Enric 22 30 de Juliol de 2021
Qué insensatez
Abstenerse de recomendaciones que estamos a tope de infectados con el coco, pero como dan el permiso para hacer estos espectáculos no se entiende
-
El directe dels INXS a Wembley, l'estiu de fa 30 anys, és una de les recomanacions culturals del cap de setmana
Cedida
Un cap de setmana més, la redacció de Reusdigital.cat us recomana llibres, sèries, discos i pel·lícules per tal que gaudiu del vostre temps lliure al llarg dels propers dies. Si esteu de vacances, aprofiteu-les per descobrir o recuperar les nostres propostes; si encara no reposeu, regaleu-vos almenys una estona per a vosaltres.
Que vagi de gust!
Marc Busquets recomana el concert d'INXS a Wembley
El passat 13 de juliol va fer 30 anys que la banda de rock australià INXS va omplir el londinenc estadi de Wembley. L'any 1991, el sextet que va liderar l'avui enyorat Michael Hutchence (1960-1997) era un dels més populars del planeta gràcies a dos àlbums molt populars: Kick (1987) i X (1990). L'èxit d'INXS, tal i com pot veure's al concert que el grup va oferir aquell vespre d'estiu, va ser la seva personalitat a l'escenari. Aquesta, forjada anys i panys en pubs i tavernes a la seva terra natal, se sustentava lògicament en el magnetisme de Hutchence, una rockstar potser no tan cèlebre com Jagger o altres, però d'un talent i sensualitat únics.
D'aquell concert, que pot recuperar-se sencer a YouTube, INXS en va treure un disc anomenat Live baby live. De fet, a l'àlbum hi van barrejar cançons enregistrades durant una llarga gira arreu del món. Això potser va desvirtuar l'essència del directe a Wembley, és cert, però va subratllar la senzillesa efectiva de la seva proposta musical. Un repertori radiofòrmula (Need you tonight, Never tear us apart, New sensation i Suicide blonde encara sonen ara a les emissores nostàlgiques).
Després de la gira de 1991, INXS encara va publicar alguns discos notables. Welcome to wherever you are (1992) n'és un bon exemple. A la recerca de noves sonoritats, els australians van entrar en terrenys inexplorats fins llavors. La irrupció del grunge primer, del britpop després i de l'electrònica de ball, finalment, van desubicar el grup. Un Hutchence depressiu i assetjat pels tabloides britànics es va treure la vida en un hotel de Sydney, el novembre de 1997. La banda va mirar de tirar endavant amb certa fortuna però sense escrúpols, tot posant l'any 2011 punt i final a la carrera del conjunt més popular mai sorgit del Down under, amb permís d'AC/ DC.
Ara que ha fet 30 anys d'aquell xou a Wembley, amb els INXS en estat de gràcia, val la pena recuperar-lo en tractar-se d'un gran espectacle rock.
Alba Cartanyà recomana el documental "Stone Locals"
Stone Locals és un documental de Patagonia Films que busca descobrir l'ànima de l'escalada. A través de les vivències de cinc persones d'edats i procedències diferents, relata com aquesta pràctica esportiva i la seva comunitat els ha ajudat a superar situacions dures i a viure la vida que volien. Més enllà de modes momentànies, es presenta l'escalada com un estil de vida. D'aquesta manera, s'intenta aproximar a la seva essència: la superació personal, la disciplina, la importància del col·lectiu, i el respecte cap a la naturalesa, entre altres aspectes que la integren.
És especialment interessant el testimoni d'un home alemany que viu a la muntanya. Passa els dies cuidant de l'entorn que habita, obrint vies noves, dibuixant guies i fent escultures de pedra com a homenatge a escaladors que lamentablement han perdut la vida seguint la seva passió. Ell explica que va passar molts anys internat en un centre psiquiàtric, perquè li deien que estava boig; però que simplement no encaixava en el sistema. Gràcies a la comunitat, a l'escalada i a l'entorn natural, ha trobat un lloc on és feliç i pot ser ell mateix.
