Cap al vespre a Reus és quan

Es lleva ben d'hora. De fet no li cal despertador des de fa força temps perquè amb el primer fil de llum les parpelles arrugades i caigudes es van aixecant a poc a poc amb el misteri de la pau minúscula.

La pau dels moments petits, dels moments íntims. Els visualitza quiet, recordant-los des del llit amb els ulls tancats. Li agrada llevar-se sense pressa, segurament perquè les primeres passes del dia li provoquen un dolor innecessari. Pensa mentre arrossega literalment els peus per arribar al lavabo i se’n adona que encara és prou jove per a estar així, però ja sé sap, fer esport sense coneixement és immensament poc saludable i passa factura abans que no pas després.

Prudent. Sempre prudent. Hi ha quelcom que el remou per dins. De vegades sé sent destorb i de vegades, massa sovint. Però estima la vida amb bogeria irreverent, tot i que de vegades ho engegaria tot a pastar fang sempre troba una escletxa de llum, d'aire i oxigen, una taula en algun racó de bar, una copa de vi i els ulls per mirar i recordar que un dia va ser qui enyora massa sovint.

Ha desistit saber-ho tot. Ni tan sols es fa preguntes perquè les respostes no li interessen. El reconforta pujar a la Mare de Déu de la Roca per seguir pensant que l'anàlisi profunda tampoc l'ha dut gairebé mai a enlloc. Bé, sí, a aquest estat de neguit constant i de por feixuga.

Avui, però, hi ha concert a Reus. És Festa Major i tornen Els Pets per a fer oblidar per un moment un any i mig desastrós per als joves, per a la gent gran, les botigues, les empreses i els seus estimats bars on hi ha la vida que ningú veu.

Anirà amb la seva filla. No té gaire feeling de vegades. Ell no està avesat al tracte amb adolescents i no troba camins per l'acostament de cara ni de costat i a més, no hi ha manera i no sap com fer-ho. Va pensar que un concert d’Els Pets era una bona excusa per a poder compartir amb ella una estona i, d'aquesta manera, poder intercanviar algun sentiment conjunt, ja que evidentment existeixen, però sovint costen de trobar en aquest moment de la vida. Així doncs, va decidir agafar dues entrades amb la incertesa de saber si finalment les faria servir, ja que Els Pets, és un grup per a boomers, o això va pensar que pensaria ella mentre les pagava.

Un cop  allà asseguts, en un lateral de la graderia i envoltats de persones amb mascareta, la conversa era curta, seca, els “siiiiii”, “noooooo”, eren onomatopeies amb reverberació a les preguntes que li feia el pare. Descol·locat a allà al mig de tanta gent, amb canes rejovenides, per uns moments neguitejava l'entorn amb les ganes de què comencés el concert, un concert que com ja he dit abans era molt esperat per tot allò que ens ha aclaparat els darrers temps.

Va ser escoltar els primers acords i quelcom en l'ambient es va apoderar de tots dos, sobretot quan sonaven les cançons més antigues del repertori, ja que tot i els trenta-cinc anys de diferència entre una i l'altre, tots dos entonaven la melodia sense deixar-se cap paraula de les lletres de les cançons.

Allò el va fer aturar-se un moment, li va cridar l'atenció que estaven fent quelcom al mateix temps, gaudint com sempre ho havien fet i com desitjava que ho tornessin a fer en un futur pròxim, un cop l'etapa de l'adolescent tossuda i de pare empanat passes.

En aquell instant es va ajuntar el passat i el present d'un pare emocionat en veure que la seva filla abaixava la guàrdia i cridava,  i surts fora el carrer, i comences a córrer». Es preguntava com havia passat tan de pressa el temps mentre recordava com cantava "Vespre" quan l'escoltava en el k7 amb la portada del tractor en blanc i negre. Astorat per la rapidesa del temps va poder sentir-se exactament igual com se sentia fa trenta-dos anys, l'estiu de l'any vuitanta-nou, quan tenia divuit anys d'eternitat i la força d'un cavall.

Aquell precís instant va ser d'una màgia desmesurada, ell mai havia posat al cotxe Els Pets i no tenia ni idea que ella no només sabia les cançons més noves del grup (cosa que ell no) sinó que les més antigues també les coneixia a la perfecció.

Un grup de música que va començar amb la pretensió vestida de modèstia, amb la irreverència de la gent del Camp rural i moderna alhora, segons com feréstega i cridanera, però noble i bona. Han aconseguit ser el millor grup de tots. Potser no són els millors músics, però amb molta diferència són el millor grup de la història musical del nostre país. Han aconseguit aturar el temps, ajuntar diferents generacions amb les seves lletres costumistes i properes, tan properes que molts cops canten el que hem viscut.

El pare amb emoció continguda per evitar el comentari de,  «què fas papa», li va preguntar a la seva filla si estava bé. Ella mentre bellugava el cap amb el ritme de la cançó que sonava en aquell moment li deia que sí. Per la ganya dels ulls, el pare sabia que rere la mascareta el somriure anava d'orella a orella i en acabar el concert va arribar el millor dels bisos.

El pare veia com parlava a través del telèfon amb les amigues, ho feia amb aquells àudios indesxifrables que només entenen elles arrossegant les paraules sense vocalitzar i com amb desgana. 

- Així doncs, has quedat amb les amigues ara? Va dir el pare mentre li deia que a on volia que l'acostés amb el cotxe. 

Ella va respondre que no, que feia temps que tots dos no escoltaven música al cotxe a tot volum i que volia sentir Els Pets una estona mentre el pare conduïa. Ell, feliç com un anís li va preguntar que a on volia anar i ella li va respondre que allà on la llum de les ciutats no arriba. Deia que volia mirar els estels i amb Els Pets a tot drap van agafar direcció la Mussara.

Sense dir res, s'ho deien tot mentre de fons sonava «la vida és bonica però a vegades complicada, tant se val».