitxé que és clavada a una jota de l’Ebre, i que sembla que canti “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo”. I el brou de pollastre amb ‘chipilín’, i els ‘frijolitos’, i el còctel de gambes panxudes amb alvocat. I la Rosa de Jamaica, tan refrescant, i el rom Zacapa, esclar. M’agraden, fins i tot, les ‘cocochas’, que són les formigues, de gust similar al del moresc, que el diaca ‘Panchito’ em va animar a tastar, com a aperitiu, entre rialles, mentre jo el mirava amb cara reticent. Podria dir, en definitiva, que m’agrada la vida ‘jakalteka’, i que m’hi he acostumat, tot i que al principi només pensés a tornar a casa, amb les meves cabòries, les fortes indigestions, les clavilles dels endolls que em feien la punyeta i els misteriosos lavabos, el funcionament dels quals voldria que el filòsof Slavoj Žižek analitzés algun dia, per veure quina ideologia amaguen. Però no té gaire mèrit, tampoc, que afirmi, cofoi, que em sento còmode, en aquest poble. Quin interès té, que ho conti? Jo no hauria de ser el protagonista d’aquestes cròniques. De fet, m’enrabien aquests articles-‘selfie’ de jovenets que se’n van 15 dies a un camp de refugiats i que es pensen que la seva vida ja no tornarà a ser la mateixa. No, les coses no solen ser tan senzilles, i els cops de realitat, més exactes, ho demostren en la immensa majoria de casos. No hauria de predicar, doncs, amb l’exemple? Per què tinc tantes ganes d’explicar-me, d'entrada, i no d’explicar, en aquest article? Nosaltres, a Guatemala, no deixem de ser uns privilegiats. No ens manca res, al contrari. Les monges, tan atentes, ens cuiden com si fóssim els seus fills. Em sembla, tanmateix, que per mitjà de l’escriptura en primera persona, si no caic en aquesta èpica ridícula i absurda del cooperant que s’adapta als canvis i les suposades dificultats i que tornarà a casa radicalment transformat, puc plantejar, de tant en tant, algunes observacions personals.

A taula, en els àpats amb les germanes, soc l’únic que no se senya. Al jardí interior de la residència de les monges, però, hi llegeixo, als migdies, entre lilàs i roselles, fragments de les ‘Confessions’ de Sant Agustí, i alguns passatges de la ‘Bíblia’. No pretenc, com alguns coneguts, desentendre’m, com si això em fes més avançat, de la cultura que tantes coses descriu de nosaltres, i menys encara quan té valors que penso que podem rescatar, revisar i reivindicar, no necessàriament des de la fe, com la humilitat o la fraternitat. En parlo amb en ‘Panchito’, el diaca, per qui sento una complicitat especial, per motius generacionals, però també pel seu sentit de l’humor heterodox, i també amb sor Vidalia, una infermera mexicana de mitjana edat intel·ligent i sagaç, que sap algunes paraules en català i que es nota, per les seves habilitats comunicatives, que condueix, des de fa anys, un programa de ràdio. Ella també és la responsable de les vocacions religioses entre els joves de Jacaltenango. Li reconec que jo a Déu també l’he cercat, però no l'he abraçat, i que la vegada que vaig caure d’un cavall, en un camp de fems, a la Costa Brava, no es pot definir, precisament, com un moment epifànic.

La religiositat, aquí, és la norma habitual. La Parròquia de Nuestra Señora de la Candelaria, a les 5 de la matinada, s’omple cada dia de feligresos. La cua que es forma per entrar-hi, quan el cel encara fosqueja, impressiona. Un cop la missa és dita, alguns encara es planten davant de l’altar, amb els braços oberts i un ciri encès a cada mà, i reculen, en silenci, o mussitant una oració, fins a la porta, de genollons. La influència maia es nota en la vestimenta, però també en els rituals —en els quals l’encens crea, sobretot a les comunitats indígenes, un clima de vegades carregós, per a qui no hi està avesat— i en la manera de recitar les oracions o de fer peticions a Déu, com si cadascú passés el seu rosari particular.

Quan la feina els ho permet, les monges de la congregació de las Siervas de Jesús y de los Pobres tampoc no falten a la litúrgia de primera hora. Són al poble des de l’any 1993, quan van arribar-hi per fer-se càrrec de l’hospital diocesà. El Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus hi col·labora des del 2015, i és per això que ens hostatgem, durant un parell de setmanes, entre treballadors de bata blanca i familiars que donen tombs, nerviosos, a les portes de les urgències. Sor Vidalia va conèixer la fundadora d’aquest equipament sanitari, inaugurat el 1962. Dorothy Ericsson, més coneguda com Madre Rosa Cordis, de les missioneres de Mary Knoll, era nascuda a Boston, però es va mantenir estretament vinculada a Jacaltenango des de 1961. Els seus consells van ser molt valuosos, per a les germanes. Assumir el traspàs de l’hospital, després del llegat d’Ericsson, va ser dificultós, recorda Vidalia, tot i que, amb molta força de voluntat, van aconseguir tirar endavant. L’hospital, avui dia, atén, milers de pacients cada any, i tot just està ampliant les seves instal·lacions, amb el suport de diferents organitzacions no governamentals internacionals.

Possiblement, el metge més famós, a tot Jacaltenango, sigui el doctor Rudy Gutiérrez, que de tant en tant puja, des de la capital, per tractar els problemes oculars de la gent, sobretot les cataractes, que són la patologia visual més comuna a les zones rurals de Guatemala. Me’n parla, un matí, el doctor Biarnés, des d’A’qoma, una de les dotze aldees de Jacaltenango, que és un municipi que té més de 30.000 habitants, repartits en uns 215 quilòmetres quadrats. És Biarnés qui em fa veure que les cases, en aquesta mena de poblet, no tenen finestres. Quina pena, penso jo, perquè les vistes de les muntanyes són espectaculars. Ell també creu que és una llàstima, però no només per la bellesa del paratge, sinó perquè les finestres evitarien que el fum s’acumulés a l’interior de les cases, i de ben segur que així hi hauria menys casos de cataractes.

