Dimarts, 19 de Març de 2024

Reus, el seu per què i d’on venim (2)

27 de Gener de 2015, per Antoni Zaragoza
  • Escut de Reus de l'any 1404

     

Aquesta etimologia no pot aplicar-se a Reddis (Reus) donat que el nom mai va portar la ‘h’ entre la ‘r’ i la ‘e’ i manca de qualsevol record del poble visigot que anaven amb carros per viure-hi.

Com totes les universitats formades per l'home, conté un gran historial impossible de desenvolupar en el modest contingut resumit en aquest text. Per això, amb aquest treball, més que recollir tecnicismes tracto de no fer-lo feixuc i menys avorrit. La intenció pretén recordar coses que els presents, hem gaudit, si més no en tenim testimonis que formant part de la cultura heretada de forma oral o per escrit dels que ens han precedit. Un intent, a grans trets, de fer recordatori d'una ínfima part de la vida quotidiana que, sense adonar-nos compte, anem perdent, millor dit, deixem enrere en perill de ser oblidades.

També, cal que reconeixem, que tots no pensem igual -mal aniria-, en ocasions apart dels estudiosos, sorprèn la curiositat d’alguns, que tenen interès per conèixer els nostres orígens. Necessàriament, hi ha d'haver per tots els gustos. Sent recomanable que els orígens els tinguem presents en cada moment, perquè al llarg de la vida, allò que fem mal o bé, serà jutjat pels que ara hi són. Així és la història.

Si aconseguim que el present contingut ens fa reviure quelcom del passat ja seria prou important. Plegat, la nostra història cultural, comercial, industrial, etc., en ocasions va ser gràcies a persones que, en el seu moment, se’n van preocupar, desenvolupant esforç, quins fruits d’alguna, han estat la contribució al lideratge que sempre hem tingut lluitant i superant.

La crònica que recull aquesta presentació ha estat treta del llibre editat per l’historiador reusenc, Andreu de Bofarull i Brocà, sota el nom de Guia de Reus, editada l’any 1856. Editada a Reus per la impremta i llibreria de Joan B. Vidal. Mitjançant aquest tipus de document he basat la introducció. Algunes de les situacions i afirmacions són contemplades en les èpoques que es va escriure i, per tant, Reus ha sofert molts canvis, però, intentarem aclarir qualsevol situació que pugui confondre al lector.

A forma de resum farem un comentari dels nostres inicis com a població que en ocasions, algunes llengües veïnes, han volgut empastifar mitjançant falsedats que no s’aguanten en res.

Per relatar aquests fets curiosos ens situarem l'any 1123, quan el Sant Bisbe va tornar de Palestina i es va posar al front d'un grup de guerrers, dels quals, quasi tots, va portar de Normadia i, junts, va fer fugir als musulmans que estaven a Tarragona. El prelat de la seu tarragonina, va fer de mitjancer del Sant Pare, i en aquest sentit el sobirà de Barcelona, li va fer donació de la Ciutat i el seu camp. La dilatada i pintoresca vall que s'estenia al peu dels vetusts murs de l'August, consistia, en aquell temps, en un gran bosc ple d'alzines i poblat de cèrvols, porcs senglars, i altres tipus d'animals que es refugiaven als voltants de castells i alguna que altra granja romana.

Lliure Tarragona dels mahometans, el prelat va repartir el país conquerit entre els seus homes d'armes. A dues llegües de la ciutat, mirant a l'oest i a mitja hora de la serralada, hi havia una suau pendent rodejada de barrancs. Aquest indret el van denominar Reus i es va lliurar en favor de Guillem Bordet, titulat príncep de Tarragona. Segons sembla la tradició, aquell guerrer va edificar un castell en el centre de la seva propietat, així  ho requeria la seva proximitat a la serra, en les que hi habitaven poblats sarraïns. El castellà titulat “cartlan”, rendia acatament a l'Arquebisbe de Tarragona i els colons que els hi adjudicaven les terres, anaven edificant a la falda del castell constituint-se en feudataris del Baró

En ocasions, una vegada sortien els francesos, entraven els espanyols i malgrat els enfrontaments  pels carrers,  l’any 1159 Arquebisbe va instituir una comunitat de canonges regular de Sant Agustí per atendre el servei del culte a la recent càtedra. Per aquest motiu, que va donar una porció de terreny a prop del feu de Reus i la dignitat de cambrer de la seva Església, perquè les seves rentes proveïssin la dispesa o seu del cabdill.


