Dimecres farà 25 anys de la mort de Joan Fuster. L’intel·lectual de Sueca va deixar un forat que encara no ha estat cobert per ningú. Un forat d’actitud, de capacitat, de risc, de coratge, d’excel·lència. Ningú no ha superat encara el paper de Fuster com a motor de la consciència d’aquest país.
Josep Pla afirmava que Fuster no era un “valencià” ni un “català” sinó un “català integral”, un home que per ell sol superava les fronteres regionals i era capaç d’abraçar sencer el país que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És cert. I la seua influència, per això mateix, és i serà incomparable. Fuster no va exercir mai de part i sempre va voler el tot, cosa que inevitablement el portava a no poder acceptar rebaixes ni transaccions interessades, actitud que li va valer un ostracisme immerescut els anys triomfals de la reforma política.
Per això mateix la influència del pensament de Fuster és tan gran en el moment actual. Fuster era unilateral. Fuster pensava el país de manera autocentrada. I Fuster representava per ell sol un país que no es considerava en cap moment ni subordinat ni inferior. Aquesta va ser la seua gran lliçó vital. Això és el que ell ens va contagiar.
Paradoxalment part del que està passant al Principat no s’explica sense les lliçons de Fuster. I dic paradoxalment perquè la Catalunya independent només serà un fragment del país que es vivia i es palpava al carrer Sant Josep de Sueca. Sembla evident, però, que la utopia dels Països Catalans necessita ser repensada, tant al Principat com al País Valencià. I ho hauríem de fer perquè Fuster mai va deixar espai al dubte sobre com s’havia de reaccionar a les coses que passaven. De manera que estic segur que ell mateix s’aplicaria a intentar entendre el perquè, sense confondre el desig amb la realitat.
