I per què no, asfaltar camins?

Recentment, a Reusdigital.cat, hi ha sortit publicat un article d’Antoni Blasco i Julià del grup d'ecologia urbana del GEPEC que sota el títol ‘Per què a Reus asfaltem camins?’ exposa les raons per les quals no creu convenient asfaltar camins al voltant de la nostra ciutat.

En la seva exposició diu que per passejar per un camí no cal asfaltar-lo... i és cert. El que passa és que els camins són per alguna cosa més que per passejar els caps de setmana. Els camins del nostre entorn serveixen per a moltes altres coses més que per passejar. Més enllà de la gent que va a peu o a cavall, ens trobem una gran quantitat de gent en bicicleta, que majoritàriament, agraeix un ferm en bon estat amb el qual poder gaudir en família o amics de l'esport de les dues rodes. De fet, la senyalització que amb gust i eficàcia ha posat l'Ajuntament de la ciutat en les cruïlles dels nostres camins està més pensada per a les bicicletes que no pas per la gent que va a peu.

Però més enllà de l'indubtable ús lúdic que tenen els nostres camins, també donen servei a la gran quantitat de gent que vivim als masos que hi ha al voltant de Reus. Persones que ens hem de desplaçar fins a la ciutat, sovint en cotxe, i que agraïm que els camins estiguin asfaltats per poder circular en bones condicions i sense haver de patir cada vegada que plou pels escòrrecs que fa la pluja.

El senyor Blasco diu que asfaltar camins val diners, però també en val arranjar els camins, que per no estar asfaltats, se'ls ha de fer un manteniment més sovintejat. Per no parlar del cost que implica canviar el vehicle més sovint per culpa d'haver de circular per un camí en mal estat.

Des de certs posicionaments es veu el camp com un paisatge bonic del qual gaudir el cap de setmana. Però el camp és molt més que això. Al camp hi viu una gent que té cura de cases amb història i de tot un patrimoni de masos que ens identifiquen com a país i com a ciutat. Al camp també hi viu gent que treballa un terra absolutament deficitari al qual hi destinem més diners dels que se'n poden obtenir per la venda de quatre avellanes i un grapat d'olives. I aquest sacrifici el fem per amor a la terra i les arrels que ens hi uneixen, amb l'única satisfacció de poder convidar la família i els amics a fer calçotades i que et valorin l'esforç que dia rere dia fas per poder mantenir la finca i la casa en les millors condicions possibles.

Voler deixar el camp com al segle XIX pot fer que cada vegada sigui més difícil que les noves generacions vulguin continuar mantenint el terreny en condicions. Un terreny del qual no només en gaudeixen els propietaris, sinó que també ho fan tots aquells pels quals es preocupa el senyor Blasco i que els caps de setmana s'apropen al nostre entorn a peu o en bicicleta.

No sigui cas que al nostre camp li passi el mateix que li ha passat a alguns nuclis antics de ciutats, que s'han deixat degradar fins que les autoritats se n'han adonat que això comporta problemes d'inseguretat i d'abandó d'un patrimoni que tots ens l'hauríem d'estimar i de sentir-nos com a nostre. Per tal que això no passi, crec que la línia a seguir és, d'alguna manera, "ruralitzar" les ciutats i "urbanitzar" el camp. Crec que només així s'aconseguirà que els que vivim al camp no ens hàgim de sentir com a herois d'una altra època.