La responsabilitat particular

Tant de bo que no, però quan torni a baixar la temperatura, pel que es veu al carrer, tenim tots els números que torni a escena el virus que ens ha confinat, ens limita, i ho ha paralitzat tot... Tret de què ens hagin enganyat més del que és habitual. O sigui que, des del punt de vista seriós, el virus no s'ha vençut... Senzillament, perquè no hi ha vacuna ni medicament que permeti celebrar-ho.

Qui ara ja es felicita per un presumptuós èxit hauria de pensar en els mèrits que hi poden concórrer. Aquestes setmanes hem pogut assistir a unes llargues rodes de premsa, en les que el més "interessant" era la presència de militars, fins que van adonar-se de què pintaven en la informació d'una pandèmia sanitària.

Després de la manca de normes concretes i genèriques, absents des del primer dia, ara, ja per desescalar aquest avís seriós, també es podria pensar que potser ens fan precipitar impulsivament per les preses en reactivar una economia que, ja se sap, interessa de diferent manera segons el cristall pel qual es miri i la situació que cadascú es troba.

Però, una vegada superat aquest punt, fixem-nos en el fet que, després de la primera fase en què majoritàriament tothom va quedar confinat a casa seva, a manera que s'ha flexibilitzat (en forma no massa entenedora, per cert) com i quan poder sortir de casa, sempre tot sotmès a unes franges horàries per no coincidir al carrer els diferents grups de risc, a mantenir una distància de seguretat, a utilitzar mascaretes, guants, s'ha pogut veure que més d'un s'ha pres la relaxació com gairebé la normalitat. Tot, repeteixo, per no marcar normes clares i concises per qui al començament del desastre es va adjudicar la direcció centralitzada a tot l'Estat. Que, val a dir, tractant-se del cas que es tractava, per aquest motiu i puntualment, segurament era el millor...

Aquí es podria entrar en la capacitat i preparació per aquesta única autoritat competent doncs, si bé hem vist com s'han apuntat pautes d'atenció durant l'evolució d'aquest inoblidable capítol de la nostra vida, també ens hem sorprès que el seu compliment s'encomanava a la responsabilitat particular de cadascú... Detall que, si més no a les nostres cultures, es troba en petites dosis. Això ha propiciat que, el comportament de qui acostuma a ignorar les normes, o anar "a veure si no m'enganxen" per sistema, hagi indignat als que les han seguit, encara que per molts hagi representat un verdader sacrifici.