-
Roser Arques
Me'n recordo molt sovint de la primera tarda en què vaig deixar d'anar a l'escola tot i que em tocava. Em vaig quedar a casa dels veïns i amb la Celi vaig mirar un episodi de la Pippi Langstrump, no sé ben bé quin. De fet, abans de reveure-la un cop i un altre en recordava poca cosa: que no volia anar a l'escola -en això l'entenia-, que són pare era pirata i ella vivia sola -quina por-, que tenia un cavall i caminava pel sostre de casa seva amb una pega especial per a les sabates. Sí, les seves característiques físiques les tenia i les tinc clares: pèl roja, vestida amb leotards i un vestit-bata, amb dues trenes i pigues a la cara, no era només entremaliada o tremenda que dèiem nosaltres sinó molt més.
Ja crescut la vaig adoptar com a símbol del no al món absurd i autoritari que molts adults afirmen que és l'únic possible i en dir-ho neguen bona part de la història de la humanitat, com si tothom hagués viscut sempre amb l'ai al cor per si complia o no les normes que els poderosos i violents asseguraven i asseguren que ens ajuden a ser tan feliços com surt a les sèries de televisió. El Josep Fortuny ho deixava clar quan deia que "la gent gran no era feliç, només ho semblava", però ell era un pelut i clar, sempre hi ha coses que desacrediten els missatgers que no són directament de la terra dins la boca.
El que no sabia és que la Pippi corria per Londres. A no ser que... a no ser que la Pippi sígui arreu, Reus inclòs. Que ja podria ser, no ho dubto, però no ho sé, al costat d'una paret vella en quelsevol indret on la imaginació no sigui només un negoci per a alguna multinacional que n'hagi fet un producte que es pugui vendre. Allà, aquí, arreu i sempre. Lluny dels diners...