També va construir junt amb el del Baró, un lloc sota la nominació de dos amos, cadascun dels quals tenia el seu Batlle i dos forques plantada, aplicar l'alta i baixa justícia. Amb el temps, al cap d'una dotzena d'anys, els que tenien morades en aquells llocs, es desplaçaren a Reus com a població major i punt mes cèntric per verificar compres o canvis. Veient, l'Arquebisbe, increment d'activitat i desenvolupament, per assegurar la seva possessió, l'any 1173 va obtenir del Rei, Alfons d'Aragó, la confirmació i donació que Ramon Berenguer havia fet a, A. Oleguer. Al Juny de 1186 havia augmentat de tal manera el veïnat i la població de Reus, que el cambrer va expedir a favor dels seus estimats vassalls, la carta de poblat, anomenada _Chartoe Universitats_ per mitjà de la mateixa, es restituïa la llibertat, esborrant tota senyal de servitud i d'aquesta data, Reus, va entrar en el número de les poblacions lliures i a la vegada, el poble es veia representat pels seus prohoms o homes proves, obtenint el seu batlle, síndics, i la casa del Consell o de la Vila, per poder celebrar les seves sessions o conferències sin pro del bé comú.

En 1203 la mitra va vendre tots els drets i senyoriu que tenia sobre la Vila al cambrer, la dignitat del qual successiu i fins la seva extinció estava proveïda per la seu apostòlic.

Com que es tractava d’una, de les copioses prebendes, des les que va pertanyer al Patronat Pontifici només les podien obtenir els fills de les grans famílies privilegiades o persones afavorides dels sant pares, aleshores, la majoria dels nous afavorits, completament estranys al cabdill, de l'actual tenien que formar part i, representats, alguns de Reus, per mitjà d'apoderats, rebien còmodament les rentes dels seus dominis, important-li molt poc si la Comunitat de Canonges, disposava o no de les vestimentes necessàries.

Apurat el Cabdill acudia al prelat, aquest requeria al cambrer i tenia que enfrontar-s'hi amb caràcter tenaç i, en ocasions, es feia precís valer-se de la força. L'Arquebisbe en persona o mitjançant els seus homes d'armes, aixecava als vassalls de la mitra. Aleshores provocaven xocs i violència. En una de tantes, l'any 1349, Reus, va ser assaltada, saquejada i incendiats alguns dels seus edificis.

Conforme l'esperit regnant a l'època esmentada, quan sobre la Vila, castigant-la amb tota classe de censures i entredits fulminats per l'Arquebisbe, fins que les notícies van arribar al, Sant Pare, davant del qual havien de comparèixer els responsables de les trobades que, escoltats, castigava al culpable i ordenava la pau. El Baró o senyor secular, poc o gens, figurava en els esmentats desordres. Les seves propietats o feu, anaven minvant, dia a dia, fins que l'any 1307 va vendre les restes del seu feu, al cambrer Pedro de Luna.

Anterior a aquesta data la potestat teocràtica havia disminuït considerablement, com a conseqüència de les instal·lacions de les municipalitats (ajuntaments), les quals, per la seva formació s'escollien tres jurats trets de l'ajuntament de cents consellers de la Vila, que havien de ser persones casades, majors de trenta anys i de posició social reconeguda. Per assumptes considerats d'interès eren consultats i resolvent amb el consell general compostos per tots els veïns, hàbils pel consell de cent. Això doncs, emancipada la població del jou feudal, els seus representants a imitació de les altres viles lliures, es regien per les constitucions i costums de Catalunya per un bon govern de la Vila.

Per les difícils circumstàncies que es vivien, motivades per actuacions no del tot clares, també cansat el Carilló de tanta lluita, va vendre el feu al seu prelat per un preu més baix del que oferien els Jurats i el mateix Duc de Cardona, que també estava interessat a entrar i participar a litigi. Exasperat el Consell Municipal, va acudir davant de Felip II, a fi al que amparant-se amb el dret de fadiga que li compatia, reclamà la Vila pel preu donat, quina quantitat entregaria la mateixa població. Tampoc van ser escoltats i davant del conflicte van apel·lar a la cort pontifical, gastant or a mans plenes o a dojo. Irritat tot el poble davant d'aquests fets abusius, es va voler desbravar-se amb ràbia contra la memòria del canonge representant del cabdill, per mitjà  de la farsa que era representada al mercat, una grotesca multitud, així com també els regulats de Sant Francesc, que més tard van ser excomunicat per l'Arquebisbe per haver recolzat al poble en aquesta qüestió.

