La Setmana Santa a Reus i el pas del temps

La Setmana Santa de Reus sempre ha estat plena d’activitats, tantes que resulta difícil tractar-les amb profunditat. Els estralls produïts per la Guerra Civil ens van convertir en víctimes de la propaganda del règim, sota la capa protectora del clero. D’aquesta manera, els costums religiosos van imperar fins a extrems que semblaven una disciplina catòlica difícil d’explicar. La Setmana Santa ens convertia, a tots plegats, en penitents en les processons.

El Dijous Sant a la tarda es dedicava a visitar les esglésies, capelles i diferents llocs de culte destinats a acollir les monges. Convents com els del carrer de l’Amargura, de la Providència, de la Font, etc. disposaven de capella presidida pel Sant Crist. Les visites al Santíssim estaven molt arrelades i s’hi formaven llargues cues.

El Divendres Sant era d’un silenci absolut. Fins i tot els cotxes, els camions i les motos no podien circular pels carrers, per a evitar el més petit soroll. L’emissora Ràdio Reus (EAJ11) deixava la música moderna i radiava la religiosa, emetent programes amb el contingut molt seleccionat.

Aquest dia es produïa una sortida massiva de persones de bon matí en direcció al Salt, al terme de l’Aleixar, amb l’excusa d’anar a fer farigola. Les colles de joves es concentraven sota el fanal del final del passeig de Mata, que finalitzava on ara comença l’avinguda Onze de Setembre, i d’aquest indret s’enfilaven per la carretera de Castellvell. Havia de ser abans de les 8 del matí. Hi havia una raó per a això: pels passeigs de Sunyer i Mata pujava el Viacrucis que sortia de Sant Joan fins al fanal, i la comitiva feia la volta. Un Viacrucis havia portat polèmica pels seus detractors. L’anecdotari reusenc diu que el primer es va fer per dins de la mateixa església de l’Hospital; més tard, pels carrers del voltant, i finalment, ja es va fer pels passeigs i pel carrer Ample i la plaça de la Llibertat, tal com transcorre ara. En algunes ocasions, al pas dels feligresos, al lledoner de davant dels bombers, unes colles d’anticlericals feien una costellada per a provocar els religiosos.

En aquells temps, a l’anada al Salt només hi acostumaven a anar homes, i més endavant ja hi van prendre part les dones. Eren colles d’amics que, com s’ha dit, feien una sortida campestre amb l’excusa de cercar farigola per esbarjo. De fet, era anar a menjar arengades o algunes costelles a la brasa per esmorzar. El vi no hi podia faltar, amb bots, ampolles, cantimplores i garrafes. L’excursió semblava un ball de disfresses. Tothom es posava els vestits que tenien a mà; uniformes de mili, boines, barrets i gorres de tot tipus, la majoria dels quals arribaven malmesos. El calçat acostumava a ser espardenyes de cànem, espart, d’excursionista, botes de fer la mili o qualsevol cosa per a protegir els peus. La tornada ja era una altra cosa. El personal havia menjat i begut, uns més que d’altres. Les abstinències no es tenien gaire en compte i de la butlla no se’n feia gaire cas.

També, al matí, la venda de farigola es feia present al Mercadal. Eren bastants els que s’hi guanyaven la vida, aprofitant la tradició o per a fer sis rals, vés a saber!

Al migdia, gairebé plegats, tenien una cita amb les «tres gràcies». Allí no s’hi podia faltar, tret d’alguns als quals la mona els durava més. Fer acte de presència al Sant Enterrament, el Crist de la Sang, és una imatge que tots els reusencs hem tingut molt present, fins i tot, dit sigui de pas, els qui, per motius polítics, havien estat empresonats o represaliats per la guerra. No hi faltava ningú, ja fos d’esquerres o de dretes, encara que no coincidissin amb les creences del moment.

El matí del Dissabte Sant, els carros bolquets, carregats d’arena, l’escampaven pels carrers on havia passat la processó per a evitar que els cavalls dels carros de transports rellisquessin amb la cera escampada.

El dissabte a la nit, des d’un entaulat plantat pel mateix ajuntament al mig del Mercadal, s’oferien els concursos de caramelles a la població. Les setmanes anteriors a la diada, casats, solters i algun menor d’edat, amb el pretext d’anar a assajar les caramelles, podien sortir a les nits i tornar a casa quan els semblava. La nit de la diada el públic estava pendent de l’arribada de les colles participants, que entraven al Mercadal precedides pels fanals i la cistella de cada societat, duta amb un pal extensible llarg. Es feia el silenci absolut a la plaça fins que la colla se situava dalt de l’entaulat, abillats amb barretina i mocador blanc al coll i amb l’atenció posada en el mestre que els dirigia.

De sobte, en el silenci de la nit, s’encetava la sonoritat dels instruments i es donava l’entrada als cantaires. No hi podia faltar el solista de cada grup. Uns de molt destacats van ser el senyor Bernal (vigilant), el senyor Valentí, el senyor Sánchez (neuler) i d’altres que, amb els anys, havien guanyat prestigi per mèrits propis. Finalment, i després dels aplaudiments, començava a fer-se el recorregut per carrers i places i a fer serenates. Quan acabaven, pujaven la cistella per a rebre l’obsequi de cada casa. Els beneficis servien per a anar a fer un sopar plegats i celebrar l’èxit.