Amb el compromís, la mobilització i la determinació de la ciutadania de Catalunya es van poder obrir els col·legis electorals i exercir el dret a vot, malgrat la repressió de l'Estat. L'1-O, la dignitat col·lectiva del poble de Catalunya va guanyar.
Centenars de persones es van mobilitzar, dins i fora dels col·legis electorals, concentrades sota la consigna de fer resistència pacífica davant d'unes forces i cossos de seguretat de l'Estat (Policia Nacional i Guàrdia Civil) que van reprimir brutalment l'organització del referèndum. Ben d'hora, just oberts els col·legis electorals, van començar les primeres actuacions dels antidisturbis: carregues, cops de porra, trets de pilotes de goma, llançament de gasos lacrimògens, agressions indiscriminades i via lliure a grups d'extrema dreta, era la tònica arreu del territori català. Ciutats i pobles eren víctimes de la brutalitat policial.
La utilització contundent de la força no va tenir cap justificació perquè no hi havia hagut cap provocació prèvia. "La violència utilitzada ha sigut deplorable", van ser les paraules del cap de la missió d'observadors internacionals que s'havia desplaçat a Catalunya per monitorar el referèndum d'autodeterminació. Els observadors internacionals, "estupefactes" per les nombroses i repetides violacions dels drets humans i cívics, en el que consideren una "operació d'estil militar" contra l'-1O. Una actuació de l'Estat espanyol envers Catalunya que suposa una vergonya per a Europa i que constata la vulneració de drets fonamentals en un estat de la Unió Europea. Amb l'actuació policial repressiva, l'Estat es va treure definitivament la careta, aflorant tics autoritaris que fan urgent replantejar la democràcia espanyola. Una actuació policial en la qual l'Estat ha perdut Catalunya.
L'estratègia de setge policial al referèndum anava acompanyada d'operacions per restringir la xarxa Internet i, així dificultar o impedir la votació, intentant crear una situació de por, de terror generalitzat perquè el número més gran de persones desistís de votar.
Un referèndum d'autodeterminació que es va dur a terme en mig d'un estat d'excepció. No obstant això, la determinació del govern i de la CUP, però, sobretot, de les entitats sobiranistes i de la població, van ser essencials per a la celebració de l'1-O. La plataforma Escoles Obertes i els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), van ser dos exemples reeixits d'autoorganització i d'apoderament popular per a garantir el referèndum, mantenint oberts els col·legis electorals i defensant les urnes. La resistència pacífica, l'actitud cívica i l'astúcia per custodiar o amagar urnes van ser les garanties de la votació.
L'anàlisi de la participació no es pot fer com si fossin vots emesos en condicions normals, cal tenir en compte el tancament, segons el conseller de Presidència i portaveu del Govern, de 319 col·legis electorals dels 2.230 habilitats. Així mateix, la persecució judicial i l'estratègia de la por durant les setmanes prèvies, la repressió policial l'1-O, el boicot de Ciutadans, PSC i PP mitjançant la No campanya, no van ser suficients per evitar que més de 2,2 milions de catalans votessin (un 42,58%, segons dades provisionals difoses pel Govern la mateixa nit de l'1-O).
Una votació emotiva, però molt dificultosa, que el cens universal va facilitar, gràcies al qual qualsevol persona podia votar en qualsevol mesa electoral, prèvies comprovacions digitals. No obstant això, i com és obvi, la participació hagués estat molt més elevada sense aquest estat de setge permanent que va impedir recomptar centenars de milers de vots, intervinguts durant les diferents actuacions policials. En aquest sentit, moltes persones no van anar a votar per por i perquè el seu col·legi més proper estava tancat o ocupat per les forces policials.
Les mostres de solidaritat envers Catalunya arreu de l'Estat espanyol, d'Europa i del món es multipliquen. La premsa i televisions internacionals s'estan fent un gran ressò de la situació i, condemnen enèrgicament l'actuació desproporcionada de l'Estat espanyol, contra un moviment sobiranista que ompli els carrers de forma pacífica any rere any des del 2012. Per contra, els mitjans de comunicació generalistes de l'Estat en fan una anàlisi esbiaixat i parcial, tal com denuncien els mateixos treballadors dels serveis informatius de RTVE per no recollir la realitat dels fets, criticant que inclús s'han omès "entre altres elements les càrregues policials".
Diversos líders i analistes mundials condemnen l'actuació policial i clamen per una solució política, però no hi ha cap pronunciament oficial de cap govern o institucions. En aquest sentit, el president Puigdemont argumenta sobre la posició de la UE que "és evident que Europa ha de deixar de mirar cap a un altre costat perquè és un afer europeu", i sol·licita a la UE que apadrini una mediació per a la resolució política del conflicte. Davant d'aquesta situació, la via unilateral, contemplada en la llei de transitorietat jurídica aprovada per la majoria del Parlament, pren una rellevància excepcional.
El moviment independentista s'ha convertit en el principal desafiament del règim del 78. L'1-O ha obert una crisi d'Estat de grans dimensions. Un punt d'inflexió en la política catalana i espanyola, on l'independentisme guanya exponencialment defensors i, l'opció de fer fora al govern del PP és ara més propera.
En aquest context, el govern central ha optat per la repressió implacable, on el següent pas podria ser l'aplicació definitiva de l'article 155 de la Constitució espanyola per fer-se amb el control de la Generalitat i convocar eleccions autonòmiques. Un escenari en què la pèrdua de competències i la regressió de la democràcia serien encara més evidents.
Per altra banda, a Catalunya es celebra aquest 3 d'octubre una vaga general, una vaga social i política en defensa de la sobirania de Catalunya i de la democràcia, contra la repressió de l'Estat i per la justícia social. Una mobilització per acumular forces en el conflicte amb l'Estat i que pot ser el preludi a la proclamació de la República Catalana i l'obertura d'un procés constituent popular. Un escenari complex, amb més dubtes que certeses, però que obriria la porta a la ruptura democràtica del règim del 78.
L'embat continua, la Revolta catalana està en marxa i, després de l'1-O, el camí cap a l'autodeterminació de Catalunya és irreversible.