En definitiva, es tracta d'una producció audiovisual molt sincera i emotiva, que utilitza l'escalada com a teló de fons per parlar de vida i d'experiències que ens poden ressonar a tots nosaltres. Podeu veure el tràiler aquí:
Que vagi de gust!
Marc Busquets recomana el concert d'INXS a Wembley
El passat 13 de juliol va fer 30 anys que la banda de rock australià INXS va omplir el londinenc estadi de Wembley. L'any 1991, el sextet que va liderar l'avui enyorat Michael Hutchence (1960-1997) era un dels més populars del planeta gràcies a dos àlbums molt populars: Kick (1987) i X (1990). L'èxit d'INXS, tal i com pot veure's al concert que el grup va oferir aquell vespre d'estiu, va ser la seva personalitat a l'escenari. Aquesta, forjada anys i panys en pubs i tavernes a la seva terra natal, se sustentava lògicament en el magnetisme de Hutchence, una rockstar potser no tan cèlebre com Jagger o altres, però d'un talent i sensualitat únics.
D'aquell concert, que pot recuperar-se sencer a YouTube, INXS en va treure un disc anomenat Live baby live. De fet, a l'àlbum hi van barrejar cançons enregistrades durant una llarga gira arreu del món. Això potser va desvirtuar l'essència del directe a Wembley, és cert, però va subratllar la senzillesa efectiva de la seva proposta musical. Un repertori radiofòrmula (Need you tonight, Never tear us apart, New sensation i Suicide blonde encara sonen ara a les emissores nostàlgiques).
Després de la gira de 1991, INXS encara va publicar alguns discos notables. Welcome to wherever you are (1992) n'és un bon exemple. A la recerca de noves sonoritats, els australians van entrar en terrenys inexplorats fins llavors. La irrupció del grunge primer, del britpop després i de l'electrònica de ball, finalment, van desubicar el grup. Un Hutchence depressiu i assetjat pels tabloides britànics es va treure la vida en un hotel de Sydney, el novembre de 1997. La banda va mirar de tirar endavant amb certa fortuna però sense escrúpols, tot posant l'any 2011 punt i final a la carrera del conjunt més popular mai sorgit del Down under, amb permís d'AC/ DC.
Ara que ha fet 30 anys d'aquell xou a Wembley, amb els INXS en estat de gràcia, val la pena recuperar-lo en tractar-se d'un gran espectacle rock.
Alba Cartanyà recomana el documental "Stone Locals"
Stone Locals és un documental de Patagonia Films que busca descobrir l'ànima de l'escalada. A través de les vivències de cinc persones d'edats i procedències diferents, relata com aquesta pràctica esportiva i la seva comunitat els ha ajudat a superar situacions dures i a viure la vida que volien. Més enllà de modes momentànies, es presenta l'escalada com un estil de vida. D'aquesta manera, s'intenta aproximar a la seva essència: la superació personal, la disciplina, la importància del col·lectiu, i el respecte cap a la naturalesa, entre altres aspectes que la integren.
És especialment interessant el testimoni d'un home alemany que viu a la muntanya. Passa els dies cuidant de l'entorn que habita, obrint vies noves, dibuixant guies i fent escultures de pedra com a homenatge a escaladors que lamentablement han perdut la vida seguint la seva passió. Ell explica que va passar molts anys internat en un centre psiquiàtric, perquè li deien que estava boig; però que simplement no encaixava en el sistema. Gràcies a la comunitat, a l'escalada i a l'entorn natural, ha trobat un lloc on és feliç i pot ser ell mateix.
