-
Sean Connery interpretant a James Bond
Wikipedia Commons
Arriba un nou cap de setmana. Amb el bon temps, i el Trapezi a Reus, de ben segur que més d'un de vosaltres no pararà gaire per casa. No obstant això, tindreu temps per a tot, i és per això que a Reusdigital.cat us recomanem cultura per al vostre temps lliure. De vegades són pel·lícules; de vegades, sèries. En aquesta ocasió, també hi ha música.
Gaudiu-ne!
Recentment, Prime Video ha inclòs al seu catàleg bàsic una selecció de pel·lícules protagonitzades per l'agent britànic 007, James Bond. L'adquisició per part de la plataforma de nombroses produccions de la gran MGM ho ha fet possible, tot permetent als cinèfils gaudir d'una retrospectiva, fer una marató a la carta o analitzar l'evolució del personatge a través de les dècades.
D'aquesta manera, se'ns permet la (re)descoberta del Casino Royale de 1967 i la recuperació de la més recent Sin tiempo para morir, estrenada a les sales comercials deu fer cosa d'un any. Notable pel·lícula, per cert, tot i la seva extensa durada i un tram final més aviat dispers a nivell narratiu i argumental.
Una altra possibilitat, possiblement de tarannà més aviat lúdic, pot ser la comparació entre els diversos Bond que hem anat veient desfilar per la gran pantalla. S'ha assenyalat molt habitualment que Sean Connery va fer-se seu el personatge, però d'altres han reivindicat sovint la figura de Roger Moore. Altres pensaran més aviat en Pierce Brosnan (i no pas pel seu talent interpretatiu), i alguns aposten per l'actual Daniel Craig, qui ha sabut reformular l'agent secret i dotar-lo d'una vulnerabilitat emocional inexistent fins al moment.
Finalment, fixeu-vos en les veus que han interpretat al llarg dels anys les cançons principals de les pel·lícules de 007. Tom Jones, Shirley Bassey, A-ha, Duran Duran, Tina Turner, Madonna, Adele... la llista és prou eclèctica.
Sovint, els artistes canten a l’èxit, la fama, els diners i a tot un món de luxe que queda fora de l’abast de la majoria de mortals. No és el cas de Ladilla Rusa que, amb el seu àlbum Costumbrismo Mágico (2022), fan tota una oda als costums i la quotidianitat des de l’humor i l’extravagància.
Barrejar electropop, patxanga, rumba electrònica i una tarantel·la napolitana és possible a l’univers que proposa el grup format per Tània Lozano i Víctor F. Clares. Amb el seu últim àlbum publicat a finals d’abril, Ladilla Rusa recull els seus singles més exitosos des del 2018 i els uneix amb altres temes que han sorprès als oients.
Històries com la d’una coach que arruïna la vida dels seus clients, un llistat de situacions que són una “ladilla” (una murga) i una rumba en honor a la classe obrera són alguns dels exemples de costumisme que trobem al llarg de l’àlbum. A Costumbrismo mágico cal destacar Afterparty, que és la proposta de Ladilla Rusa per a Eurovisió, i La Padrina, una tarantel·la napolitana que és la primera cançó en català del duet.
Lletres absurdes que parlen de situacions cutres i un surrealisme en la majoria d’històries fan que, a més de tenir ganes de ballar, a l’oient se li escapi alguna rialla. Un àlbum que, agradi o no, és tota una experiència escoltar.
I, fent un apunt final, no puc acabar aquesta recomanació sense esmentar una de les cançons incloses a l'LP, la més escoltada de Ladilla Russa, que s’ha convertit en un himne imprescindible en qualsevol festa. Si encara no sabeu de quina us parlo, deixeu-me tenir el plaer de descobrir-vos Kitt y los coches del pasado, que us enllaço aquí sota.
Bon cap de setmana!
Gaudiu-ne!
