Avui m’he llevat amb la trista notícia de la mort de Pau Riba als 73 anys. És cert que les informacions directes que teníem de la seva salut no ens feien presagiar res de bo. Érem coneixedors que el seu càncer era incurable i, per això, veure o llegir algunes programacions de teatres i festivals pels pròxims mesos anunciant una nova gira del Pau Riba, se’m feia estrany, per dir-ho suaument.
Ara és l’hora de recordar i valorar com es mereix aquest artista. Cal rememorar la seva música, les seves provocacions i la seva actitud, allunyant-nos d’algunes imatges per la llagrimeta fàcil que hem vist darrerament a la televisió. El record que hem de tenir del Pau Riba ha de ser un altre de ben diferent, per això he decidit escriure les meves vivències.
Tot els que estimem la música hem seguit en un moment o altre la trajectòria del net rebel de Carles Riba, igual que passa amb artistes de la mateixa generació com Quico Pi de la Serra o Toti Soler, que també van ser oblidats per l’establishment durant anys. Al Pau Riba el vaig descobrir als primers 90, gràcies a la reedició en CD que PDI va fer de Dioptria. Recordo que l’havia vist en algunes actuacions que va oferir a les nostres comarques: a Reus, a Tarragona, Torredembarra o a la Selva. Eren concerts performance que atreien algunes desenes de persones, no gaire més. A poc a poc, vaig poder completar la meva col·lecció dels seus primers discos en vinil: Jo, la donya i el gripau, el fonamental Diòptria acompanyat del Toti Soler, o el sorprenent Electròccid àccid alquimístic xoc, entre altres.
La música i la figura del Pau Riba sempre l’he tinguda present amb els seus discos iniciàtics, però també amb treballs posteriors més o menys destacats com van ser Disc dur, Virus Laics o Mosques de colors amb Pascal Comelade. Per això, l’any 2017 vaig decidir tirar endavant un concert amb les cançons de Pau Riba interpretades per músics de Reus. Havia de ser el concert ‘singular’ de la quarta edició del Festival Accents que s’havia de fer al Bartrina. Li vaig exposar la idea al vallenc Jordi Freixes, de l’empresa Batall, el seu darrer mànager. Després de consultar-li al Pau Riba, l’única condició que va posar era que no volia per res del món un concert homenatge, “els homenatges són pels morts”, li va dir. Per això l’espectacle es va acabar dient “Reus canta amb Pau Riba”.
A partir de la resposta afirmativa de l’artista, em vaig posar a fer la selecció de músics. La primera tria era de quatre dels artistes més coneguts de la ciutat. Els vaig trucar i els vaig passar una proposta per email, però van optar per deixar-me a l’estacada amb mil i una excuses, alguna d’elles força increïbles (les guardo per les meves memòries). Només Fito Luri va decidir tirar endavant un projecte que vaig estar a punt de deixar estar per la manca de col·laboració d’alguns artistes locals. Gràcies, Fito!
Tot fent una copa de vi a la terrassa de Cal Massó, gràcies a la insistència de Fito Luri, que va venir acompanyat del Miquel Fernàndez, vam acordar que s’havia de tirar endavant perquè a Reus hi havia cantants i músics que segur se sumarien al projecte. Vam fer una selecció d’artistes de la ciutat, segurament no tan coneguts, però més compromesos i amb ganes de col·laborar en qualsevol projecte i tots van respondre de forma afirmativa. Avui crec que, de nou, és el moment de reconèixer la passió que hi van posar en el concert que va tenir lloc el 15 d’octubre de 2017 el duet Paul González -ara a Celistia- i Albert Basora, en aquells moments a The Krav Maga, el mateix Fito Luri que va cantar amb la Marta Roig; el Toubab; el duet Joel Reyes, que va venir de Madrid pel concert, i la Gina Llauradó; i el ‘galàctic’ Ariel Santamaria. Entre tots vam escollir 2 cançons de la trajectòria del Riba per interpretar al Bartrina en la primera part del concert, posteriorment tocaria en solitari Pau Riba i s’havia d’acabar amb L’Home estàtic, tocant-la tots plegats. El concert va comptar també amb la direcció escènica del Miquel Fernández i la Rut Enguita, que va fer de presentadora.
