-
Roser Arques
Precisament dels colzes no volia parlar. No hi tenia cap interès, tot i que tampoc sóc especialment bel·ligerant en contra seva. Però jo no mano, ja ho sabem, i malgrat digui “mano” sovint, manar és un verb que conjugo poquet en primera persona del present d'indicatiu. Potser no en sé, no ho sé, però he de dir que pocs cops he trobat qui el conjugui i mereixi la meva aprovació dient “Noi (o noia), et felicito perquè saps manar molt i ho fas molt bé”. Més aviat, si ho faig i ho dic, la frase manté el to irònic propi de qui afirma tot el contrari del que pensa i en fer-ho afegeix una entonació ridiculitzadora a les seves paraules.
Al cap i a la fi, es tracta d'una articulació sense massa predicament entre qui parla de bonicor. Alhora, però, bàsica per tal que les mans no vagin a la seva, fugin d'estudi i deixin de ser un allargament consentit de les cabòries que els nostres caps pensen i que soles -les cabòries- es quedarien massa a prop d'on són concebudes i no podrien canviar res que no fos el nostre propi pensament. I ho prediquen poc (sense massa, deia) perquè, segurament, un dels costats dels colzes, precisament el costat del colze mateix, quan allarguem el braç, esdevé arrugat i poc lluït segons les exigències de l'estètica contemporàniao d'avui en dia.
Braç i avantbraç flexionats amb l'altra mà fent tensar el colze i les arrugues que s'hi fan és el que es diu botifarra de pagès, tot i que no sé per què de pagès. Botifarra, sí, és clar. Tot i que no és el cas que ens ocupa ara la visió. Perquè aquí, en la imatge que glosem i que ens fa disparar per camins ignots, els dits junts darrere del clatell provoquen l'estirament del cos i del coll, l'estirament i els plaers que aquest desencadena. Plaent i alhora reconfortant, relaxant i de bon fer. Per això ho fas. I per això et retrates els colzes, un i altre. Els dos, de colzes.
