Aquest escrit no és per ensenyar res a ningú, són reflexions d'una persona que ha viscut l'abandó d'una família biològica, el rebuig, un intent d'abús sexual, l'expulsió de la seva llar, la perdua de la mare, una forta càrrega generacional, la falta de comprensió... i que malgrat tot i amb el temps ha après a perdonar de cor, al entendre que com encarem el que ens passa a la vida és qüestió de les ulleres amb que la mirem.
A aquestes altures de l'evolució humana es fa difícil entendre que ens hem individualitzat tant que hem portat a l'abstracció les nostres essències, pensant que hi ha un ideal de persona en la que ens volem convertir. Omplim el nostre cap d'ideologies que volen manar sobre el que sentim cada dia. Creiem que som el que pensem. La ment està feta per ser una eina al servei del nostre cor i no al revés.
La sanitat del nostre cos i la nostra ment, passa per estar alineats i alineades amb la nostra ànima. Disposar el cap, com una eina, al servei de l'ànima és el que fa a la persona sana i feliç. I l'ànima resideix al nostre cor.
He estat anys militant als moviments socials, creient que s'havia de lluitar i lluitar per canviar les coses. I així viu molta gent la militància, des del cap. Però què és lluitar? Què és canviar les coses?
Tot això són paranys de la ment per voler donar des del cap el que s'ha de donar des del cor. I el cor, el nostre santuari personal de cada ànima, és allí on rau l'amor. Allí on s'esvaeix tota por, tot partidisme, tot aïllament. Allí on reconeixem l'altre com a un mateix/a. Allí on tot error té un perdó. Allí on actuem amb sinceritat. Allí on la felicitat és una actitud amb la vida.
Som humans i vivim en una societat plena d'errors, de gent que no ha sapigut estimar; al guiar-se per la por. Lluitar vol dir no reconèixer aquestes pors i aquests errors en un mateix. Canviar les coses vol dir carregar aquestes pors i aquests errors en l'altre, per que no ens afectin. Hi ha qui els carrega a les persones migrades, sense veure que tots podem ser migrants. Hi ha qui el carrega als capitalistes, sense assumir que a casa seva també s'han acumulat diners. Hi ha qui el carrega als bancs, els mateixos bancs que li guarden i presten els diners. Hi ha qui el carrega als homes o a les dones, sense veure que són qui perpetuen aquest sexisme fent-ne diferència. Hi ha qui el carrega a l'estat per les diferències socials, sense donar-se i complementar l'altre, en justícia universal.
Si hi ha una ideologia que supera totes aquestes pors i dóna lloc a l'amor és la de sentir que tots som persones. Que tots i totes, en algun moment d'aquesta o d'altres vides, serem allò que odiem o rebutjem per la por. L'eina per sortir d'aquest espiral és el perdó i la compassió. Actuar des del cor i comprendre l'altre. No saber d'amics i enemics, sino saber-nos humans.
Nosaltres, humans, som una més de les espècies de l'evolució d'aquest cosmos i al mateix temps som persones úniques i irrepetibles a cada moment del nostre camí. La nostra pròpia naturalesa és acceptar aquesta igualtat en la diferència. Sentir el nostre poder a l'hora d'actuar des de l'essència i des de la diferència. El nostre cor té la capacitat d'estimar de forma infinita i incondicional. I l'univers la capacitat de complementar-nos en allò que ens falta a cada moment a través de l'altre, per estar en plenitud i aprenentatge constant.
Tota ideologia, política, partidisme, història, estats, disciplina, jerarquització, etiquetes, ideals... és fruit d'un ego disfuncional que afecciona o rebutja, ataca o es defensa, accepta o aïlla, per no viure els aprenentatges del cosmos en allò que ens manca cap a la nostra plenitud i integració amb aquest infinit univers. I així es perpetuen els errors una i altra vegada fins l'aprenentatge final. El perdó. I llavors, només llavors, actuem des del cor, sense por. Plenament lliures.
