El procés de 'lepenització' de les perifèries urbanes

Analitzant amb una certa profunditat els resultats electorals del passat 21-D, es constata amb facilitat un fet: els fins ara denominats cinturons vermells de les grans ciutats catalanes, han passat a ser d’altres colors, en un viratge poc comprensible, a no ser que el contrastem amb el que va passar als banlieues francesos i altres perifèries urbanes de països del nostre entorn.

Una possible explicació té a veure amb el que es coneix com a populisme, fonamentat en una població receptora d’una política de missatges a broc gros, emesos per potents canals de comunicació, inclosos els telemàtics, que adquireixen una progressiva importància per davant de les televisions, ràdios i premsa escrita, amb resultats perceptibles de desinformació o bé d’informació interessada o falsa, les anomenades 'fake news', que desperta una espanyolitat molt accentuada, un orgull d’ésser espanyol.

Aquest populisme també es veu enfortit per la debilitat del nostre estat del benestar. Les víctimes, en aquest cas, són més aviat els estrangers que no pas els catalans d’origen. L’estat del benestar ha comportat avenços importants, va establir drets per a tothom, fins i tot per als nouvinguts, però amb recursos encara insuficients. Davant d'aquesta realitat, el discurs populista proclama allò de: 'primer els de casa, primer jo, que no pas aquest que és estranger'. És la guerra dels penúltims contra els últims. La comunitat nacional és la que ha construït aquest estat del benestar i no es pot posar en risc atenent els que vénen de fóra, vénen a dir. Això fa més comprensible la reacció de votants d’esquerra, en temps d’incertesa com els actuals, en els que es creuen amenaçats, substituïts per mà d’obra desregulada. 

Una altra pregunta a respondre és per què les joves generacions de fills d’aquells que van venir, ja fa dècades, al nostre país procedents d’altres indrets d’Espanya, per buscar una vida millor i que els ha anat bastant bé, han fet bandera de l'espanyolisme i ja no se senten adscrits a la identitat catalana que els acollí. El perfil de les persones que els voten són els migrants típics dels anys seixanta, que van construir el seu barri, amb les seves mans, pel qual veritablement professen un sentiment de pertinença, d’identificació. Ara és gent gran, que quan vénen els joves nascuts a l’estranger, ho veuen com una degradació del seu entorn i, cauen de cap en braços de les versions locals del 'lepenisme' i el perill de decantar-se cap a l’extrema dreta.

Un altre discurs és el dels que han reeixit, d’alguns joves treballadors, de famílies castellanoparlants, que han anat a l’escola en català, no és que s’identifiquin com a espanyols, sinó que la seva identificació primera sigui contra el català. Com ho fan els residents de determinades zones residencials, o els fills dels funcionaris de les institucions de l’Estat, que sempre han viscut la catalanitat com una anomalia i que senten com una molèstia haver de viure en un país que senten estrany, quan la seva definició nacionalista espanyola deia que havia d’estar subordinat, sotmès. 

Aquestes realitats, al nostre entendre, i al d’altres, han comportat un canvi profund, el de la substitució de les utopies de progrés pel populisme més descarat. Un procés similar al que passa a molts països del nostre entorn, sobretot en alguns d l’òrbita exsoviètica i en d’altre més propers com França, on el 'lepenisme', primer del pare i després de la filla, ha aconseguit desplaçar electoralment els partits d’esquerra dels seus feus. Vaja, com aquí.

Però no voldria acabar aquest article amb aquest panorama de foscor. Mai no hem d’abandonar l’esperança, la confiança amb la part de la població filla de la immigració espanyola que viu amb tota naturalitat la seva catalanitat, i que fins i tot opta per l’autodeterminació, sense deixar de tenir més d’una adscripció nacional, sense que això entri en conflicte amb els país que entre tots volem construir, com un sol poble.

Reconec que aquest article té caràcter expiatori, tinc una dolorosa sensació de fracàs perquè he dedicat gran part de la meva vida pública, sobretot quan he tingut responsabilitats, a treballar amb convicció per la integració de totes les identitats que conformen avui la realitat nacional catalana i no me n'he sortit del tot.

També caldria qüestionar-nos, quines són les moltes polítiques que es varen fer bé i també les que es van poder haver fet malament, durant les dècades d'hegemonia catalanista conservadora, en relació a aquest assumpte.

En darrer lloc, voldria fer constar que aquest article ha estat inspirat pels treballs, en primer lloc, del mestre d’historiadors Josep Fontana i en particular en el seu llibre sobre la construcció de les identitats, pels treballs de l’enyorat Josep Termes sobre el lerrouxisme i el catalanisme i, més recentment pels d’Andreu Domingo, historiador i sociòleg, en concret sobre el seu concepte de subjecte polític subordinat, que és el que mena la política espanyola en relació a Catalunya. Aquest concepte i el de fractura social, àmpliament treballat per ell, espero poder-los comentar, més endavant, en altres articles.