Al matí vam fer les proves al Bartrina, que com sempre va col·laborar amb l’Accents en tot allò que va ser necessari; després vam fer un dinar de germanor a Cal Massó –just el dia que tancava la meva etapa de quatre anys en aquell espai-, un dinar plegat d’anècdotes i amb molt bon ambient entre tota la família de músics de Reus. Després de la migdiada al sofà de Cal Massó, tots xino-xano cap al Bartrina.
La resposta del públic de Reus, com ha passat tantes vegades, no va ser l’esperada, ni de bon tros. El Bartrina, considero, s’hauria d’haver omplert per un concert així, però avui tampoc es tracta de lamentar-nos, amb la desaparició del Pau Riba ja en tinc prou. Amb tot, al voltant de 140 persones entre entrades venudes, amics, convidats i saludats, van decidir passar la tarda amb les cançons de l’autor de la Noia de porcellana i aquest ‘homenatge’ no volgut a l’artista, que va tenir, fins i tot, un ocupa ‘no convidat’ dalt de l’escenari. D’aquell concert en tenim un vídeo pràcticament sencer a Youtube gràcies a l’encàrrec que Ariel Santamaria va fer a una productora reusenca. L’Ariel, una ment brillant, ho va tenir clar i va pagar de la seva butxaca aquest document ara ja històric.
N’estic convençut que d’aquest concert tothom en guarda un gran record. Uns, perquè van poder-lo gaudir dalt de l’escenari, altres com a públic i també aquells que no van venir i ara podran veure la seva gravació al youtube. Personalment, aquesta ha estat una de les produccions que més m’ha satisfet en tots els anys que porto organitzant saraus i festivals. La darrera vegada que vaig assistir a un concert del Pau Riba va ser a Forés, a la Conca de Barberà, en aquella ocasió acompanyat dels Mortimers. Aquests són els records que vull mantenir ben presents del Pau Riba. Avui, més que mai.
Ara és l’hora de recordar i valorar com es mereix aquest artista. Cal rememorar la seva música, les seves provocacions i la seva actitud, allunyant-nos d’algunes imatges per la llagrimeta fàcil que hem vist darrerament a la televisió. El record que hem de tenir del Pau Riba ha de ser un altre de ben diferent, per això he decidit escriure les meves vivències.
Tot els que estimem la música hem seguit en un moment o altre la trajectòria del net rebel de Carles Riba, igual que passa amb artistes de la mateixa generació com Quico Pi de la Serra o Toti Soler, que també van ser oblidats per l’establishment durant anys. Al Pau Riba el vaig descobrir als primers 90, gràcies a la reedició en CD que PDI va fer de Dioptria. Recordo que l’havia vist en algunes actuacions que va oferir a les nostres comarques: a Reus, a Tarragona, Torredembarra o a la Selva. Eren concerts performance que atreien algunes desenes de persones, no gaire més. A poc a poc, vaig poder completar la meva col·lecció dels seus primers discos en vinil: Jo, la donya i el gripau, el fonamental Diòptria acompanyat del Toti Soler, o el sorprenent Electròccid àccid alquimístic xoc, entre altres.
Pau Riba i la resta de cantants i músics a l'escenari del Bartrina Foto: Jordi Freixes
La música i la figura del Pau Riba sempre l’he tinguda present amb els seus discos iniciàtics, però també amb treballs posteriors més o menys destacats com van ser Disc dur, Virus Laics o Mosques de colors amb Pascal Comelade. Per això, l’any 2017 vaig decidir tirar endavant un concert amb les cançons de Pau Riba interpretades per músics de Reus. Havia de ser el concert ‘singular’ de la quarta edició del Festival Accents que s’havia de fer al Bartrina. Li vaig exposar la idea al vallenc Jordi Freixes, de l’empresa Batall, el seu darrer mànager. Després de consultar-li al Pau Riba, l’única condició que va posar era que no volia per res del món un concert homenatge, “els homenatges són pels morts”, li va dir. Per això l’espectacle es va acabar dient “Reus canta amb Pau Riba”.