Tots dos acompanyem, juntament amb la directora de l’hospital, la germana Chabelita, un dels ajudants del doctor Gutiérrez, a La Laguna. El nom d’aquesta altra aldea ‘jakalteka’ ja em resultava familiar, perquè cinc dies abans havia entrevistat un jove que n’era originari, i que es mostrava preocupat per la deriva d’alguns dels seus companys, que abusaven de certes drogues com l’alcohol. La dels ‘bolos’ és una imatge recurrent, a Guatemala. Homes, de totes les edats, estesos a terra, enmig del carrer, com si fossin morts, després d’haver ingerit quantitats ingents d’alcohols molt dolents, de graduacions elevadíssimes. Mentre ells dormen una mona que es pot allargar durant hores, i fins i tot dies, el poble continua amb la seva activitat quotidiana, impassible. El ‘bolo’ forma part, des de fa segles, del paisatge, així com de les històries de cantines i les llegendes de ‘cadejos’ i ‘lloronas’, i ningú no pertorba el seu son.

A La Laguna no hi veiem cap ‘bolo’. Els carrers són de “pura terracería”. En el que sembla la plaça principal, hi ha un edifici a mig construir, amb unes cambres que semblen cel·les, on l’oftalmòleg i Biarnés reben els pacients. Les escales de ciment que serveixen per accedir a l’espai habilitat no tenen barana. L’aglomeració de gent és notòria. Els metges no podran atendre tothom. Abans de passar consulta, però, l’oftalmòleg ofereix a tots els assistents un taller breu per detectar determinades patologies visuals molt comunes, com les mateixes cataractes. L’escolto, recolzat a la porta d'entrada, perquè no tinc altre lloc on estar.

Quan, cap al migdia, l’afluència de veïns disminueix, m’assec en una de les cadires de plàstic que han quedat lliures a la improvisada sala d’espera. Al meu costat hi ha un noi de pell bruna, molt mogut i sociable. No goso dir-li res, però al final és ell qui fa el primer pas i trenca el gel. Em pregunta d’on soc, i jo, perquè se situï, li dic que soc de Catalunya, un país del qual potser en coneix un equip de futbol, el Barça. Durant el viatge, el conjunt blaugrana m’ha servit, a tot arreu, perquè la gent tingui alguna referència catalana. Guatemala, al cap i a la fi, és un niu de samarretes del Barça i del Real Madrid. El derbi futbolístic nacional, entre el Comunicaciones i el Municipal, no aixeca, ni de bon tros, tantes passions com la rivalitat entre ‘culés’ i ‘merengues’. Però el jove no sap qui és Messi, i el seu company no havia sentit mai a parlar del Futbol Club Barcelona. I no passa res, la vida continua, em dic a mi mateix. Es tracta d'una aldea deu haver resistit força als efectes de la globalització, que tot s’ho menja.

El noi, a qui m’oblido de preguntar el nom, perquè soc així de desastre, em parla, obertament, de la “invasió espanyola” del segle XVI. En cap moment fa referència al “descobriment”, com ens havien ensenyat, a nosaltres, a l’escola. Amb tot, i malgrat el dolor que assegura que van causar els ocupants, i que ha deixat empremta fins i tot en els seus noms i cognoms espanyolitzats, ell considera que si els colonitzadors (“ustedes”), comandats per l’extremeny Pedro de Alvarado, van fer cap a Guatemala, va ser “perquè Déu ho va voler”. Jo callo, però per dins penso que si enfondís encara més en la memòria històrica que trobo que demostra quan parla en termes d’invasió, tampoc no celebraria que uns estrangers haguessin imposat, als “agüelos” maies, la religió catòlica. Com tants altres ‘jakaltekos’, no creu, això sí, que la independència de Guatemala, l’any 1821, hagi acabat amb la mentalitat colonialista. Ell, com a maia, se sent fill d’una “cultura oprimida i resistent”.

Quan tornem de La Laguna, no tinc esma ni per escriure. Al vespre, ens presenten una dona que teixeix uns vestits tradicionals maies preciosos a la botiga d'artesania de La Placita de la Cruz, i tot seguit ens bevem unes Gallo. A la televisió del bar on ens entaulem, s’hi retransmet un partit de futbol, i em torna a la memòria que Messi, un ídol per a milers, o potser milions, de persones, i que tot i defraudar hisenda sembla que no defraudi mai ningú, és, per als joves d'una aldea, un desconegut, i en la sorpresa que això m'ha causat. I penso en les classes de geografia de la universitat, en què les professores Rosa Cerarols i Mireia Boya ens insistien en la importància de la comprensió i la interpretació dels mapes, i ens en mostraven de moltes menes, i ens en feien dibuixar de propis, perquè ens adonéssim que reflectien la nostra mirada esbiaixada del món. Les entrellaço amb les reflexions que m’havia compartit, feia poc, el diaca ‘Panchito’, quan érem a Aq’oma: “Fixa’t en el Google Maps. Els carrers de Jacaltenango no hi surten, a l’‘street view’”. Abans d’anar a dormir, estirat al llit, agafo el telèfon mòbil, obro l’aplicació i ho comprovo. Faig el mateix amb La Laguna. Res. I, per últim, amb Aq’oma. Res de res.