Finalment uns i altres van acudir al Sant Pare, que va fallar contra Reus. L'any 1621, el prelat, successor dels anteriors, va posar fi a la lluita i va regular les competències i atribucions de cadascú, sigui al cabdill o al consell, assegurant una pacífica convivència cercant la concòrdia que, va estar sancionada pel propi Sant Pare Paulo V.

Seguidament va sobrevenir el regnat de Felip IV, trist per a Catalunya i en aquesta situació, Reus va secundar defensar la comuna del principat, armant als gremis mitjançant la compra de 300 arcabussos. En 1639 van ser reparats els murs deixant-los perfectes per la defensa de la Vila. En motiu de l'aliança amb França, va enviar a Perpinyà una companyia de voluntaris equipats i pagats amb despeses de Reus.

Mentre les forces de Catalunya davant de la invasió anaven minvant i sucumbint. En 1640, Reus, va ser assetjada pel Duc de Sant Jorge, però com que tenia els seus millor veïns que anaven en defensa de la causa comuna, malgrat de tota la resistència i després de molts vaivens va haver de rendir-se, l'any 1650, va queda reduïda tota la població a vuitanta famílies, úniques que van haver de resignar-se a sofrir a l'invasor.

Exhausta i encarcarada, poc a poc va anar adquirint noves forces enmig dels trastorns polítics de l’època i quan, a Barcelona, va ser proclamat l'Arxiduc Carles d'Àustria, comte sobirà, Reus va abrigar l'esperança que tornaria a gaudir de l'antic règim, i seguint la majoria del principat, es va declarar partidària del pretendent, qui la va honrar amb el títol de Ciutat.

A la fi, perduda la causa general, Madrid va passar pel mateix raser tots els furs i constitucions aconseguides pels que van lluitar de manera aferrissada en defensa dels nostres drets. El Consell format per aquells homes que havien regit la població en honrades, va ser dissolt després de quatre-cents setanta anys de la seva existència, en el seu lloc es va crear un ajuntament compost de set regidors, conforme tenia establerta la Llei de Nova Planta.

En la transició dels respectius governs a l'altre, els "miquelets", que quedaven de la passada guerra, tenien a la Vila en contínua alarma, fins l'extrem d’haver-se de parapetar darrere dels murs i expatriar-se el que havien estat fidels a la causa del país. Sota el nou govern, aparegueren novetats que exasperats, com eren els serveis d'allotjament de l'exèrcit, bagatges, contribucions i quintes. Van haver d’acostumar-se a la força i la generació que va venir en post de tot, s'oblida amb el govern en pau i ventura de Ferran VI i Carles III.

Reus, com tocada per una vareta màgica, va engrandir el seu recinte realitzant moltes millores de consideració aconseguint ser la segona plaça de Catalunya en àdhuc a comerç. Seguidament sobrevé la Guerra de la Independència, va realitzar diferents esforços per contrarestar a les tropes franceses, però reconeixent la seva impotència, va obrir les portes a amics i enemics, conservant la seva existència a costa de grans sumes de diners.

Els veïns no sortien de casa, així que acabat el soroll, sortien al carrer per saber la classe d'hostes que li tocava. L’any 1820 la majoria va abraçar les noves idees, armats de valor en defensa de la Constitució aleshores, en aquest període, Catalunya, va ser centre d'operacions militars. Va sucumbir el partit lliberal per canviar d'escena pesant el poder dels reialistes

Reus, en 1843, va donar el crit contra el regent, motiu pel qual va ser bombardejada i com a pagament a la seva fidelitat, se li va atorgar el títol de Ciutat.

En 1854, va protestar contra el govern del Comte de Sant Lluís, aconseguint el perdó dos anys mes tard, tronant els canons pels carrers contra els pronunciats que victorejaven al vicepresident del Consell de Ministres.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics