Pessigues la pell i no ve sola malgrat la intenció, la bona intenció. Fa dies que no surts de casa i el Londres dels primers temps s'ha anat esvaint. Has anat entrant en tu i a poc a poc hem esdevingut observadors de la teva pell, del teu ser, del teu cos. Les parets, escales, fores i dins, dalt i baix... s'han convertir en pells, tactes, dits, plecs, ungles, cabells i pèls.
La ciutat és el cos i el cos, dintre d'ella, n'és el cor. No un de sol sinó milers, desenes de milers, milions de cors.
I el teu te'l pessigues perquè es desperti si està adormit o perquè et digui “ei, sí, no és un somni!” si està despert. Per això pressiones la pell i amb dos dits el prems com si s'haguessin de trobar enmig d'un túnel que no fas per no patir. En queda la marca. Deixeu marca pels carrers i per qualsevol dels indrets per on passeu. Marques a al pell ciutadana, a la pell, ciutadana...
Londres convida a despullar-se a l'interior, a l'interior de les cases, no fóra cas que el fred us gelés, mentre aquí les samarretes amb tirants manen la partida. I malgrat això, a vegades aquí hi fa tan fred com allà, perquè mai la calor és prou compartida com per oblidar-se de pessigar-nos el cor, el cap, el coll, el cos.
Caldrà fer un bon foc som si fóssim al 1666 i veure com tot crema i escalfa els cossos fins que no calgui la calefacció a cada una de els cases. Ja ho dèiem que cremaria Londres. I ara ja arriba l'incendi i sense anunciar-se. No sé on serà la fleca del Thomas Farriner però perfectament podria trobar-se allà on el cor s'amaga sota el pit, allà on pessigues ara i adés. Per això et pessigues la pell?