Marc Busquets proposa una marató de James Bond
Recentment, Prime Video ha inclòs al seu catàleg bàsic una selecció de pel·lícules protagonitzades per l'agent britànic 007, James Bond. L'adquisició per part de la plataforma de nombroses produccions de la gran MGM ho ha fet possible, tot permetent als cinèfils gaudir d'una retrospectiva, fer una marató a la carta o analitzar l'evolució del personatge a través de les dècades.
D'aquesta manera, se'ns permet la (re)descoberta del Casino Royale de 1967 i la recuperació de la més recent Sin tiempo para morir, estrenada a les sales comercials deu fer cosa d'un any. Notable pel·lícula, per cert, tot i la seva extensa durada i un tram final més aviat dispers a nivell narratiu i argumental.
Una altra possibilitat, possiblement de tarannà més aviat lúdic, pot ser la comparació entre els diversos Bond que hem anat veient desfilar per la gran pantalla. S'ha assenyalat molt habitualment que Sean Connery va fer-se seu el personatge, però d'altres han reivindicat sovint la figura de Roger Moore. Altres pensaran més aviat en Pierce Brosnan (i no pas pel seu talent interpretatiu), i alguns aposten per l'actual Daniel Craig, qui ha sabut reformular l'agent secret i dotar-lo d'una vulnerabilitat emocional inexistent fins al moment.
Finalment, fixeu-vos en les veus que han interpretat al llarg dels anys les cançons principals de les pel·lícules de 007. Tom Jones, Shirley Bassey, A-ha, Duran Duran, Tina Turner, Madonna, Adele... la llista és prou eclèctica.
Marià Arbonès us proposa escoltar música de M83
Aquest cap de setmana us recomano música d'una altra galàxia. Anthony Gonzalez és l'impulsor del grup francès M83, que va iniciar acompanyat de Nicolas Fromageau fins a la publicació del tercer disc, moment en què es van separar. Després, Gonzalez continuaria endavant amb el projecte amb l'ajuda d'altres músics, com Morgan Kibby (veu i teclat) o Yann Gonzalez (el seu germà).
M83 no ha deixat de créixer amb els anys, i a hores d'ara presenta un repertori impecable en què ha sabut combinar amb encert el pop, l'electrònica, el rock instrumental i progressiu, el dream pop i el shoegaze. El nom de la banda està inspirat en la galàxia Messier 83.
El seu primer àlbum, M83 (2001), va ser molt ben rebut pels aficionats a la música electrònica, però no va ser fins al segon, Dead Cities, Red Seas & Lost Ghosts (2003), que van obtenir un reconeixement més ampli. A Before the Dawn Heals Us (2005), el tercer, Gonzalez va decidir separar-se de Fromageau i gravar en solitari. Després publicaria Digital Shades Vol. 1 (2007), una col·lecció de deu cançons instrumentals, i agafaria un nou rumb musical amb Saturdays = Youth (2008), tota una evocació a la joventut. D'aquest treball trec la cançó que us adjunto en el vídeo, Graveyard Girl.
Posteriorment, publicaria Hurry Up, We're Dreaming (2011), un doble àlbum amb referències musicals als anys vuitanta que inclou la coneguda Midnight City. També les cançons de Junk (2016) recrearien sons de dècades anteriors, en un nou exercici de nostàlgia. Més recentment ha publicat DSVll (2019), influenciat per Brian Eno, les pel·lícules de fantasia i els videojocs, que és la continuació de Digital Shades Vol. 1. L'eclèctica proposta musical de M83 té sovint una mirada enrere.
Anthony Gonzalez, que actualment resideix a Los Angeles (Estats Units), també és autor de bandes sonores de pel·lícules, com ara Oblivion o Les rencontres d'après minuit, dirigida pel seu germà. A més, ha participat en la pel·lícula Divergent, ha compost la música de l'espectacle Volta del Cirque du Soleil, ha produït cançons de The Killers i ha col·laborat, entre altres artistes, amb Jean-Michel Jarre.