A partir de la resposta afirmativa de l’artista, em vaig posar a fer la selecció de músics. La primera tria era de quatre dels artistes més coneguts de la ciutat. Els vaig trucar i els vaig passar una proposta per email, però van optar per deixar-me a l’estacada amb mil i una excuses, alguna d’elles força increïbles (les guardo per les meves memòries). Només Fito Luri va decidir tirar endavant un projecte que vaig estar a punt de deixar estar per la manca de col·laboració d’alguns artistes locals. Gràcies, Fito!
Tot fent una copa de vi a la terrassa de Cal Massó, gràcies a la insistència de Fito Luri, que va venir acompanyat del Miquel Fernàndez, vam acordar que s’havia de tirar endavant perquè a Reus hi havia cantants i músics que segur se sumarien al projecte. Vam fer una selecció d’artistes de la ciutat, segurament no tan coneguts, però més compromesos i amb ganes de col·laborar en qualsevol projecte i tots van respondre de forma afirmativa. Avui crec que, de nou, és el moment de reconèixer la passió que hi van posar en el concert que va tenir lloc el 15 d’octubre de 2017 el duet Paul González -ara a Celistia- i Albert Basora, en aquells moments a The Krav Maga, el mateix Fito Luri que va cantar amb la Marta Roig; el Toubab; el duet Joel Reyes, que va venir de Madrid pel concert, i la Gina Llauradó; i el ‘galàctic’ Ariel Santamaria. Entre tots vam escollir 2 cançons de la trajectòria del Riba per interpretar al Bartrina en la primera part del concert, posteriorment tocaria en solitari Pau Riba i s’havia d’acabar amb L’Home estàtic, tocant-la tots plegats. El concert va comptar també amb la direcció escènica del Miquel Fernández i la Rut Enguita, que va fer de presentadora.
Pau Riba al Teatre Bartrina Foto: Jordi Freixes
Al matí vam fer les proves al Bartrina, que com sempre va col·laborar amb l’Accents en tot allò que va ser necessari; després vam fer un dinar de germanor a Cal Massó –just el dia que tancava la meva etapa de quatre anys en aquell espai-, un dinar plegat d’anècdotes i amb molt bon ambient entre tota la família de músics de Reus. Després de la migdiada al sofà de Cal Massó, tots xino-xano cap al Bartrina.
La resposta del públic de Reus, com ha passat tantes vegades, no va ser l’esperada, ni de bon tros. El Bartrina, considero, s’hauria d’haver omplert per un concert així, però avui tampoc es tracta de lamentar-nos, amb la desaparició del Pau Riba ja en tinc prou. Amb tot, al voltant de 140 persones entre entrades venudes, amics, convidats i saludats, van decidir passar la tarda amb les cançons de l’autor de la Noia de porcellana i aquest ‘homenatge’ no volgut a l’artista, que va tenir, fins i tot, un ocupa ‘no convidat’ dalt de l’escenari. D’aquell concert en tenim un vídeo pràcticament sencer a Youtube gràcies a l’encàrrec que Ariel Santamaria va fer a una productora reusenca. L’Ariel, una ment brillant, ho va tenir clar i va pagar de la seva butxaca aquest document ara ja històric.
N’estic convençut que d’aquest concert tothom en guarda un gran record. Uns, perquè van poder-lo gaudir dalt de l’escenari, altres com a públic i també aquells que no van venir i ara podran veure la seva gravació al youtube. Personalment, aquesta ha estat una de les produccions que més m’ha satisfet en tots els anys que porto organitzant saraus i festivals. La darrera vegada que vaig assistir a un concert del Pau Riba va ser a Forés, a la Conca de Barberà, en aquella ocasió acompanyat dels Mortimers. Aquests són els records que vull mantenir ben presents del Pau Riba. Avui, més que mai.
Etiquetes:
