-
Roser Arques
Cremen les mans sense foc, flamejants magranes que anuncien l'hivern, després de la tardor, després de l'estiu, després de la primavera. I agafant-ne el fil, Zeus s'embolica amb llençols massa blancs per ser nets, massa lluents per tenir vida, i Hera es deixa anar, tota sola i contenta com mai no havia estat de no haver de dependre de ningú més que d'ella mateixa.
En una habitació d'un hospital nou de trinca abans de tancar la tia espera que passi el dia. Un més. Un altre. I jo que la son no em guanyi entre pàgina i pàgina de fruit saborós. I tant que em costava llegir-lo i no adormir-me entre manyagues, calor i avorriment. Ara, despert, entretinc la son amb la tensió que corre per dins, amb els no saber què passarà, amb els viatges de casa a aquí, d'aquí fins a casa..
I tu, com si fossis la muller d'Alcides, les mostres desgranades, roges, vermelles o com més et plagui dir-ho. Ara que no fa fred i els aires condicionats esdevenen maleïdes màquines aïllants de la vida que portem a dins. Ara que no notem el temps que fai només sabem mirar el termòstat per omplir les converses d'ascensor que sempre ens han semblat no-res.
El no-res espera que arribi la mort però alhora sap que un cop hagi vingut se n'haurà d'anar. I en aquest neguit torna a confiar en la vida, un cop més... mentre flamejants magranes, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
