En qualsevol procés, sigui polític o no, l'estat d'ànim és fonamental. Amb bona predisposició emocional no n'hi ha pas prou per vèncer malalties, guanyar partits de futbol o fer rutllar un negoci. Tothom és conscient, però, que l'esperit positiu ajuda a fer l'esforç més suportable. En el món de l'independentisme, l'estat d'ànim és com un vagó de muntanya russa. Molts conciutadans passen de l'eufòria a la depressió sense que hi hagi motius objectius ni per haver supurat adrenalina per les orelles durant setmanes ni per haver caigut en aquest estat actual d'atuïment que s'alterna amb la fase de nerviosisme.
Ve de lluny, l'humor canviant, i en aquests anys trepidants que vivim s'ha vist reiteradament. Quan es va sortir al carrer per la Diada del 2012 l'eufòria va ser extraordinària fins que va baixar en picat amb les eleccions del 2012. Mas havia perdut 12 diputats i els corifeus del catastrofisme, amb l'eco de la caverna fent d'amplificador, enterraven procés i president. Amb la data i la pregunta va passar el mateix. Ai, ai, ai. Amb el 9-N, van tornar les jeremiades. Després es va recaure en el desànim pensant que ningú seria capaç d'organitzar una força per guanyar unes plebiscitàries. Mentrestant, cada any ha ressonat l'ui, ui, ui a mesura que s'acostava alguna de les coreografies de la Diada, amb el temor que no hi hauria prou gent. Hi ha hagut prou gent, hi ha hagut plebiscit i s'ha guanyat. I on no arriba l'empenta independentista sempre hi ha un estat disposat a ajudar amb alguna provocació.
Passat el 27-S tornen els aires de depressió posttraumàtica. Que sí la CUP cap aquí, que si Mas cap allà. Fa quatre anys que es camina al caire de l'abisme i tot es va resolent a l'últim minut. Una mica de confiança en tots aquells, a totes bandes, que fins ara no ens han fallat mai. No cal deixar-se vèncer per la sensació que tornem a ser al cap del carrer, que no s'ha avançat, com si fóssim els protagonistes d'El dia de la marmota, aquell film en què el protagonista es despertava sempre en el mateix matí. La marmota catalana és morta. Cada dia és nou i va endavant.
Carles Ribera és periodista i historiador.