En definitiva, es tracta d'una producció audiovisual molt sincera i emotiva, que utilitza l'escalada com a teló de fons per parlar de vida i d'experiències que ens poden ressonar a tots nosaltres. Podeu veure el tràiler aquí:
Marià Arbonès recomana escoltar el disc "Cançons de Joan Serra", de Miquel Serra
Aquest cap de setmana us recomano el disc Cançons de Joan Serra (Fohen Records), del Miquel Serra (Eivissa, 1975). Són catorze cançons inèdites del seu germà: el Joan, mort en accident el 2002. El Miquel sempre el va admirar, sempre l’ha considerat cabdal perquè ell esdevingués músic i ara en reivindica el record. Al disc d’homenatge hi hem d’afegir una exposició pictòrica i el gran documental Els ulls s’aturen de créixer, de Javier García Lerín.
Cançons de Joan Serra es va gravar als estudis Favela, de Pep Toni Ferrer. És el disc més personal de la discografia del Miquel. Són cançons que formen part de la seva vida, senzilles però carregades de sentiments. Dues s’han publicat en el format original, enregistrades pel Joan mateix: Ses ones i Fa sones. La resta s’han regravat per mantenir l’essència de les melodies. Amb el Miquel hi coÅ€laboren Jorra Santiago (guitarra), Miquel Perelló (bateria), Margalida Ramis (veu), Maria Roselló (veu), Nofre Pol (veu), Manu Mielniezul (trompeta) i Joan Vila (piano).
Nascut a Eivissa el 1975, Miquel Serra viu la infantesa en diferents pobles: Eivissa, Inca i Manacor. Seguint les passes familiars, va estudiar enginyeria tècnica agrícola i va treballar en el camp de l’agricultura ecològica. De petit va acompanyar el Joan en diferents projectes musicals, com ara Els Crancs. Després es va posar a compondre cançons pel seu compte, que musicalment es relacionen amb el folk mediterrani o la psicodèlia. Cançons de Joan Serra és el seu setè disc i ara en prepara un altre.
Tot i que la música és el seu hàbitat natural, el Miquel també s’ha endinsat en la narrativa. Influït per autors com ara George Saunders, al febrer va publicar Pendents que arribin els conqueridors, a l’Editorial Empúries. Són tretze relats escrits durant els darrers tres anys.
Aquest cap de setmana us recomano el disc Cançons de Joan Serra (Fohen Records), del Miquel Serra (Eivissa, 1975). Són catorze cançons inèdites del seu germà: el Joan, mort en accident el 2002. El Miquel sempre el va admirar, sempre l’ha considerat cabdal perquè ell esdevingués músic i ara en reivindica el record. Al disc d’homenatge hi hem d’afegir una exposició pictòrica i el gran documental Els ulls s’aturen de créixer, de Javier García Lerín.
Cançons de Joan Serra es va gravar als estudis Favela, de Pep Toni Ferrer. És el disc més personal de la discografia del Miquel. Són cançons que formen part de la seva vida, senzilles però carregades de sentiments. Dues s’han publicat en el format original, enregistrades pel Joan mateix: Ses ones i Fa sones. La resta s’han regravat per mantenir l’essència de les melodies. Amb el Miquel hi coÅ€laboren Jorra Santiago (guitarra), Miquel Perelló (bateria), Margalida Ramis (veu), Maria Roselló (veu), Nofre Pol (veu), Manu Mielniezul (trompeta) i Joan Vila (piano).
Nascut a Eivissa el 1975, Miquel Serra viu la infantesa en diferents pobles: Eivissa, Inca i Manacor. Seguint les passes familiars, va estudiar enginyeria tècnica agrícola i va treballar en el camp de l’agricultura ecològica. De petit va acompanyar el Joan en diferents projectes musicals, com ara Els Crancs. Després es va posar a compondre cançons pel seu compte, que musicalment es relacionen amb el folk mediterrani o la psicodèlia. Cançons de Joan Serra és el seu setè disc i ara en prepara un altre.
Tot i que la música és el seu hàbitat natural, el Miquel també s’ha endinsat en la narrativa. Influït per autors com ara George Saunders, al febrer va publicar Pendents que arribin els conqueridors, a l’Editorial Empúries. Són tretze relats escrits durant els darrers tres anys.