Aquest cap de setmana us recomano música d'una altra galàxia. Anthony Gonzalez és l'impulsor del grup francès M83, que va iniciar acompanyat de Nicolas Fromageau fins a la publicació del tercer disc, moment en què es van separar. Després, Gonzalez continuaria endavant amb el projecte amb l'ajuda d'altres músics, com Morgan Kibby (veu i teclat) o Yann Gonzalez (el seu germà).
M83 no ha deixat de créixer amb els anys, i a hores d'ara presenta un repertori impecable en què ha sabut combinar amb encert el pop, l'electrònica, el rock instrumental i progressiu, el dream pop i el shoegaze. El nom de la banda està inspirat en la galàxia Messier 83.
El seu primer àlbum, M83 (2001), va ser molt ben rebut pels aficionats a la música electrònica, però no va ser fins al segon, Dead Cities, Red Seas & Lost Ghosts (2003), que van obtenir un reconeixement més ampli. A Before the Dawn Heals Us (2005), el tercer, Gonzalez va decidir separar-se de Fromageau i gravar en solitari. Després publicaria Digital Shades Vol. 1 (2007), una col·lecció de deu cançons instrumentals, i agafaria un nou rumb musical amb Saturdays = Youth (2008), tota una evocació a la joventut. D'aquest treball trec la cançó que us adjunto en el vídeo, Graveyard Girl.
Posteriorment, publicaria Hurry Up, We're Dreaming (2011), un doble àlbum amb referències musicals als anys vuitanta que inclou la coneguda Midnight City. També les cançons de Junk (2016) recrearien sons de dècades anteriors, en un nou exercici de nostàlgia. Més recentment ha publicat DSVll (2019), influenciat per Brian Eno, les pel·lícules de fantasia i els videojocs, que és la continuació de Digital Shades Vol. 1. L'eclèctica proposta musical de M83 té sovint una mirada enrere.
Anthony Gonzalez, que actualment resideix a Los Angeles (Estats Units), també és autor de bandes sonores de pel·lícules, com ara Oblivion o Les rencontres d'après minuit, dirigida pel seu germà. A més, ha participat en la pel·lícula Divergent, ha compost la música de l'espectacle Volta del Cirque du Soleil, ha produït cançons de The Killers i ha col·laborat, entre altres artistes, amb Jean-Michel Jarre.
Estel Romeu recomana "Costumbrismo Mágico", de Ladilla Rusa
Sovint, els artistes canten a l’èxit, la fama, els diners i a tot un món de luxe que queda fora de l’abast de la majoria de mortals. No és el cas de Ladilla Rusa que, amb el seu àlbum Costumbrismo Mágico (2022), fan tota una oda als costums i la quotidianitat des de l’humor i l’extravagància.
Barrejar electropop, patxanga, rumba electrònica i una tarantel·la napolitana és possible a l’univers que proposa el grup format per Tània Lozano i Víctor F. Clares. Amb el seu últim àlbum publicat a finals d’abril, Ladilla Rusa recull els seus singles més exitosos des del 2018 i els uneix amb altres temes que han sorprès als oients.
Històries com la d’una coach que arruïna la vida dels seus clients, un llistat de situacions que són una “ladilla” (una murga) i una rumba en honor a la classe obrera són alguns dels exemples de costumisme que trobem al llarg de l’àlbum. A Costumbrismo mágico cal destacar Afterparty, que és la proposta de Ladilla Rusa per a Eurovisió, i La Padrina, una tarantel·la napolitana que és la primera cançó en català del duet.
Lletres absurdes que parlen de situacions cutres i un surrealisme en la majoria d’històries fan que, a més de tenir ganes de ballar, a l’oient se li escapi alguna rialla. Un àlbum que, agradi o no, és tota una experiència escoltar.
I, fent un apunt final, no puc acabar aquesta recomanació sense esmentar una de les cançons incloses a l'LP, la més escoltada de Ladilla Russa, que s’ha convertit en un himne imprescindible en qualsevol festa. Si encara no sabeu de quina us parlo, deixeu-me tenir el plaer de descobrir-vos Kitt y los coches del pasado, que us enllaço aquí sota.
Bon cap de setmana!
Etiquetes:
