Malauradament, el cas que la Mar Joanpere Foraster va fer públic, amb el títol 'Respecta'm, respecteu-nos! Carta oberta a l'Ajuntament de Tarragona' i altres casos que han anat apareixent als mitjans darrerament d'experiències similars no són casos aïllats. Malauradament, moltes som les dones, i també homes, que en un moment o altre de la nostra vida hem patit un assetjament amb més o menys intensitat de més o menys gravetat, al qual hem donat més o menys importància, però al cap i a la fi, un assetjament. Malauradament gran part de la societat no percep aquests actes com un assetjament.
En el meu cas, no fa gaires anys, tornant caminant cap a casa, un dimarts a quarts de 12 de la nit, pel carrer Estanislau Figueras de baixada, en el primer tram del carrer, tot sortint de la Rambla Vella, un home que passava en cotxe pel costat va alentir la marxa i em va cridar algunes coses que no vaig entendre. En el xamfrà amb Maria Cristina va parar el cotxe esperant que jo hi arribés i va baixar la finestra. Jo pensava que volia que li donés indicacions, però de seguida el vaig reconèixer.
Era aquell noi que a vegades porta una samarreta de 'Superman' que te'l trobes a altes hores de la nit pels pubs de la ciutat a la recerca de noies considerablement begudes per poder liar-se amb elles i aprofitar-se'n. Sempre m'havia causat repulsió per la seva actitud. Llavors vaig sentir les següents paraules: 'Hola guapa, te llevo a casa?'. Evidentment, la meva reacció va ser dir-li: 'No, gràcies'. No el coneixia de res i, certament, no me'n fiava un pèl. 'Sí, guapa, sube que te llevo'. Vaig insistir en la negativa i vaig aclarir que amb ell encara menys. Vaig continuar caminant. El noi no es va donar per vençut i continuava insistint. Avançava lentament amb el cotxe al meu pas, seguint-me i dient-me coses.
En aquell moment em vaig començar a preocupar i un cert nerviosisme es va apoderar de mi, ja que veia que no cedia en la seva voluntat i no sabia fins on podia arribar la seva tossuda obsessió de voler portar-me en cotxe a casa, quan no em coneixia de res i quan jo ja li havia deixat clar que no volia que m'acompanyés. Tot plegat em feia malpensar i mostrar-me escenaris indesitjables a la ment. La meva reacció va ser agafar una llibreta i un boli que portava al bolso i apuntar tremolant el model de cotxe i el número de matrícula.
Vaig pensar ràpidament, vaig accelerar el pas i vaig decidir girar per Rovira i Virgili per anar a la Rambla Nova, on segur que hi transitaria més gent. Ell, però, també va girar amb el cotxe per allí, anant paral·lel a mi, al meu pas, rient i seguint dient-me coses. Llavors vaig trucar a qui era la meva parella, i tot i que no va donar molta importància a la situació, es va mantenir al telèfon durant tot el trajecte. Havia de pensar i actuar ràpid, me'l volia treure de sobre!
Baixant per la Rambla vaig decidir agafar un carrer contra direcció per als vehicles: agafant Pare Palau així no podria seguir-me! Continuaria cap als taxis que en última instància em podrien ajudar. Semblava que m'havia desempallegat d'ell. Per sort ja no el vaig tornar a trobar i vaig arribar a casa. Això sí, pendent durant tot el camí dels cotxes que passaven per si era ell, amb la por al cos per la mala experiència viscuda i havent fet un tomb considerable per arribar a casa meva.
Durant els dies següents ho vaig comentar amb familiars, amics i amigues indignada i, tot i que em vaig plantejar denunciar-ho, finalment no ho vaig fer. Vaig voler treure-li importància, total, tampoc m'havia passat res, no? De fet, havia arribat sencera a casa. Si hagués anat a la policia, el més segur és que no m'haguessin fet gaire cas. No sembla que sigui un acte delictiu, perquè a priori aparentment no hi ha un resultat lesiu.
Gran error el meu. Si ho hagués fet ja tindrien constància d'una conducta poc desitjable i assetjadora cap a una dona per part d'aquest individu. D'altra banda, aquesta situació viscuda sí que va tenir efectes negatius sobre mi. Des de llavors, quan es fa de nit, intento evitar baixar sola per Estanislau Figueras, quan abans era el carrer que sempre feia servir.
Malauradament tan sols en aquells casos en els quals hi ha un resultat lesiu palpable com ara una violació, un segrest, una desaparició, una lesió física, un ull de vellut, és quan la societat voraçment rebutja les accions: els telenotícies i altres programes en van plens, la gent mostra la seva indignació per les xarxes i es condemna rotundament. Evidentment, cal rebutjar rotundament aquestes accions.
Malauradament, però, les accions el resultat de les quals és: generar por i inseguretat a les dones a l'hora de caminar soles per un carrer; tenir la necessitat d'anar sempre alerta, recordant el que vas aprendre en els cursos de defensa personal per a dones quan tornes cap a casa de matinada; malpensar cada cop que un home camina a prop teu, o es dirigeix a tu per demanar-te unes indicacions, l'hora o qualsevol altra cosa, etc., estan socialment tolerades i queden en la ignorància.
Aquests resultats, que podem qualificar de psicològics, que suposen un atemoriment de la dona no haurien de ser presos amb la banalitat amb què tot sovint la majoria de la societat les accepta i a les que no se'ls dóna la importància i rellevància que tenen. Totes i cadascuna de nosaltres les hauríem de denunciar o com a mínim fer-les públiques per petites que semblin i totes les persones, els cossos de seguretat, les institucions i la societat en general n'haurien de prendre consciència i actuar en conseqüència.
Malauradament l'experiència que acabo de compartir no és una experiència aïllada i a moltes persones els passen situacions similars, però, per sort, cada cop som més les persones que no ho amaguem i que en parlem obertament. Jo fins ara no m'havia decidit a fer-ho públic, però considero que és necessari fer-ho jo i totes les que ens hem trobat en situacions similars, ja que així és com omplirem el lema 'Respecta'm'.
Gràcies al text de la Mar i 'gràcies' a la mala praxi de la Guàrdia Urbana de Tarragona i dels cossos de seguretat, i a les reaccions que hi ha hagut, estem donant visibilitat a totes aquestes situacions. Tant de bo moltes més persones ho facin. Cal trencar el silenci. La campanya engegada per l'Ajuntament 'Respecta'm' no ha de quedar en unes polseretes i unes pintades confuses a terra, ha de ser una paraula plena, amb accions i mesures contundents que tinguin aquest efecte: respectar les persones des del minut zero, perquè NO és NO.
#trenquemelsilenci
#amitambemhapassat
Divendres, 22 de Novembre de 2024
