Llegeixo que el bisbe de Sant Sebastià en una de les seves al·locucions s’ha referit al concepte “fonamentalisme laic”. I em poso a imaginar què deu voler dir això que a primera vista té pinta d’oxímoron. Penso si no serà la ideologia que inspira les veritats intransigents, inapel·lables i supremes que regeixen aquest principi de segle. Com ara que la sanitat pública és insostenible, que perquè l’economia es recuperi s’han de retallar els sous, que les humanitats són matèria d’estudi inútil, que era imprescindible subvencionar la banca, o que la causa de la crisi es haver viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Segueixo llegint i resulta que el bisbe Munilla no es referia a aquest tipus de dictats. Ell observa fonamentalisme en els nous alcaldes sorgits de les ultimes municipals que han renunciat a participar en els actes religiosos de les seves ciutats. Interpreta el prelat que això significa estar incapacitat per entendre que és una representació institucional, que amb aquesta actitud els alcaldes es posen al servei d’una ideologia laica (fonamentalista) en comptes de ser alcaldes de tots.
Alcaldes de tots. Reconsidero el tema.
Ara que tinc més dades entenc: el que voldria el Reverendíssim és veure els alcaldes representant l’Ajuntament en tots els actes en què la població expressa les seves creences. Com ara al lloc d’honor a les processons de Setmana Santa, recolzant el dejuni el vespre del Ramadà, acompanyant les protestes que marxen contra els desnonaments i a favor de totes les llibertats, o presidint la llotja el dia de l’Orgull Gai. Així, fent acte de presència a totes les manifestacions de tots els ciutadans serien alcaldes de tots. Ho veig just, equànime, conciliador. Ideal, de fet.
Després em ve un regust. Algun ressort em diu que no es exactament aquesta la coherència que reclama el bisbe. Busco d’altres declaracions que m’ampliïn el credo de José Ignacio Munilla Aguirre, bisbe de San Sebastià, i ensopego amb ‘Sexo con alma y cuerpo’. Una relació de pautes que ell mateix ha elaborat per guiar la vida sexual de tots aquells que no hem fet vot de castedat. Insisteix en allò que el sexe només al matrimoni, que la masturbació és un reflex insà i el plaer, més perillós que Satanàs.
Un cop repassades unes quantes premisses més del compendi ja em queda tot clar. Les coses i jo ens anem posant a lloc. Jo quedo, junt amb totes les altres, a l’empara de les alteracions hormonals i les coses es revelen finalment com Déu mana.
L’Església sempre ha defensat que s’ha d’observar l’ordre rigorosament. No li ha agradat mai que es barregin les coses: l’infern, el cel, la dreta, l’esquerra, els pobres, els rics, els homes, les dones. Els homes i les dones. L’única mescla que ha defensat és la de religió i poder.
Amb l’aforisme, al bisbe de San Sebastià se li van escapar dos neguits: que la societat perd la fe i que l’Església perd poder. La fe es pot recuperar fàcil: la mort, la desgràcia, la maldat, conviuen entre nosaltres i sorgeix sempre oportunitat d’explotar-los. Però això que els qui haurien d’obeir els vulguin treure del pedestal és una insolència que s’ha d’eradicar. Una bona manera és batejar-la amb el nom del dimoni de moda: el fonamentalisme.
Mercè Prunera Mas és escriptora.
