Bé, es podria dir que ja s'ha aconseguit. No sé si aquest era l'objectiu o tan sols una de les moltes derivades que es produeixen quan es posa en marxa una acció política amb una mirada, no més enllà del propi acte. A hores d'ara, Catalunya està sense president i en conseqüència amb un govern provisional, que té les funcions limitades, tot i que les que pot aplicar tampoc és que s'escarrassin gaire en fer-ho ben fet, com va ser la llastimosa situació viscuda pels autònoms intentant fer una cursa desesperada (a través d'internet) per intentar obtenir una engruna de la minsa xifra a repartir.
Tot i que s'ha de reconèixer d'altres habilitats, com saber el preu i tipus de roba que porten els companys, com ens va delectar el diputat Rufián al Congrés dels diputats, quan precisament el tema a tractar eren els pressupostos generals, o la visió per fer propostes a la premsa el conseller Tremosa en relació amb les mesures a aplicar del Procicat en relació amb la restauració.
És cert que tant l'actitud de l'un com de l'altre no costa diners i pot desgastar al contrari, que a vegades sembla el bé major a defensar. La pandèmia ho altera tot. De fet, ens ha canviat la vida en molts aspectes i potser trigarem molt de temps a recuperar, si és que alguna vegada es torna a l'escenari anterior. Per això, l'actitud en primer lloc i les actuacions després, dels que tenen la capacitat, per mandat del poble de dirigir aquesta situació ha de ser molt curosa i tenir en compte que s'està tractant de la vida de les persones, tant per l'afectació directa de la salut, però amb la mateixa incidència des del vessant econòmic.
Mantenir l'equilibri entre ambdós elements no és gens fàcil i, per tant, requereix l'aplicació de mesures en ambdós aspectes. Els científics, els metges, els investigadors, tothom està aprenent com evoluciona la pandèmia i el seu origen. Per tant, s'ha d'entendre que dia per altre les informacions mèdiques que ens arriben sembla que tinguin alguna contradicció o variació amb l'anterior i això en conseqüència ha d'afectar a les mesures que s'han pres per prevenció. És en aquest escenari en el qual som i no podem demanar, ja ens agradaria, tenir un calendari i unes mesures concretes i definides per organitzar-nos millor.
Tot i la possible volatilitat que sembla comportar l’evolució del virus, res justifica que les mesures que s'apliquin facin la sensació que es fan atenent a criteris d'oportunitat més que de salut, a interessos de quina conselleria necessiti tenir bona imatge, més que la pervivència de sectors de l'economia, o dir quelcom (una roda de premsa sempre és profitosa), sense valorar massa el missatge transmès, com va succeir amb el conseller El Homrani i la falsa obligatorietat del treball telemàtic.
Certament s'han de prendre mesures, però ajustades a les necessitats de contenció, moltes de les quals d'abast ampli i per tant amb l'afectació d'un conjunt important de la ciutadania. Però no hi ha prou, amb les mesures de tancament d'activitats i limitació de moviment, que poden ser necessàries i no seré jo qui digui el contrari, però sí que s'ha de pensar que aquestes mesures comporten una incidència directa. En primer lloc, en els ingressos de les famílies i per tant en la seva pervivència durant el tancament; també en la repercussió que pot tenir en el futur, amb la no obertura novament d'aquella activitat quan tot passi, per la impossibilitat econòmica de fer-ho.
Si només es pensa en mesures sanitàries, sense aportar ajudes econòmiques, potser s'aturarà el virus, però no els problemes de salut, si no hi ha recursos per viure. L'obligació dels qui ens governen i gestionen aquesta pandèmia és vetllar per la ciutadania i això comporta que tota mesura, sigui de tancament o de limitació d'activitat, hagi de tenir una contrapartida econòmica en forma d'ajuda. No és una actitud mercantilista, és una necessitat real, que s'està veient cada dia en el nostre entorn. No es pot dissociar una cosa de l'altra i no val a dir que no hi ha diners a les caixes de la Generalitat, que si bé pot ser cert, i conseqüència de la distribució dels recursos que fa l'estat, també cal saber prioritzar les despeses, atenint-nos a criteris d'urgència i importància, deixant, pot ser per mes endavant, d'altres anunciades, que sembla tenir, un rerefons electoral.
Es va demanar per part de la Generalitat, amb bon criteri, gestionar les mesures de la covid, però com succeeix tot sovint, no es va fer el mateix (pot ser no s'hi va pensar?) amb les partides econòmiques que això comportava, fet que sembla haver vist el govern central, traient-se de sobre la gestió de les mesures i no sentint-se obligar a aportar recursos. Una vegada més la història no ens ensenya, (passa tot sovint) però aquesta ineficàcia o ineptitud dels polítics no han de ser raons per no recordar que és obligació del Govern de Catalunya, vetllar pels seus administrats.
I en aquest escenari, s'està debatent al Congrés els pressupostos de l'estat. Quan parlen alguns partits catalans (ERC) de donar suport a uns pressupostos, amb l'argument que aniran bé en el futur per Catalunya, suposo que confien (paraula que sembla ha perdut el seu significat) que hi haurà recursos suficients per poder donar resposta als afectats de les mesures que s'estan aplicant, o potser pensen obtenir-ho de la partida d'armament de 2.342 milions? Fa tot l'efecte que mantenen la mirada fixada al 14 de febrer (si finalment és aquesta data de les eleccions), perden la visió del moment actual. Caldria recordar una frase de Confuci quan deia "Estudia el passat si vols pronosticar el futur".
De futur, fa massa temps que s'està vivint, és com l'horitzó al mar, sempre es veu i mai s'acaba arribant. Potser caldria menys pragmatisme de paraula i més realitats de fets.
