Sense cap dubte, estic segur que parlo en nom de les moltes persones que es troben en situació d'avi/àvia, i que des de ja fa vuit mesos no poden abraçar, com necessiten, els fills i néts. Per descomptat, sense poder fer-los ni un trist petonet, i sense rebre'l.
Un primer atac de la pandèmia ens va obligar a un canvi dràstic en la manera més natural i espontània d'expressar els nostres sentiments, per l'edat inevitablement sobredimensionats, però, en tot cas, tan reconfortant deixar-los sortir. Sense temps per recuperar el temps perdut en aquest sentit, ens trobem immersos en una segona onada (no es pot valorar encara si pitjor, perquè les pugnes polítiques i les pressions econòmiques no ho deixen afrontar d'igual manera) que ens manté en aquella rara i antinatural situació, i, a gust o a la força, cadascú s'hi amolla com bonament pot.
Deia al començament que parlo en nom de molts i moltes en assegurar que hem hagut de reinventar les nostres relacions familiars. De la mateixa manera que les socials que, qui més i qui menys, té i vol mantenir.
I quedo totalment astorat en veure que sectors joves, molt més proclius i oberts als canvis, que per a divertir-se, no poden fer-ho si no és com sempre. I protesten enèrgicament (i molts no en fan ni cas) quan se'ls vol fer entendre que les restriccions i limitacions són per a tothom, i vénen manades pel risc i perill de contagi que ens aguaita per arreu i que, de moment, només tenim l'autoprotecció personal del que tothom pot ser víctima i transmissor.
Si davant d'un virus, que no entén de fronteres ni territoris, no hi ha manera d'establir un marc comú d'actuació, si les normes no són tan directes i contundents com caldria, si políticament el control de la pandèmia hauria de ser primordial per a tots els colors polítics, govern i oposició, si tot plegat no ens permet seguir amb la nostra quotidianitat, aquesta manca de responsabilitat particular de ben segur que acaba de fer el pes perquè, a part de l'objectivitat o l'alarmisme que hi pot haver, no se'n pugui veure el final.
La covid segueix ben viva, i el fet de deixar sota la consciència de cadascú el comportament personal i col·lectiu és una temeritat que no ens podem permetre. Prou de recomanacions. Per si hi havia dubtes, queda clar que, en l'àmbit general, una gran majoria de la societat espanyola necessita la prohibició directa i el càstig immediat per a complir unes normes, encara que siguin, com és el cas, d'emergència sanitària.
