Dimarts, 23 de Juliol de 2024

I amb aquests resultats s'ha de poder formar govern?

Cal reconèixer que, després de la distribució d'escons del Parlament de Catalunya sorgit de les darreres eleccions del 12 de maig, la frase tan sovint utilitzada que diu que "és la voluntat del poble que els partits s'entenguin" queda una mica desdibuixada. Ja es veu la dificultat perquè els partits amb representació parlamentària es posin d'acord. Òbviament, sempre es poden fer sumes i restes per justificar un govern o altre, com s'estan fent en aquests moments, però la realitat és que la gran dispersió del vot, de partits i la distribució dels escons fan difícil definir, més enllà de lectures partidistes, quina era la voluntat dels votants a l'hora de dipositar la seva papereta a l'urna.

De fet, després de la nit electoral, la primera conclusió ―molt generalitzada― era que a l'octubre tindríem noves eleccions, perquè no es veia factible poder arribar a un acord per nomenar el 133è president de Catalunya. Tanmateix, els moviments de cada un dels partits polítics i les declaracions dels seus líders, amb l'excepció de Salvador Illa, que encara no ha dit res ―tret que valorem com a seves les respostes de Pedro Sánchez, que actua com si fos ell el candidat del PSC-PSOE―, han anat dibuixant cada dia un escenari diferent.

Hi ha un nou escenari, que és que per primera vegada des del 1980 els nacionalistes abans, independentistes ara, no han estat les forces més votades i, per tant, han perdut la majoria al Parlament. De fet, el partit que ha portat a aquest canvi d'escenari és ERC, que ha perdut molt més del que qualsevol enquesta albirava. Una vegada més, cal recordar que aquestes previsions s'han d'interpretar amb certa prudència.

A ERC hi ha hagut moviments des del primer moment. Alguns fins i tot poden semblar contradictoris, com que Oriol Junqueras enviés una carta als militants dient que ell es quedava i que salvaria el partit després del comunicat del president Aragonès ―que ha actuat com correspon al càrrec, més enllà de criteris de partit― renunciant a l'acta de diputat, com també va fer en el seu dia el president Montilla. Costaria acceptar que un president de la Generalitat es quedés al Parlament com a diputat de base, la institució és molt més important.

L'endemà, però, Junqueras es va veure amb la necessitat de presentar també la seva dimissió. Tot plegat, després que la secretària general d'ERC, Marta Rovira, posés sobre la taula el seu càrrec ―també ho ha fet Sergi Cebrià― i declarés que calia fer "foc nou" i confiar en nous líders. Tanmateix, la dimissió de Junqueras està molt condicionada: en primer lloc, es mantindrà a la presidència fins a les eleccions europees del 9 de juny, i després deixarà els seus càrrecs per, això sí, tornar-se a presentar per presidir el partit. Costa d'entendre com assumeix les responsabilitats quan el partit que presideix té tres patacades electorals derivades de la seva aposta per uns posicionaments massa ambigus ―"eixamplar la base"― i la solució que troba és tornar-se a presentar per salvar el partit, com si ell no hagués tingut res a veure amb la seva caiguda.

En aquest moment, ERC es troba en una posició que li pot comportar una pèrdua de suports encara més gran, sigui quina sigui la seva aposta entre les possibles opcions per investir president. Si opta per acceptar la tesi del president Puigdemont ―fet totalment inversemblant, donada la trajectòria d'ambdós partits i dels seus líders―, part del seu electorat no ho entendrà, si bé l'independentisme ―inclosos aquells que no van votar― ho podria veure bé. Ara bé, això requereix una abstenció del PSC-PSOE que el candidat Sánchez ―permetin-me la ironia, perquè és qui està donant respostes a les propostes que es fan des de Catalunya― ja ha dit que no es produirà.

Tenen, doncs, tan sols dues vies possibles. La primera que li va passar pel cap a Junqueras va ser noves eleccions, ja que aleshores ell s'hi podria presentar com a candidat a la presidència, encara que la història ens diu que qui les convoca acaba perdent escons. La seva pretensió no va reeixir, perquè Rovira li va esgarrar el pla. Ara sembla que tan sols els queda la segona, que és donar suport al PSC-PSOE, sigui amb abstenció o vot positiu, i quedar-se a l'oposició. Això generaria dos fets: el primer, que tornaríem a tenir un govern en minoria i, vist el resultat del darrer, poca cosa se'n podria esperar; el segon el recorden molt bé tant Josep-Lluís Carod-Rovira com Joan Puigcercós, dos secretaris generals d'ERC que van haver de dimitir per la pèrdua de suports per haver donat suport a governs socialistes.

Tanmateix, cal reconèixer que Junqueras és un polític molt hàbil. Atès que pretén tornar a estar al capdavant del partit, ha aconseguit que la decisió de donar suport als socialistes ―que cada vegada es veu més factible, malgrat que una repetició electoral encara no es pot descartar― no l'hagi d'assumir ell. Hauran de ser Rovira i Aragonès els qui ho hauran d'acordar; això sí, amb el suport de la militància mitjançant una consulta, eina que utilitzen els dirigents dels partits polítics quan no es volen comprometre gaire. D'aquesta manera, sigui quin sigui el resultat, l'actual dirigent, copiant Sánchez, anirà pel país captant vots d'un partit que ell va aconseguir fer gran, encara que segur que callarà la seva responsabilitat a l'hora de provocar-ne la caiguda actual.

L'horitzó es presenta complicat. Si finalment ERC acaba facilitant la presidència d'Illa, a banda d'un govern en minoria i, per tant, feble, ens podem trobar amb un president que faci declaracions amb frases que també podrien dir líders d'altres partits, per exemple, Alejandro Fernández (PP). Cal recordar que ell també va ser partidari de l'aplicació de l'article 155, i hi trobaríem altres similituds, com ara fer servir el castellà en declaracions, mítings i rodes de premsa com a llengua de comunicació ordinària. Mentrestant, els partits independentistes seguirien més preocupats per com poden fer mal al contrari i guanyar vots que no pas pel que ―suposem― és el seu objectiu de país.

Si finalment s'acaben convocant noves eleccions ―segon escenari factible, tot i que és aviat per afirmar-ho sense saber l'opinió de Rovira―, tornar-se a trobar Junqueras i Puigdemont enfrontats a les urnes per guanyar vots no faria cap bé a l'independentisme i podria comportar una pèrdua més important de suports. Això, a conseqüència de l'aplicació del mètode D'Hondt, podria acabar donant encara més escons al PSC-PSOE ―en aquestes darreres n'hi ha permès guanyar quatre. 

El poble ha votat, però cal reconèixer que no ha donat un missatge gaire clar, més enllà de castigar els partits implicats en l'1-O. O potser aquesta és la realitat: que no sap realment què vol.

 

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges